‘1945’ i ‘La Muerte de Stalin’

Dues pel·lícules amb ressonàncies històriques molt lligades al Segle XX, la primera un drama hongarès rodat en blanc-i-negre i la segona una sàtira nord-americana en color, recomanacions per aquests dies de vacances.

Jaume Cela Ollé
 
 

1945 és el títol de la pel·lícula del director hongarès Ferenc Török. Ens trobem, per tant, que la Segona Guerra Mundial a Europa ja s’ha acabat. El director situa l’acció dramàtica en un poblet agrícola situat als voltants de Budapest que veu com arriben dos  jueus desconeguts al poble i que porten dues caixes misterioses. Durant la guerra, la comunitat jueva que vivia en  aquest poble va ser deportada. Per tant la visita d’aquests dos misterioses personatges reviu el passat que com deia, més o menys, Faulkner no acaba de passar mai, ni podem dir que sigui passat.

I quan el retorn del passat fa tremolar el nostre present ja ens podem imaginar que la mala consciència  nos ens deixarà viure amb tranquil·litat.

Què amaguen  les dues caixes?, ens preguntem tota l’estona. Lectores i lectors, si voleu saber-ho haureu d’anar a veure aquesta pel·lícula rodada en  blanc i negre –fotografia que cal elogiar–, parlada en hongarès –quin goig descobrir que gairebé no entens res de res del que diuen– dirigida per un home que, si més no, jo no coneixia i amb un grup d’intèrprets també desconeguts però molt bons. Una història que manté viu un misteri i on tots els personatges viuran aquella visita com un esdeveniment que canviarà les seves vides.


La Muerte de Stalin. Filmar una sàtira sobre l’estalinisme no és gota fàcil, però el director Armando Iannucci, responsable també del guió, ho ha aconseguit.

Hi ha moments que els espectadors ens sentim incòmodes, si  més no a mi m’ha passat. Veure en Beria passejant pels passadissos de les presons soviètiques de la mà d’una noia adolescent de qui abusarà mentre se senten els crits dels torturats no convida a somriure, però recordem que estem davant d’una sàtira i la sal ha de ser gruixuda si volem que sigui efectiva i l’humor ha de tenir el to més negre possible.

És una sàtira que remou inquietuds, pors que sempre dormen al nostre interior però que no pot oblidar que ha de motivar que el somriure es converteixi en un soroll  compartit i a la sala del cine rèiem molt sovint i reia tothom o gairebé.

A més a més som testimonis de les accions que emprenen un seguit d’hereus de l’estalinisme, noms històrics tots ells, ridiculitzats al màxim mentre miren d’escombrar cap a casa i poder arribar al punt més alt del poder. I també veiem quines repercussions té en el poble les accions dictatorials d’un dels grans criminals de la història que veiem  morir entre els seus pixats estirat damunt la catifa del seu despatx.

Una pel·lícula coral com aquesta necessita un seguit d’intèrprets en estat de gràcia i Iannucci ha reunit un estol de figures que saben en quin món estant i què han de fer per transmetre una barreja d’horror i de comicitat, que és el tret més destacat d’aquesta obra. Entre aquests intèrprets deixeu-me citar Steve Buscemi, Simon Russell Beale, Jeffrey Tambor, Michael Palin i Jason Isaacs.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*