Algunes idees sobre la funció social del brot psicòtic

Les primeres de les interpretacions ens obliguen a assumir responsabilitats i exigir un augment de recursos en quan a l’atenció i acompanyament d’una etapa tant cabdal com és l’adolescència

Xavier Cela
 
 

Durant aquesta darrera setmana un tema ha monopolitzat, segurament, moltes de les converses de bar, les reunions a les escoles, les sobretaules i les portades dels diaris. Des d’aquells i aquelles que es considerem més expertes i experts fins a les persones que no ens en considerem tant, ningú ha deixat passar l’oportunitat de donar la seva opinió sobre els fets ocorreguts a l’Institut Joan Fuster del barri de la Sagrera. Qui més qui menys ha intentat donar una resposta fefaent que justifiqués el perquè de tal acte, que calmés l’angoixa que s’instal·la en nosaltres quan llegim que una persona de 13 anys n’ha matat una altra. Moment en el qual som capaces i capaços de compartir el dolor i el rebuig envers un acte d’aquestes característiques.

Les afirmacions i el relat causal que expliquen un acte d’aquestes característiques han estat d’allò més variades. Hem pogut llegir i escoltar teories que vinculen el què ha passat amb el procés de normalització de la violència, el qual té com a punta de llança el món del videojoc. Hem sentit comentaris que responsabilitzen als professionals –o al seu dèficit per culpa de la falta de recursos a les escoles i les retallades en educació dels governs de dretes espanyol i català-. Dit sigui de pas, no hem d’oblidar que segons l’Unesco la ràtio adequada és d’un o una professional de l’àmbit psicopedagògic per cada 250 alumnes mentre que a l’estat Espanyol la ràtio es situa en les 1800. Altres veus culpabilitzen a les persones més properes del entorn del noi, al•legant una manca d’atenció i acompanyament envers el jove que ha impossibilitat la detecció, anticipació i en última instància, evitació del fatídic succés.

Malgrat la varietat d’argumentacions i possibles casuístiques hi trobem un denominador força comú que apareix en pràcticament totes les interpretacions que s’han fet del cas. Ens estem referint al brot psicòtic i el trastorn mental com a causa última del succés. Tant és així, que sense conèixer el veredicte mèdic definitiu de l’equip que estava tractant el noi i menys de 24 hores després dels fets, la consellera Rigau ja declarava a Catalunya Ràdio que ens trobem davant d’un “nen malalt” i que “sembla que va ser un brot psicòtic”. A partir d’aquí, els mass media s’han encarregat de donar ressò a les opinions dels sabers experts, les veus dels quals han anat confirmant, amb més o menys prudència, l’origen psicòtic dels fets. Una lectura en diagonal de qualsevol diari o una estona diària d’escoltar les notícies, tot esmorzant evocaven a qualsevol persona a la conclusió de que l’explicació de tot plegat era el brot.

Ens trobem per tant en front de dues possibles interpretacions davant d’un fet puntual. D’una banda, les argumentacions apunten a una possible dimensió estructural del problema. Si més no, a una responsabilitat parcial que recauria sobre nosaltres o que, com a mínim, ens interpel·laria com a societat. Preguntes que tenen a veure amb la manca de recursos als centres de secundària, la manca de comunicació amb el i la jove dins de les famílies o la construcció social de l’adolescència com una font de problemes i no pas de potencialitats. A l’altra banda del debat hi trobem el brot psicòtic com desencadenant del problema.

Les primeres de les interpretacions ens obliguen a assumir responsabilitats i exigir un augment de recursos en quan a l’atenció i acompanyament d’una etapa tant cabdal com és l’adolescència -en termes de construcció de la identitat-. En canvi la segona ens porta a individualitzar el problema i ens permet pensar que és simplement una patologia de tipus psiquiàtric que ha portat a una persona de 13 anys a fer el que ha fet. Aquesta segona explicació es fa més fàcil de digerir perquè ens eximeix de responsabilitats professionals, polítiques i com a societat.

