Ambaixadors de l’educació (d’adults)

En poc temps, tres personalitats del món de la cultura han coincidit escrivint sobre l'educació d'adults: Rosa Montero, David Trueba i Juan José Millás. Les seves paraules poden servir-nos com a antídot davant de les embranzides dels discursos neoliberals.

Maximiliano Alcañiz
 
 
 

Foto: Ugurlu photographer

Cada cert temps, les xarxes socials entren en ebullició com a resposta al contingut d’alguns textos apareguts a la premsa. Així va succeir amb “Profesoras que dejan la docencia para solucionar los problemas de la escuela” (El País, 14/02/2018). En aquest article podem llegir el següent: “Se trata de trasladar el liderazgo del mundo empresarial al contexto educativo y enseñar a los docentes a gestionar más allá de los asuntos burocráticos”. Més recentment a “¿Cuál es la mayor estafa del mundo? La educación” (El País, 18/02/2018), Moisés Naím encenia les xarxes amb afirmacions com ara: “Una gran parte de este dinero (dedicado a la educación) se pierde. Y un costo aún mayor es el tiempo que desperdician esos 1.500 millones de estudiantes que aprenden poco o nada que les vaya a ser útil para moverse eficazmente en el mundo de hoy. Los esfuerzos que hace la humanidad para educar a sus niños y jóvenes son titánicos y sus resultados son patéticos”. Aquest article d’opinió va merèixer la resposta de Ramon Paraíso al seu blog De vuelta: “Con muy poco Naím se empeña en desprestigiar una institución, la escuela, que sin duda presenta grandes problemas y retos pero que no pueden ser abordados de manera seria con planteamientos tan maniqueos y simplistas como los expresados por el autor venezolano”.

Per si teníem algun dubte, aquests exemples demostren que som davant d’una pugna que té en el relat el seu camp d’operacions. L’educació no és l’únic territori bèl·lic (hi podríem afegir la sanitat, els serveis socials, les pensions…), però sí un dels més cruents. Les posicions oscil·len entre aquells que defensen l’educació com a negoci al servei dels interessos del Mercat i aquells que conceben l’educació pública com a eina d’empoderament de la ciutadania i de transformació social. La desproporció pel que fa als mitjans de difusió que es fan ressò de tots dos relats és notable. La concepció neoliberal de l’escola compta amb altaveus tan potents com ara la majoria de mitjans de comunicació, la banca, les multinacionals dels sectors més diversos, els organismes de cooperació internacional (amb els seus informes sobre resultats acadèmics)… Hi fan de contrapès alguns mitjans de comunicació alternatius; un bon nombre de treballadors de l’ensenyament que als centres, al carrer o a les xarxes socials defensen l’educació pública; i, per descomptat, una part molt important de la societat compromesa amb la protecció de la res publica.

Aquells qui defensem l’escola pública no podem perdre la guerra pel relat. Ens calen veus que ajudin a desactivar els postulats neoliberals pels quals l’escola resta al servei “de la producción económica que prepara para el empleo —el que sea, como sea— y legitima el sistema injusto, despiadado, terrorífico, asesino y arbitrario que favorece a un numéricamente insignificante grupo de personas en detrimento de una abrumadora mayoría social que pasivamente acepta la realidad en la que vive como inamovible” (P. Ruiz, P. Narváez i J. Silva). Unes d’aquestes veus són les de Julio Rogero i Jesús Rogero al seu article “Glosario para tiempos de posverdad educativa” (El diario de la educación, 15/02/2018). Aquests autors s’afanyen a desmuntar tota una incipient neollengua que té com a finalitat donar suport a una concepció de l’educació de caire mercantilista. Així diran:

En la actualidad proliferan políticas educativas que profundizan en la desigualdad, la segregación, la inequidad y la exclusión de buena parte del alumnado. Estas políticas vienen acompañadas de un discurso hegemónico tejido a base de eufemismos, posverdades y mentiras. Esta neolengua monopoliza el debate educativo y domina el pensamiento para legitimar intereses que nada tienen que ver con el derecho a la educación.

