“Quan fas 18 anys et fan fora del centre de menors i et quedes al carrer”

L’Omar és un dels quatre joves que ara viuen al centre d’acollida Maria Freixa que ha inaugurat aquesta setmana l’Ajuntament de Barcelona. Es tracta del primer espai municipal especial per a joves, emmarcat en el Pla de Lluita contra el Sensellarisme.

Sandra Vicente
 
 
 

L’Omar, un jove de 18 anys d’Algèria, resident al centre municipal de joves Maria Freixa | SANDRA VICENTE

L’Omar fa deu mesos que va arribar a Barcelona. Va venir des d’Algèria, passant per França, on té part de la seva família. Ell volia venir aquí, “no sé ben bé per què, però ho tenia clar”. Llavors tenia 17 anys, així que va ser acollit en un centre de menors però el juny passat, el dia del seu aniversari, es va quedar al carrer. “Em van fer fora sense dir-me res, no tenia papers, ni feina, ni estava estudiant”, explica.

L’Omar va passar un mes vivint al carrer, tot sol, però “envoltat de molts altres joves que estaven en la mateixa situació”. Després va anar al centre d’acollida de la Zona Franca, on s’hi va estar fins que dijous passat va entrar a viure al centre d’acollida Maria Freixes. Es tracta del primer espai municipal específic per a joves sense llar que aquesta setmana ha inaugurat l’Ajuntament de Barcelona.

El centre, que serà gestionat per la fundació APIPACAM (Associació per la Promoció i la Inserció Professional – Associació Cívica d’Ajuda Mútua), compta amb 21 places per a joves d’entre 18 i 21 anys -ampliables fins als 25- que es trobin en situació d’exclusió i vulnerabilitat. L’objectiu és que joves com l’Omar puguin estar fins a un any al centre -període que es pot allargar en funció de les opcions disponibles- “perquè tinguin un bon seguiment socioeducatiu que els prepari per a viure de manera autònoma i responsable”, explica Josep Ricou, president de la Fundació.

Aquest espai, que s’emmarca en el Pla de Lluita contra el Sensellarisme de l’Ajuntament de Barcelona, és un “projecte imprescindible perquè afegeix un component de qualitat i especialització a la xarxa d’acollida perquè és la primera vegada que els joves tenen un espai adaptat només a les seves necessitats”, afegeix la tinenta d’alcalde de Drets Socials, Laia Ortiz.

Davant la manca de serveis específics per a joves, cada vegada són més els qui acaben a centres d’acollida on comparteixen espais amb persones de més edat i “això és un problema perquè no són les mateixes trajectòries ni segueixen les mateixes dinàmiques a l’hora d’integrar-se”, assegura Ortiz.

El Raschid, un jove de 20 anys del Marroc, resident al centre municipal de joves Maria Freixa | SANDRA VICENTE

El sensellarisme juvenil augmenta un 30% en un any

Els recursos d’allotjament de primera atenció (CPA) com el centre de Zona Franca, on residia l’Omar, han detectat aquest any un augment del 30% en el nombre de joves que s’hi acollien. En vista d’aquesta realitat, a través del Pla de Lluita contra el Sensellarisme es va duplicar la presència d’educadors als carrers els qui, juntament amb els CPA, són els professionals encarregats de derivar els joves cap a centres com el Maria Freixa.

El Pla, però, “no és només pal·liatiu, sinó que intenta buscar l’origen de la situació”, ressalta Ortiz, qui afegeix que “el sensellarisme té unes causes: hem d’entendre què passa amb els sistemes de protecció”. I, en aquesta línia critica que la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) no faci seguiment dels joves extutelats.

I és que quan els MENA -Menors Emigrats No Acompanyats- arriben a Catalunya, la DGAIA se n’ha de fer càrrec. Però quan compleixen la majoria d’edat, “s’acaba el servei de tutela i acaben sense llar. Les administracions estem fent mala feina i, en aquest cas, la Generalitat està abocant els joves al carrer”, sentencia la tinent d’alcalde de Drets Socials. Ortiz afegeix que el sensellarisme no és un problema dels carrers d’una ciutat, sinó que és “una lluita contra la pobresa que s’hauria de lliurar a escala de país”.

Per això, aquests centres, en els que també es fa acompanyament psicosocial, es generen vincles amb la comunitat i en els que els educadors ajuden els joves a buscar feina, realitzar cursos i obtenir els papers, “no són la solució”, segons Ricou. Es tracta d’una ajuda temporal fins que poden “assolir l’autonomia i una inserció plena en societat”.
Però la situació de precarietat laboral i les dificultats d’accés a l’habitatge a Barcelona poden “retardar aquesta autonomia: encara que assoleixin una estabilitat psicosocial, es trobaran amb el tap d’una renda baixa que no els permetrà tenir l’autonomia que dóna un habitatge digne”, reconeix Ortiz.

En aquest cas es troba l’Omar; ara està realitzant un curs de mecànica a prop del centre Maria Freixa. “És difícil, sí, però qui vol aprendre aprèn”, assegura també en referència al seu bon castellà, après al carrer en només 10 mesos. Tot i això és conscient que li serà difícil trobar feina, encara que hagi aconseguit els papers. “Exigim als joves migrats que siguin autònoms des dels 18 anys mentre que ningú no espera que un adolescent català es guanyi la vida i sigui independent a la mateixa edat. Oblidem que tenen un gran pes a la motxilla i que manquen de suport familiar”, reflexiona Ortiz.