1 de cada 5 joves ni tan sols ha parlat mai sobre discapacitat

L’any passat un de cada tres joves no coneixien cap persona amb discapacitat al seu entorn. Potser això de l’escola inclusiva no està sent una total realitat.

Óscar Martínez
 
 
 

Si un de cada cinc joves mai ha parlat sobre la discapacitat tenim un problema important per arribar a ser una ciutat i un país inclusius. Aquestes dades es desprenen de l’informe Els joves davant la discapacitat que l’associació de persones amb diversitat funcional física Amputats Sant Jordi (ASJ) va encarregar al GESOP. De fet, si l’any passat un de cada tres joves no coneixien cap persona amb discapacitat al seu entorn és que potser això de l’escola inclusiva no està sent una total realitat. Les dades van ser extretes d’una enquesta a 803 joves d’entre 14 i 17 anys majoritàriament de Barcelona (69%).

Tenint en compte que el 15% de la població mundial té alguna discapacitat i que a Catalunya gairebé arribem al 7% de persones amb un certificat que l’acredita, costa creure que no es consideri important que tants joves del nostre país ni tant sols hagin parlat sobre el tema. Tenir experiències personals i entendre què és això de la diversitat humana és essencial per poder aconseguir una societat realment inclusiva.

Estem molt equivocats si creiem que només és necessari que els mestres vegin la riquesa que suposa una visió inclusiva de l’escola. Les futures professionals del dret, de l’arquitectura, del periodisme, de la política, de la investigació, de l’educació social, de la medicina, les futures empresàries, els venedors i venedores de les botigues, són les que faran que realment siguem una societat que valori positivament la diversitat. I això només passa perquè tots els joves tinguin experiències on la discriminació no els separi de conèixer i conviure amb la diversitat humana. Especialment perquè això aporta una riquesa que va més enllà de continguts curriculars, tal i com ens explica en molts contextos Efren Carbonell.

Segons l’informe citat, només un de cada tres joves es consideren ben informats sobre la discapacitat malgrat que la sensibilització i la informació són una de les recomanacions principals que fa la Organització Mundial de la Salut per millorar la qualitat de vida de les persones amb diversitat funcional. De fet, només una mica més de la meitat han rebut alguna formació específica, aspecte important tot i que no determinant en el cas d’una veritable societat inclusiva que esdevingui natural en les relacions entre tothom tant dins com fora de l’escola.

Si hi ha una dada ben positiva és que dels joves que tenen algun amic amb discapacitat la majoria afirmen que això no suposa cap dificultat en la relació i arribarien a afirmar que influeix poc o gens en un 86% dels casos. Això ens fa pensar que en un procés de veritable aposta d’escola inclusiva tindrem en el futur persones que han tingut una experiència de relació personal en la que la diversitat humana no ha estat cap impediment per a la relació. Això és el que provoca un efecte directe en una societat futura on la visió de la diversitat ens farà oblidar un món on la discapacitat separa en molts àmbits als que en tenen i als que suposadament no en tenen.

La problematització de la persona és la manera més utilitzada per a la definició de discapacitat que fan els joves. Encara no està instaurada la idea de que l’entorn és el principal generador de discapacitat i promotor d’exclusió. Malgrat tot, als joves de l’estudi aquesta qüestió sobretot els provoca solidaritat, però també de forma freqüent pena. Ara bé, és molt important tenir present que aquest sentiment de pena augmenta entre els joves que no se senten informats sobre aquests temes o bé diuen no conèixer en el seu entorn a ningú amb discapacitat.

Dels joves que han parlat sobre aquests aspectes, l’espai escolar és el més utilitzat per fer-ho, tot i que l’educació en aquestes qüestions, com dèiem, no hauria de ser exclusiva de l’escola. L’educació dels joves també passa per altres espais i en el nostre entorn els projectes de lleure és urgent que incorporin també aquesta dimensió en el cas de no haver-ho fet encara. Això sí, passa perquè esplais, caus, colònies i campaments siguin igualment inclusius tal i com es reclama del marc escolar.

A Catalunya hi ha més de mig milió de persones amb discapacitat (IDESCAT) malgrat no tinguin la presència social que haurien de tenir. La discapacitat ha estat amagada al llarg de la història de la humanitat i això s’està reproduint en un de cada cinc joves del nostre entorn que ni tant sols han arribat a parlar del tema. Aquestes persones seran les que en uns anys decidiran sobre les nostres ciutats, sobre els nostres transports o sobre l’educació del país  i és per això que es fa tant necessari assegurar-nos que els prejudicis, desinformació o inclús ignorar la existència continuïn sent un dels factors de discriminació.

La incorporació de professionals per gestionar la diversitat als projectes educatius és una possibilitat fins que normalitzem definitivament aquestes qüestions o fins que tinguem un país amb una real escola inclusiva. I dic real, perquè malgrat alguns discursos, la situació actual no ha avançat tant com caldria. I no ho dic jo, ho deia gent tant destacada com en Josep Maria Jarque. És cert que la responsabilitat no recau únicament en les aules, però l’espai escolar forma part de la gran oportunitat per assegurar-nos que infants i joves tenen l’experiència personal de conviure realment amb la diversitat. Ningú ha dit que sigui fàcil especialment perquè encara vivim en un entorn on allò estàndard i normatiu continua impregnant la nostra societat en que la diversitat sempre està sota la sospita de dificultat.