‘Estiu 1993’, dues nenes i una veritat profunda

Una obra rodona, per veure i reveure i tornar a veure. Algú ha proclamat que aquesta serà la pel·lícula de l’any. Doncs em sembla que té raó.

Jaume Cela
 
 

Estiu 1993

Reconeguda i premiada a diferents festivals, la crítica s’ha rendit i no sap com elogiar-la més i el públic fa cua i aplaudeix quan acaba la pel·lícula.

Estiu 1993 es mereix tot això i encara més. La directora Carla Simón ha buscat la història en el seu passat i explica el procés que fa una nena per assumir la mort de la seva mare. I aborda encara una altra cosa molt important: el procés que fa la seva família adoptiva, el seu oncle i la seva tieta per acompanyar la criatura en aquests moments.

La nena es diu Frida i té sis anys. L’altra nena és encara més petita. Entre totes dues s’estableix una relació –tensió i complicitat– que permetrà que la Frida pugui expressar el seu dolor contra el món, contra la vida, aquesta vida que li ha robat la seva mare.

La directora, amb una gran sensibilitat, va triant petites escenes, breus seqüències que ens mostren com la nena construeix el dol per aquesta pèrdua. Tot té la suavitat de la pell d’un gat fins que apareixen les arestes del dolor. Els pares adoptius han de consolar i exigir alhora i aquesta feina no és gota fàcil quan davant tenim els sentiments d’una criatura que no acaba de saber ben bé què li passa ni de trobar la manera d’expressar el que fa niu dins seu. I el final? Un final tan esplèndid que t’endús agafat del braç i que tens el convenciment que t’acompanyarà sempre.

El treball de les dues nenes és extraordinari, perquè no actuen, són dues nenes que viuen una veritat profunda davant la càmera, una veritat que s’expressa en detalls petits, alguns gairebé imperceptibles, però que estan prenyats de significat. I de sentit.

Poques vegades el setè art aconsegueix transmetre una sensació de vida com en aquesta ocasió.

Una obra rodona, per veure i reveure i tornar a veure. Algú ha proclamat que aquesta serà la pel·lícula de l’any. Doncs em sembla que té raó.