10 interminables passes per intentar aconseguir una ciutat accessible

TMB, diaris, Generalitat, síndics... Acompanya'm en aquest recorregut per una desena d'institucions intentant fer accessible una entrada del metro. Acabarem retornant a la casella d'inici.

Óscar Martínez
 
 
 

En pocs dies El Langui ha bloquejat dos autobusos interurbans de la comunitat de Madrid perquè la nova normativa li impedeix utilitzar una cadira de rodes elèctrica. La situació d’inaccessibilitat o de falsa accessibilitat al transport públic és una de les clàssiques microviolències que pateixen les persones amb diversitat funcional. El que no sempre és noticiable és que aquestes situacions vulneren convencions internacionals i redueixen l’aprovació de la llei d’accessibilitat al Parlament de Catalunya a una foto ben enquadrada. Si vols saber-ne més detalls, acompanya’m a agafar aquest trajecte de 10 parades de metro. Prepara’t perquè no serà un recorregut fàcil.

Tornant de participar en unes jornades sobre cultura i accessibilitat em disposo a sortir de la parada de metro d’Avinguda Carrilet i assisteixo a l’esperpèntica escena d’un noi amb cadira de rodes que no pot sortir de la parada perquè en molts moments no hi ha cap empleat que li obri la porta especial. La sortida per a la resta de viatgers és massa estreta per a ell i amb cadira de rodes només podria sortir amb capacitat de volar o de saltar amb pèrtiga. L’altra possibilitat per a ell prémer el botó d’informació o bé de SOS, ja que no hi ha una tercera opció per exercir el que són els seus drets com a ciutadà.

Els intèrfons, però, estan a l’altra banda de la barrera i necessitaria un braç de tres metres o portar un pal selfie a la butxaca per arribar-hi. Com que no és el cas, el noi en qüestió ha de demanar el favor a una altra persona que entra al metro perquè premi algun dels botons i esperar la resposta d’algun empleat. Però l’espera es fa massa llarga, i decideix travessar tota la comporta com si fos un gimnasta paralímpic de paral·leles: es recolza sobre les barres i, aguantant el pes de tot el seu cos sobre els braços, travessa poc a poc les portes. Mentrestant una tercera persona li plega la cadira i la treu a fora. Ningú en tot aquest temps ha respost a la seva demanda a l’intèrfon.

En aquesta parada de metro hi van fer obres fa anys, i hi van posar fins un total de tres ascensors per arribar des del carrer fins a l’andana que et porta a Barcelona. No vull saber qui va ser l’autor responsable d’una obra d’accessibilitat que obvia que la porta d’entrada i sortida és massa estreta després d’instal·lar-hi tres ascensors. Tampoc vull saber-ne el pressupost.

Vaig decidir fer passos perquè les persones amb discapacitat, almenys a Avinguda Carrilet, no hagin d’estar demanant favors a la gent per fer una acció quotidiana com és entrar o sortir del metro. A continuació explico el meu particular viacrucis burocràtic:

Plànol metro dels passos seguits

Plànol metro dels passos seguits. / Óscar Martínez

1. Faig servir el meu perfil de Twitter per aportar fotografies de l’estació a Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), responsables de la infraestructura, i em responen que la parada és accessible perquè hi ha ascensors. Després deixen de respondre.

2. Uns dies després publico un text a El Periodico on adverteixo que és possible quedar-se atrapat a la parada de metro d’Avinguda Carrilet. No hi ha cap reacció de ningú.

3. Faig una queixa escrita al Servei d’Atenció Ciutadà de TMB. Incomplint el codi de consum de la Generalitat triguen més d’un mes a respondre i m’indiquen que la persona usuària ha d’adreçar-se als intèrfons que hi ha a tots els mòduls de distribuïdores automàtiques perquè l’agent d’atenció al client o el personal en servei al Centre de Control faciliti l’obertura de la porta de manera remota”. Amb aquesta lògica l’autobús és accessible si podem pujar una persona amb cadira de rodes entre vàries persones. De nou insisteixen en una situació que és discapacitant. També em diuen que trameten la reclamació –que és una denuncia perquè faig menció d’una circumstància que susceptible de ser sancionada–.

4. Ho denuncio a la Generalitat de Catalunya, en concret a l’Agència Catalana de Consum. Rebo resposta dies després del límit que l’Agència mateixa posa per a respondre les queixes a les empreses, malgrat que la data a la carta és de vuit dies abans. Allà em diuen que ells mateixos traspassen el cas a l’Àrea d’accessibilitat i supressió de barrereres arquitectòniques. Ja quasi fa tres mesos dels fets.

5. La Síndica de Greuges de Barcelona, Maria Assumpció Vilà, es posa en contacte amb mi perquè li faciliti informació al respecte. Però dies després respon que aquesta parada és de L’Hospitalet i que, per tant, no pot actuar. S’atura el procés per aquesta via.

6. Decideixo posar-ho en coneixement de TV de l’Hospitalet i, a finals d’octubre de 2015, la notícia obre en portada el telenotícies del vespre. Els periodistes contrasten la informació amb TMB, que els comunica que “a hores d’ara estan mirant de solucionar aquests problemes”. Actuen com un veritable servei públic.

7. Com que no hi ha solucions poso en coneixement del que passa al Síndic de Greuges de Catalunya, Rafel Ribó. Unes quantes setmanes més tard em respondran que han traslladat la queixa a la Generalitat i els han demanat un informe sobre la situació.

8. Uns dies més tard també apareix citada la noticia al Diari de l’Hospitalet. Continuen passant els mesos.

9. El dia internacional de la discapacitat publico un article El Diari de l’Educació on detallo com tenir discapacitat al final representa una vida demanant permís per fer qualsevol cosa. En aquest text se cita la situació discapacitant a la qual són sotmeses les persones que utilitzen cadira de rodes per fer activitats de la vida quotidiana, com és utilitzar el transport públic.

10. Ara fa deu dies rebo una carta de l’Àrea de promoció de l’Accessibilitat i de supressió de barreres arquitectòniques del Departament de Benestar Social i Familia (malgrat que afirmen que no m’han localitzat i el segell de la notificació és del dia dels Sants Innocents). Allà la pilota la tornen a situar a la teulada de TMB per informar-los de la problemàtica i que els han notificat que, “a l’espera de poder realitzar alguna actuació de més envergadura, han acordat instal·lar un punt d’interfonia a la banda de fora per tal que es pugui sol·licitar l’obertura de la porta en absència –habitual– dels agents d’atenció al client”. Aquesta carta la vaig rebre el dia 15 de febrer de 2016 amb segell de desembre.

Després d’aquests deu passos avui l’estació de metro de l’Avinguda Carrilet continua exactament igual que a l’inici d’aquesta història. 

Alguns aspectes a tenir en compte:

  • Sospito que hi ha alguna cosa que no funciona.
  • La discapacitat no existeix. Existeixen dissenys d’entorns que no tenen en compte a totes les persones i també existeixen decisions i gestions que son les autèntiques generadores de discapacitat.
  • L’accessibilitat és un dret dels ciutadans.
  • L’autonomia és un component que va lligat a les definicions d’accessibilitat, sinó és una situació de falsa accessibilitat.
  • Algunes d’aquestes inaccessibilitats responen a circumstàncies ridícules i demostren que fer un entorn accessible és només una qüestió de voluntat. Hi ha espai per una entrada/sortida accessible i autònoma.
  • L’accessibilitat universal facilita la qualitat de vida a totes les persones, no només a les persones amb diversitat funcional. Cada home o cada dona que arriba amb un cotxet de nen/a té els mateixos problemes.