Alumnes amb altes capacitats: el doble repte de la detecció i l’abordatge a classe

Encara està molt arrelada la idea del coeficient intel·lectual com a únic indicador de les altes capacitats

Anna Torralbo
 
 

Imatge d’arxiu / cc by-sa Phil Roeder

Al llarg dels segles XX i XXI hem vist com els models i els conceptes d’intel·ligència han canviat i han passat d’una concepció psicomètrica a una de més dinàmica, canviant i desenvolupable al llarg de la vida.

Orientacions educatives. Alumnat amb altes capacitats intel·lectuals

Gràcies als avenços en el camp de la neurociència, entre d’altres, la idea que tenim dels alumnes amb altes capacitats (AACC), així com les pautes d’actuació amb ells, s’allunyen cada vegada més d’aquelles definicions basades únicament en el coeficient, com és el cas de la que planteja l’Organització Mundial de la Salut (OMS), que defineix a una persona superdotada com “aquella que compta amb un coeficient intel·lectual superior a 130”. Avui en dia, hi ha diferents enfocaments a l’hora de definir-la: hi ha teories basades en el rendiment, altres basades en els components cognitius, teories basades en els components socioculturals i teories basades en les capacitats.

Actualment, i especialment des que el 1978, Renzulli va formular la seva teoria inicial sobre la superdotació –coneguda com Teoria dels Tres Anells–, les altes capacitats s’expliquen a través d’una interacció de tres elements o factors determinants: alta intel·ligència, alta creativitat i compromís amb la tasca, o motivació. Ara bé, se sosté que els nens i nenes amb altes capacitats destaquen per tenir una capacitat d’aprenentatge molt superior a la mitjana, per la seva capacitat creativa –bé sigui artística, literària, científica, etc.– i per aprendre d’una manera radicalment diferent.

Lamentablement, a Espanya no hi ha un criteri unificat en aquest àmbit, el que ens porta, com indiquen els membres de El mundo del superdotado (organització dedicada a la identificació i desenvolupament emocional de nens i nenes amb AACC), al fet que un alumne pugui ser considerat d’altes capacitats a Andalusia però no a Madrid.

D’altra banda, encara està molt arrelada la idea del coeficient intel·lectual com a únic indicador de les altes capacitats, de manera que és freqüent que aquestes es confonguin amb l’alt rendiment. Se sol pensar en nens precoços, responsables, que segueixen en silenci i aplicats a classe. Alumnes que contesten encertadament a tot el que se’ls pregunta, que escriuen perfectament… No obstant això, de vegades la realitat dista molt d’aquest ideal i, en contraposició, ens trobem amb alumnes inquiets (física i mentalment), rebels i amb dificultats per acceptar les normes quan no són raonables o justes. En moltes ocasions es mal-diagnostiquen de TDA-H (Trastorn de Dèficit d’Atenció, amb o sense Hiperactivitat). Per aquest motiu, i perquè encara hi ha molts mites i confusions al voltant d’aquests alumnes, és important aprofundir en aspectes com quan i com detectar-ho i quines són les característiques d’aquest tipus de nens i nenes.

Com assenyalen les estadístiques publicades per El mundo del superdotado, l’índex de persones detectades amb altes capacitats al nostre país és encara molt baix. Si observem la taula, tenint en compte que s’estima que un 2% de la població pot ser d’altes capacitats, les comunitats presenten un índex de detecció pobre.

Quan pot detectar-se?

Hi ha una creença estesa que els nens i nenes amb altes capacitats aprenen per si mateixos. Estudis han demostrat que això no és així, i que un alt percentatge d’ells tenen fracàs escolar i profesional. És per aquest motiu que és tan important la seva detecció i el seu tractament.
Com en qualsevol cas en què un nen o nena demostri tenir necessitats especials, la detecció precoç és fonamental a l’hora d’establir pautes educatives adequades i donar respostes a les necessitats que aquests puguin tenir.

Respecte a l’edat idònia o a partir de la qual poder identificar les altes capacitats, no hi ha un consens clar. N’hi ha que sostenen que es pot fer a partir dels tres mesos, observant com el nadó estructura el seu entorn o bé buscant antecedents en la família. Esteban Sánchez Manzano, autor de Els nens superdotats: una aproximació a la seva realitat, considera que no es pot fer un diagnòstic fiable abans dels cinc anys. També emfatitza que cal que, després de la detecció per part dels pares, ha de ser un professional i expert el qui, mitjançant un informe psicològic i un seguiment escolar, faci el dictamen d’aquestes capacitats.

Característiques dels nens superdotats

Abans de res hem de tenir en compte que, com qualsevol grup de persones inclòs dins d’un col·lectiu, els subjectes amb altes capacitats representen un grup heterogeni, de manera que les característiques que es detallen a continuació s’han d’entendre com a factors que interactuen entre si i amb el medi cultural i social, donant per tant més o menys desenvolupament segons siguin unes o altres.

Algunes de les primeres apreciacions que podem fer en nadons són: el seu alt nivell de demanda, la facilitat amb la qual se sobrestimulan, el seu alt nivell de coordinació psicomotriu, el fet que aixequin el cap abans del mes de vida, la vocalització de dos sons diferents al mes i mig, o el fet que puguin dir les primeres paraules al voltant dels cinc mesos.

