80.000 analfabets i la ‘farsa monea’

Les entitats que fan acollida lingüística estan desbordades, mentre que els centres de formació de persones adultes de la Generalitat estan disminuint l’oferta d’alfabetització i d’acollida lingüística... perquè no hi ha demanda!

Alfons Formariz
 
 

Una notícia d’El Periódico d’aquests dies em va cridar especialment l’atenció, segurament per deformació professional. El títol era: “80.000 estrangers no poden treure’s la nacionalitat perquè són analfabets”[1]. El secretari de Migracions explicava que es calcula que són unes 84.000 persones les que no es poden treure la nacionalitat per no saber llegir i escriure, la majoria dones, tot i que algunes d’elles fa més de 20 anys que viuen a Espanya. Advocava perquè els fessin l’examen oral.

Totalment d’acord amb la petició del secretari. Però què és el que em va cridar l’atenció? Que segons la notícia, corroborada per la meva experiència, les entitats que fan acollida lingüística –nivells inicials de la llengua oral i alfabetització– estan desbordades, mentre els centres de formació de persones adultes de la Generalitat estan disminuint l’oferta d’alfabetització i d’acollida lingüística perquè no hi ha demanda! “Les escoles d’adults són menys flexibles, no són cursos d’acollida, d’això s’han d’encarregar altres organitzacions”, afirmava al mateix article la directora general d’Innovació, Recerca i Cultura Digital, responsable al Departament d’Educació de l’àmbit educatiu de formació de persones joves i adultes.´

On rau el problema de la manca de demanda d’alfabetització als centres de formació de persones adultes? En la poca flexibilitat de les escoles d’adults? Situades en una direcció general d’Innovació i Recerca, no semblaria que la poca flexibilitat fos insalvable facilitant els canvis necessaris per trencar les rigideses. O el problema és que el Departament d’Educació no creu que l’alfabetització ni l’aprenentatge inicial de les nostres llengües sigui responsabilitat seva quan es tracta de persones joves o adultes, sinó “d’altres organitzacions” indeterminades? La Generalitat se’n renta les mans de l’acollida lingüística adulta? Passa la responsabilitat a un altre Departament?  Quin?

El model de formació de persones adultes actual, les escoles d’adults, i amb elles els aprenentatges més bàsics, neix, al meu entendre, amb les campanyes d’alfabetització del franquisme, especialment amb l’última, la de 1963. Si s’havia d’alfabetitzar, qui ho sabria fer? Els mestres d’ensenyament infantil que ensenyaven a llegir i escriure als nens i nenes, controlats per la inspecció de primària. Amb més perspicàcia que en l’actualitat, influenciats els responsables de la Campanya pels corrents metodològiques de la Unesco, es van adonar que un nen o una nena des del punt de vista neurofisiològic, sociològic, psicològic i, en conseqüència, pedagògic no devia aprendre de la mateixa manera que una persona adulta i, per tant, que calia fer uns cursets de preparació dels mestres alfabetitzadors. Certament, els cursets eren molt curts i amarats per la ideologia de la dictadura. Però s’intentava preparar els mestres alfabetitzadors de forma específica. Eren en principi obligatoris.

Ara, en aquests moments, es deu considerar que la pedagogia infantil o adolescent serveix de la mateixa manera per a la persona jove o adulta, que no hi ha diferències notables  entre les preocupacions laborals o familiars d’infants i adults, que les pulsions psicològiques són les mateixes, que l’acumulació d’experiència que condiciona l’aprenentatge no cal tenir-la en compte, que…. Per aquesta raó els professionals de persones joves i adultes són mestres de primària o professorat de secundària sense cap preparació específica prèvia en pedagogia adulta. Hi ha un grau universitari, l’únic, que té una assignatura obligatòria d’Educació de Persones Adultes, el d’Educació Social. Però com que els misteris de l’Administració són insondables, la titulació d’aquest grau no serveix per impartir classes als centres de formació de persones adultes.

Les escoles d’adults, per tant, neixen en el seu moment per alfabetitzar. Tenen d’origen un retrovisor mirant a l’escola primària i a partir de la Logse també a la secundària, i una organització escolar poc flexible, com diu la directora general, des del moment que les competències de l’estat van ser transferides a Educació l’any 1981. Després, com se sap, va ser competència funcional de Benestar Social durant 15 anys –“agost de 1988: la formació de persones adultes és segrestada per Benestar Social”[2] –, cosa que va fer córrer més d’un discurs al Parlament de Catalunya i algun riuet de tinta als mitjans de comunicació. A partir de 2004 va tornar a Educació, reforçant la rigidesa del seu funcionament. Ara, un nivell tradicional de les escoles de persones adultes, l’alfabetització de 80.000 persones, sembla abandonada a la seva sort, a “altres organitzacions”. Em recorda el conte de Hänsel i Gretel, tot i que no se m’acut qui pot ser la malvada madrastra que abandona l’alfabetització al bosc de les entitats. Abans segrestada, ara en part abandonada.

