El 0-3 hi és. I en Joan també

Dir “el 0-3 hi és” és manifestar que durant molt de temps aquesta etapa, una de les més decisives de la història humana, ha estat oblidada

Jaume Cela
 
 

Imatge de les escoles bressol / © SANDRA LÁZARO

No cal que expliqui la primera part del títol de l’article, un títol reivindicatiu que s’ha convertit en el clam per recordar-nos la importància d’aquesta etapa educativa. Dir “el 0-3 hi és” és manifestar que durant molt de temps aquesta etapa, una de les més decisives de la història humana, ha estat oblidada i ha calgut un moviment ben organitzat i d’una sensibilitat social extraordinària per reivindicar la seva importància.

I en Joan també hi és. Aquí em cal fer dos comentaris. El primer és demanar disculpes perquè parlaré d’una persona clau a la meva vida i que m’estimo molt, perquè en Joan és el meu germà, el meu únic germà. I el segon és per dir urbi et orbi que en Joan ha estat tota la vida aprenent de mestre en aquesta etapa i que ara li ha arribat el temps de la jubilació.

Vaig poder assistir a la festa sorpresa que l’escola bressol on ha treballat aquests últims anys li van organitzar. Ja us ho podeu imaginar: una trobada emotiva, amb parlaments, gresca, rialles, llàgrimes, abraçades i records. 

En els parlaments enregistrats on hi van participar persones que han treballat amb ell, se li va reconèixer el seu paper no només com a mestre en aquesta etapa sinó com a militant entusiasmat i incansable per reivindicar el que he dit abans: que bona part del que som i de com som s’inicia en les experiències que fem als primers anys de la nostra vida. Un grup de mestres joves van reconèixer el meu germà com a mestre i aquest reconeixement és molt valuós perquè només el deixeble, en aquest cas les deixebles, poden donar el títol de mestre a qui consideren que se’l mereix. 

En Joan és alt, molt alt i voluminós. Se’l veu d’una hora lluny. Aquest detall ha estat molt important a les manifestacions, perquè sempre se sabia on era. Era com aquestes banderetes que porten les persones que guien grups que volen conèixer la ciutat.

Sempre m’he imaginat en Joan com un gegant. El gegant és una figura ambigua. N’hi ha que pertanyen a la part fosca de l’existència humana, tot i que són els primers que s’enfronten als déus i els déus acostumen a ser despòtics quan tracten als altres. Però hi ha gegants que són bons, que pertanyen a la part lluminosa de la nostra simbologia. Davant d’aquest grup hi podem posar els gegants dels nostres pobles i ciutats que ballen i saltironegen com ho fa la resta del poble i com ho ha fet en Joan tota la seva vida, perquè no ha parat de ballar les músiques diverses, unes bones i d’altres no tant, que ens acompanyen. 

Sempre me l’he imaginat com un gegant bo que entra a la classe somrient, les criatures el miren en un contrapicat accentuadíssim, ell ho sap i el primer que fa es seure, situar-se la seva alçada, mirant-se directament als ulls, acostant-se el que sembla més indefens per acabar fent-lo seure a la seva falda  immensa per acaronar-lo mentre comença a explicar-li un conte que, gairebé segur, estarà protagonitzat per una criatura ben petita que combatrà els mals del mon.

Però hi ha un altre element que vull destacar del meu germà: mai, i quan dic mai vull dir mai, l’he sentit parlar malament de les famílies. Ell sempre defensa que les famílies fan el que poden i que si no ho fan millor és perquè no en saben més i que, per tant, cal tenir-les molt presents i agrair-los sempre la confiança que ens fan quan decideixen compartir les persones que més estimen d’aquest món amb  nosaltres, els mestres i les mestres. 

I per demostrar que en Joan és gran en sentit físic i en qualsevol altra sentit, el parlament d’agraïment que va pronunciar durant aquesta festa va acabar recordant que el dia 12 rebrien les criatures a les escoles i que no oblidessin que calia acollir l’angoixa de les famílies que per primera vegada viuran l’experiència de deixar els seus fill i filles. Pet tant, cal tenir present que caldran espais on puguin plorar i uns quants mocadors a punt. 

En Joan és una persona tendra i sensible perquè es deixa educar per les criatures que té al costat. Ha estat, a més i ho torno a repetir, un membre molt actiu de tot el treball que s’ha fet durant aquests anys per posar en relleu social la importància del 0-3. Gràcies a ell i a gent com ell sabem que el 0-3 hi és. En Joan també hi és, hi ha estat sempre i continuarà sent-hi i estant-hi, no en tingueu cap dubte. És el meu germà i el conec prou bé. Sé, per tant, de qui parlo i de què parlo. 

Bona jubilació, estimat Joan, i no oblidis d’on vens perquè no podem oblidar d’on venim si volem saber on volem anar.