Algunes conductes que podrem observar més tard són:

  • Gran curiositat i ganes d’aprendre: són persones que demostren un grau d’activitat, energia i concentració més alta del comú. A vegades els pares manifesten que dormen poques hores.
  • Raonament complex: són capaços de fer connexions entre diferents fets i situacions.
  • Maduració precoç i/o disincronia entre diferents àrees del desenvolupament: són capaços de sentir coses que, per la seva immaduresa, no poden entendre o explicar. També es creen disincronies entre el llenguatge i la capacitat d’entesa/raonament.
  • Gran memòria a llarg termini.
  • Capacitat de pensament simbòlic i abstracte.
  • Preocupació prematura per problemes socials: injustícies, guerres, etc.
  • Motivació intrínseca: gran força de voluntat i independència de pensament.
  • Gran capacitat crítica amb les normes i necessitat de conèixer-ne les raons.
  • Creativitat i imaginació rica en detalls: autors com Cerdà (2002) sostenen que la creativitat és una de les característiques que defineixen a les persones amb altes capacitats. És per això que prefereixen plasmar els seus aprenentatges d’una manera personal o original, gaudeixen aportant solucions, resolent problemes de manera creativa, utilitzant la fantasia o el sentit de l’humor.
  • Flexibilitat i fluïdesa, pensament divergent: solen veure més enllà del que és aparent i tenen gran capacitat per anticipar conseqüències.
  • Hipersensibilitat: Segons les investigacions d’autors com la psicòloga americana Leta Hollingworth, el 90% de les persones amb altes capacitats demostren una sensibilitat molt elevada. El psicòleg Kazimierz Dabrowski assegurava que “tenen una capacitat profunda d’emocionar-se”. En un article publicat per la Fundación Javier Berché, es parla d'”una experiència interior rica, complexa i turbulenta. Idealisme, desconfiança, alta percepció, sensibilitat insuportable, imperatius morals, necessitats desesperades de comprendre… Tot incidint simultàniament”.

Intervencions educatives

Les diferents maneres d’atendre les necessitats de l’alumnat amb altes capacitats es poden englobar en tres grups:

1. L’agrupament. Agrupar aquest tipus d’alumnes bé sigui en escoles especialitzades en altes capacitats o bé en classes especials dins l’escola ordinària. No obstant això, hi ha una gran quantitat d’autors i experts que no consideren que aquesta sigui la millor via –especialment durant els primers anys–, ja que consideren que ha de prevaler la importància per la integració d’aquests nens i nenes amb alumnat de tot tipus de capacitats .

2. Flexibilització curricular. Consisteix en avançar a l’alumne de curs. Aquest mètode està acceptat en la majoria de països: a part de ser poc costós, és el més fàcil d’implementar. L’acceleració ofereix als alumnes l’oportunitat d’enfrontar-se a uns continguts que despertin més el seu interès. Tanmateix, és important tenir en compte l’adaptació social al nou grup. Quan s’estudia la possibilitat de flexibilitzar el currículum, molts autors insisteixen en la importància que el nen o nena estigui preparat psicològicament per al canvi, que estigui madur, tant físicament com emocionalment, així com que el mestre que el rebi tingui una bona predisposició referent a això. Segons els casos estudiats, aquesta mesura suposa millores acadèmiques i no implica un impacte negatiu en l’autoestima de l’alumnat.

3. Enriquiment. Es tracta d’estendre el contingut d’aprenentatge més enllà del programa escolar, ampliant així les àrees d’estudi. Això es pot dur a terme dins el centre, com a treball de cap de setmana o bé en períodes de vacances. Hi ha diferents models basats en aquesta idea, un dels més coneguts és el Programa d’Enriquiment Triàrquic de Renzulli. Aquest consta de tres nivells: temes de caràcter exploratori; anàlisi, crítica i creativitat, i investigacions sobre problemes reals que interessin als alumnes. El Programa d’aprenentatge Autodirigit busca donar-los les estratègies necessàries perquè siguin autònoms en el seu propi aprenentatge. El Programa d’Estructura d’Intel·ligència (SOU) és un programa per ensenyar a pensar basat en el model d’intel·ligència que planteja Guilford. El Programa de les Tres Etapes de Enriquiment, parteix de quatre aspectes: la investigació, l’autoaprenentatge, el pensament creatiu i el concepte positiu. El seu principal objectiu és el desenvolupament de la creativitat i la solució de problemes. A Madrid es duu a terme el Programa d’Enriquiment per Superdotats (PES), dissenyat el 1995. El programa s’implementa comptant amb el treball i la coordinació entre el Ministeri d’Educació de Cultura i Esport, la Comunitat de Madrid i la Fundació CEIM.

La detecció i la consegüent atenció escolar específica cap al col·lectiu de persones amb altes capacitats és una assignatura encara pendent al nostre país. En les estadístiques publicades que corresponien al curs escolar 2014-2015, s’apreciava, a Espanya, un augment del 20,9% de casos d’altes capacitats diagnosticats respecte al curs anterior. Això significa un total de 19.187 alumnes. Tenint en compte que la definició més utilitzada per aquest tipus d’alumnes és la basada en un quocient intel·lectual del 130 o superior (el que suposa un 2% de la població), estaríem parlant d’un potencial de 162.029 alumnes. Això ens porta a tancar considerant que al voltant d’142.842 nens i nenes, atenen les nostres escoles sense ser atesos com debieran.