“A l’aula no usem la llengua, sinó que reflexionem sobre ella com si fos un cadàver que es dissecciona”

Amparo Tusón, lingüista i filòloga, especialitzada en els processos d’aprenentatge de la llengua castellana i en la formació permanent dels docents, parla de la importància del llenguatge a les aules i de crear escenaris comunicatius per apoderar els infants i enfortir el seu aprenentatge

Sandra Vicente
 
 
 

Foto: Sandra Vicente

L’Amparo Tusón s’espera a una cantonada de la cafeteria de la llibreria La Central, a Barcelona on, acompanyada d’una tassa de té, repassa la conferència que donarà a l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat. “Sempre arribo abans als llocs i aprofito per a llegir”, afirma, dibuixant un somriure que l’acompanyarà durant tota l’entrevista. No hi ha millor espai que una llibreria per a quedar amb una antropòloga lingüística i filòloga. Amparo Tusón s’ha passat la vida a les aules, com a alumna o com a professora a l’UAB, especialitzada en els processos d’aprenentatge de la llengua espanyola i en la formació permanent del professorat.

“Vaig entrar en una aula per primera vegada als sis anys i ara, amb 68 que en tinc, hi continuo. I mira com somric quan parlo de l’educació! M’ho he passat tant bé i he aprés tant!”. Precisament, Tusón és una ferma defensora de les relacions horitzontals entre mestres i alumnes que per establir un aprenentatge bidireccional. Parlem del paper de la comunicació i el llenguatge a l’aula, del poder de les paraules i de les revolucions socials que, com el feminisme, van acompanyades d’un canvi en els conceptes.

Tens un article titulat ‘Iguals en la llengua, però desiguals en l’ús’. La llengua, tal com s’ensenya a les escoles, ens apropa o ens distancia?

Tota la vida s’ha posat l’accent de l’educació lingüística en la qüestió gramatical. La gramàtica no és més que allò que ens ensenya que hem de dir “la taula” i no “el taula”. I per a fer això no cal saber que hi ha una concordança entre article i nom. Els nens i nenes ja ho fan, sense que ningú no els ensenyi els conceptes; a l’aula oblidem usar la llengua i en lloc d’això reflexionem sobre ella, com si fos un cadàver que es dissecciona.

Del que es tracta és de treballar la competència comunicativa, ajudar a que les criatures s’expressin millor en qualsevol situació, que puguin entendre el que se’ls diu i que puguin llegir qualsevol text. Tot això, però, sempre des d’una perspectiva crítica. Els hem d’ensenyar a no deixar-se enganyar, perquè les paraules tenen una força importantíssima. Per si mateixes no són ni bones ni dolentes, però s’ha d’aprendre des de ben petit que amb un mot podem enamorar, enganyar, crear solidaritat i abominació. L’educació lingüística, si és de veritat, és crítica.

I això s’aprèn com s’aprenen totes les coses: practicant. A parlar s’aprèn parlant i escoltant. Posar l’accent en la part immanent, quan s’és gran pot ser bonic però de petit treu la màgia del llenguatge i fa que es perdi la il·lusió per fer-lo servir.

M’ha agradat la formulació de la llengua com a cadàver. Realment un idioma és molt viu, que evoluciona a mesura que ho fan les societats. Però a l’aula l’ensenyament és molt rígid i no té res a veure amb el que es parla al pati o a casa.

Tota l’educació es basa en processos de comunicació. O incomunicació. Tant a física com a llengua castellana, la llengua és l’instrument que fem servir i això hauria d’implicar que tot el professorat fes un anàlisis de com s’expressa i com demana els seus alumnes que ho facin. L’aula és un escenari comunicatiu, en el que hi ha actors i actius que desenvolupen un paper a través de paraules i d’elements no verbals: han d’aixecar la mà, saben quan es poden aixecar, que no poden interrompre. És gairebé una coreografia.

“L’escola forma part de la vida i d’una societat diversa on es canta amb moltes veus moltes cançons diferents”

Hi ha un abisme entre el que s’ensenya a les aules i el que passa al carrer o al pati; l’escola hauria de saber què s’hi diu per a poder construir ponts i integrar-ho. Les criatures saben més d’argumentació del que ens pensem i no ho podem menystenir. Perquè la llengua és la nostra pell, la nostra carta de presentació: si diem algú que parla lleig, li estem dient que ell és lleig.

L’escola forma part de la vida i d’una societat diversa on es canta amb moltes veus moltes cançons diferents. És una barbaritat reduir l’aula a una sola realitat. Hem d’integrar, doncs, totes les llengües de l’entorn, com si fos un laboratori per preservar la riquesa lingüística. Donar espais als nens i nenes nouvinguts per a que experimentin amb les seves llengües maternes, les comparin amb el castellà i el català i en vegin les similituds o diferències els proporciona una alegria tremenda. Jo sóc partidària de l’alegria, sobretot a l’aula: ja ho deien els clàssics. Ensenyar delectant.

Foto: Sandra Vicente

Tu estàs especialitzada en llengua castellana. En aquest sentit hi ha molta varietat de parles, que es veu amb nens que venen de Llatinoamèrica. Es desaprofita aquesta diversitat a les aules?