La història institucional de les escoles d’adults i el seu rang administratiu és una muntanya russa en la qual la capacitat de decisió dels seus representants directes  pràcticament s’anul·la quan arriba a ser un servei com en l’actualitat. Ha anat passant en els darrers 35 anys de servei a programa (rang inferior), subdirecció general, direcció general, subdirecció general de nou, servei. Aquest periple de la formació de persones adultes recorda la copla de “la farsa monea que de mano en mano va y ninguno se la quea” I en concret l’alfabetització i l’acollida lingüística de persones estrangeres una altra estrofa de la mateixa copla: Cruzó los brazos / pa no matarla./ Cerró los ojos /pa no llorar / Temió ser débil / y perdonarla, / y abrió la puerta / de par en par… Vete de mi vera…

Durant els anys de Benestar Social hi havia subvencions a les entitats que feien formació d’adults. Quan vam tornar a Educació, el Departament se’n va fer totalment responsable i, en conseqüència, va suprimir les subvencions. Ara se n’han de fer càrrec de l’alfabetització “altres organitzacions” se suposa que més flexibles. Amb quins recursos?

Més interrogants. L’argument és que “ja no hi ha tantes persones analfabetes”, diu la directora general. 80.000 persones no sembla una xifra menyspreable, tenint en compte que la majoria de les persones estrangeres a les quals es refereix l’article són persones de mitjana edat i que la matrícula total dels centres de formació de persones adultes no va arribar a 62.000 alumnes el curs passat, segons les estadístiques del Departament. Menys alumnes matriculats que els analfabets potencials alumnes. No voldria pensar que el fet que no siguin persones autòctones, que no siguin dels nostres, tingui alguna cosa  a veure amb l’abandonament. Perquè suposo que, com a mi, als responsables d’Educació, cada vegada els costa més definir o saber qui són els nostres, i consideren que les persones que resideixen a Catalunya són conciutadans nostres amb els mateixos deures, tot i que legalment no tinguin els mateixos drets. Més aviat m’inclino per valorar un altre fragment de l’article que no està entre cometes i per tant no és atribuïble directament a la directora general, però és versemblant: “El departament vol reenfocar els centres de formació d’adults cap a col·lectius més joves que no han acabat els estudis o busquen formació digital”.

Des de la citada campanya d’alfabetització de 1963, l’orientació oficial de la formació de persones adultes ha tingut sovint dos objectius principals, per una banda, eixugar els dèficits del sistema educatiu ordinari, que ens situen en els nivells inferiors dels rànquings internacionals. En aquell moment era l’analfabetisme, avui els joves que han abandonat els estudis. Però també ha estat marcada pels designis del mercat laboral. En aquell moment el procés industrialitzador que s’havia endegat i requeria mà d’obra mínimament preparada, avui l’anglès i la qualificació digital entre d’altres. Des de l’orientació laboral algú podria pensar que les persones analfabetes estrangeres no són subjectes prioritaris de la formació de persones adultes. Tampoc no deuen entrar en les estadístiques de dèficits educatius catalans.

Sens dubte, s’han de tenir en compte aquests dos objectius, eixugar dèficits del sistema educatiu ordinari i el mercat laboral, però a parer meu queden molt curts de mires. Alguns pensem que l’educació de persones adultes hauria d’orientar-se també a treballar i potenciar les competències bàsiques per a la vida: competències ciutadanes per a la convivència, la inclusió i la gestió de la societat, per mantenir o adquirir un pensament crític davant la realitat superant el pensament mític i ingenu, que deia Freire, per saber viure amb la complexitat, competències bàsiques intra i interpersonals, artístiques… Si aquestes fossin les orientacions de la formació de persones adultes, els 80.000 analfabets estrangers serien un públic a tenir en compte pels centres de formació de persones adultes.


[1] El Periódico, 28/05/2019

[2] Millorant la qualitat i les condiicons de treball a l’educació. 40 anys de la Federació d’Educació de CCOO construint educació a Catalunya. Barcelona: Fundació Cipriano García-CCOO de Catalunya, 2018, p. 80

Alfons Formariz
About Alfons Formariz

Mestre de persones adultes More Posts

1 Comment on 80.000 analfabets i la ‘farsa monea’

  1. Elena Pérez // 18/06/2019 a les 8:28 // Respon

    Molt bon article! No ho podria haver explicat millor. Gràcies!

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*