L’obsessió de la biomedicina i dels lobbys farmacèutics en trobar una etiologia de tipus biològica que expliqués cada trastorn mental, per tal de poder assignar una medicació específica a cada un d’ells ens ha portat a entendre la patologia mental com un desajust de base genètica que s’origina de manera gairebé espontània i es desencadena dins del propi individu, de forma aïllada. Una illa de patiment que no guarda relació amb l’entorn i l’ambient sinó que s’explica com una malaltia més. En altres paraules, el trastorn mental –o brot psicòtic en la seva versió més efímera i menys continuada en el temps- s’equipara així a una malaltia de tipus víric. I això sembla ser que ens tranquil•litza com societat. Només cal que ens remuntem a fa unes setmanes per recordar de quina manera es va produir un consens tàcit –com a mínim a nivell mediàtic- entorn a la causalitat de l’accident de Germanwings. La culpa era d’un «boig» que va decidir estavellar un avió amb 149 persones a dins perquè tenia un problema psiquiàtric. Aquesta versió dels fets sembla que ens reconforta perquè nega altres possibilitats que podrien tenir conseqüències perjudicials, especialment per les companyies d’avió.

Durant anys el trastorn mental i la idea de brot psicòtic s’han anat consolidant com hereves de la bogeria però mantenint les funcions expiatòries que aquesta ha tingut històricament. Una noció prou ambigua en termes medico-psiquiàtrics (només cal repassar els criteris diagnòstics del nou Manual diagnòstic DSM-V) i prou definida i concreta en termes d’imaginari social (estigma) que ens permet construir la idea de perill i quasi de encarnació del mal. Ens trobem davant d’un procés de medicalització i psiquiatrització exponencial de qualsevol etapa vital i tipus de patiment– el fet que actualment l’estat espanyol se situï en segona posició mundial en quan a consum d’antidepressius i el sobrediagnòstic creixent de TDAH entre nenes i nens són clars exemples d’aquest procés- que invisibilitza altres possibles interpretacions de tipus social, cultural, econòmic i polític.

I no volem negar aquí la importància de l’acompanyament terapèutic en un moment com l’adolescència, si la persona ho necessita, el que volem posar sobre la taula és la necessitat de desmedicalitzar o despsiquiatritzar la manera de mirar els fets ocorreguts la setmana passada a l’Institut Joan Fuster. Necessitem generar un punt de vista que interrogui els fets des de la seva complexitat. La simplificació de les causes ens porta només a l’estigmatització de les persones amb diagnòstic -persona diagnosticada = a persona perillosa i violenta- i de la joventut en general i eximeixen de responsabilitats a les persones que han de vetllar pel benestar dels i les adolescents. I aquí especialment em refereixo a les persones amb capacitat, mitjans i recursos per generar estructures d’acompanyament a l’adolescència

Xavier Cela
About Xavier Cela

Educador de l'Associació Candela per a la Investigació i l'Acció Comunitària Antropòleg i doctorant. Especialitat: Antropologia psiquiàtrica i joventut. More Posts

4 Comentaris on Algunes idees sobre la funció social del brot psicòtic

  1. Molt fartes dels estigmes i de lo violentes que sóm, etc. quan passa a fora són terroristes i aquí resulta que són persones amb transtorns mentals, No puc entendre que si era degut a un brot psicòtic, com ningú es va adonar que aquest noi estava brotat??? quan s està brotat, normalment l entorn se n adona, ho dic per experìència, a la ràdio o a teatre quan algú està en aquest estat, ens en adonem a l acte ! i remarcar una vegada més que hi ha un 97% de persones amb ” transtorns” on les agresions, són auto-lesions, idees autol.lícites cap a una mateixa,.. Mica desconcertada i sobretot molt farta. Dels DSM.. etiquetes, sobre medicalització i un llarg etc. Guai l article Xavi!

  2. Albert Gutierrez // 04/05/2015 a les 12:28 // Respon

    Molt bon article Xavi. Un plaer llegir-te per aquí.

  3. Col·lectiu de Nadie // 15/05/2015 a les 9:45 // Respon

    Gràcies per escriure aquest article amb tant de seny, et compartim a la nostra pàgina FB.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*