Bernard Shaw deia que el que més separava Estats Units i Anglaterra era parlar la mateixa llengua. Nosaltres comptem a les escoles amb molts nens i nenes que venen de Llatinoamèrica i aquesta diversitat de parla es veu com un problema, però no ho és. Si un mestre de biologia tingués un jardí a classe seria feliç. Nosaltres tenim tot un ecosistema lingüístic i no en traiem profit. Hi ha tantes coses que no sabem i tantes per aprendre! La bona mestra és aquella que sap que no ho sap tot i que ho fa saber als seus alumnes. Quan preguntem quelcom que els estudiants ja saben que sabem, simplement repeteixen la lliçó, però si els preguntem coses perquè realment volem aprendre d’ells és quan comencen a parlar. Així els apoderem i troben el gust i el sentit de la parla.

La llengua potser és l`àrea en que els alumnes més tenen a ensenyar als mestres; formen part d’un col·lectiu, amb un llenguatge propi, del que els docents no participen

Fixa’t en l’enrenou que hi ha amb les abreviatures del Whatsapp. Això és fantàstic! Perquè estan demostrant que poden comunicar amb una economia brutal. Les abreviatures sempre han format part de la llengua, i això es veu en els diccionaris. El que fan les criatures és inventar un sistema ràpid i eficaç. Crec que el problema amb aquestes noves formes de comunicació ve perquè molts adults els tenen enveja: veuen que hi ha coses que se’ls escapen amb l’edat. Jo he aprés molt mirant el que fan les criatures i m’ho he passat fantàstic educant!

Costa canviar la definició dels conceptes i afegir-ne de nous al vocabulari. Passa amb els neologismes o amb el llenguatge de gènere. Només cal mirar la polèmica amb “El Consejo de Ministras”

Mira la formació de la RAE: tot són senyors d’edat avançada. Què volem més enllà que ens diguin que el masculí és genèric? Però les llengües no venen del cel ni les ha portades Déu. Són invencions i creacions humanes, usades per societats que tenen unes normes de comportament que van canviant. I la llengua s’adapta a aquests canvis. Així com les dones públiques abans eren prostitutes, ara podem parlar de dona pública per a referir-nos a aquella persona que té una feina amb una exposició pública.

Però mira les professions: són sempre ‘infermeres’, si hi ha un home, de seguida és ‘infermer’. Però de ‘metge’ a ‘metgessa’ (o ‘médico’ i ‘médica’ en castellà) ja hi ha problemes. Aquí el treball a les escoles és fonamental, perquè hem de defensar la diversitat en tot el seu conjunt: la diversitat de gènere, de procedència, la sexual…quan les criatures estan construint les seves identitats s’ha d’anar amb compte. Hem d’evitar que es digui “aquest és un nena” o “aquesta és una xicot”.

El que no s’anomena no existeix. Tenim problemes per tractar les diversitats d’identitats de gènere i sexuals a les escoles? Potser per desconeixença o per voler ser massa políticament correctes?

La tensió nen-nena és una simplificació binària que no reflecteix tota la complexitat que hi ha, sobretot en etapes en que moltes criatures no saben encara què són. Els mestres han d’estar molt pendents per a orientar, preguntant i escoltant. Perquè sembla que els mestres ho saben tot, però pobre de tu el dia en que els teus alumnes se n’adonin que no és així. Si es crea un ambient en el que tots aprenen, l’educació s’enriqueix i les relacions humanes són més sanes.

“Potenciar el llenguatge ens serveix per a defensar-nos a nosaltres, a les nostres idees”

Poc a poc, estem recuperant el debat a través dels moviments de renovació pedagògica d’algunes escoles. Les assemblees, la lectura conjunta, la reflexió sobre les noticies del dia a primera hora, debatre les decisions…estem recuperant molts aspectes de la innovació pedagògica de l’època de la República i hem de fer que l’educació torni a ser la floreta del país. Perquè l’escola no és el futur, és el present.

Potenciar el llenguatge ens serveix per a defensar-nos a nosaltres, a les nostres idees. No ens adonem de la quantitat d’ús lingüístic que hi ha a les aules, a totes les assignatures. Hi ha moltes eines per a millorar-lo, però n’hem de crear més. Les normes, les lleis, amb els seus currículums marcats, poden ser un entrebanc horrorós, però quan una mestra entra a l’aula, hi hagi la llei que hi hagi, pot fer meravelles o barbaritats.

Però la llibertat de càtedra…ara penso en els pobres mestres de Sant Andreu de la Barca. En una aula diversa clar que és fàcil dir alguna cosa que molesti. I segurament ho han fet, però no passa res. Que ens molestin forma part de la convivència, però la primera reacció no pot ser anar directament a la denúncia.

Tornem al principi, a la teva reflexió sobre el poder de les paraules…

En aquest cas els pares i mares s’han saltat la via del diàleg. El que haurien d’haver fet les famílies és anar a parlar amb la mestra o el mestre. Si no s’aclareixen, anar a parlar amb la coordinadora, després amb la tutora i, si no, amb la directora. Hi ha molts camins que s’han saltat i tots són els de la paraula.


Entrevista original publicada a El Diari de l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*