Dins del món educatiu, un dels casos més sagnants és el de l’educació de persones adultes (EPA), on el relat és l’absència de relat. Al nostre parer, i tal i com vam defensar en una altra ocasió, la invisibilitat de l’EPA no és casual, fruit d’un oblit involuntari, sinó que respon a tota una estratègia programada de bandejament:

Un model educatiu reaccionari necessita una ciutadania acrítica, despolititzada i passiva. Això explicaria per què alguns veuen en la funció emancipadora de l’EPA una amenaça. No podem oblidar que a les seves aules hi trobem, com diu Diego Redondo, no els ciutadans del futur –com passa amb l’ensenyament obligatori– sinó els ciutadans –que també són votants– del present. Amb aquest panorama, desactivar i condemnar a la irrellevància l’educació d’adults han estat les estratègies –això sí, mai explicitades– d’una part dels poders públics.

Em consta que els professionals de l’EPA ens esforcem de valent per fer visible la nostra parcel·la educativa i vèncer el desconeixement generalitzat que existeix sobre aquests estudis. Tanmateix, la tasca de difusió és ingent i mai s’acaba. Deu ser per això que quan alguna persona de rellevància pública posa el focus en l’EPA ens sentim especialment feliços. Quan això passa, arribem a una part de la ciutadania a la qual d’una altra manera no hi arribaríem i, alhora, guanyem en autoestima com a etapa educativa. Així, en un període relativament curt, tres personalitats del món de la cultura han parlat de l’EPA: Rosa Montero, David Trueba i Juan José Millás. A tots tres els hem d’agrair la seva determinació per posar en valor l’educació de persones adultes i, en conseqüència, el seu compromís cívic. Les seves paraules poden servir-nos com a antídot davant de les embranzides dels discursos neoliberals.

Rosa Montero a “Lo importante” (El País Semanal, 07/01/2018) fa un recorregut per les ofertes formatives que podem trobar als centres d’educació de persones adultes i aprofita per denunciar la poca sensibilitat de l’administració educativa en eliminar els cursos d’art, cultura i desenvolupament de la creativitat. A més, l’autora ens hi parla del lliurament d’uns premis literaris a alumnes de centres d’adults:

Terminé el año asistiendo a una entrega de premios literarios. Fue toda una experiencia. Se trataba del primer certamen de relato corto para alumnos de los CEPA (o sea, de los centros públicos para la educación de adultos) de la Comunidad de Madrid… Había cuatro premios y ganaron cuatro mujeres, que salieron y leyeron sus escritos. Eran buenos, y lo digo sin paternalismo. La campeona del CEPA de Pozuelo fue Mariluz Fernández: la nombro porque se lo merece. Pero la primera en subir fue la vencedora de la Comunidad, Ana Magdalena del Prado, una mujer de mediana edad que empezó a llorar nada más poner el pie en el escenario. Llorando leyó su precioso, conmovedor y muy literario texto, que hablaba de cómo la cultura y la belleza de las palabras pueden salvarte. Dio las gracias por el premio, dijo que era el logro de su vida, que por fin lo había conseguido. La felicidad iluminaba sus incesantes lágrimas; no creo que el ganador de un Nobel pueda experimentar una dicha mayor. Y me parece que todos percibimos la hondura del momento, que todos sentimos que era justa su emoción, que era muy merecida, que se trataba de un premio en efecto muy grande. No hay galardón más importante que aquel capaz de cambiar tu destino. Para que luego digan que la literatura no sirve para nada.

David Trueba, per la seva banda, a “De bulto” (El País, 30/01/2018) elogia totes aquelles persones que han decidit formar-se a les escoles d’adults, malgrat les adversitats:

Si uno se para a pensar en lo poco que pintamos fuera siendo el país de Velázquez y Goya puede caer en la ironía demoledora. Para animarnos, nos recordamos que parte de la culpa reside en lo mal gobernados que andamos. Por suerte, la semana pasada visité una escuela de adultos y comprobé la pasión por seguir aprendiendo en las terribles condiciones de desigualdad a las que nos hemos acostumbrado. Hay mucha gente que no se resigna a que le pisoteen todas sus expectativas por duros que sean los tiempos. Esa gente de verdad ayuda a mejorar el país porque no fingen saber cuando algo no saben. Su deseo de mejora los hace brillar entre la informe legión de los que han decidido conformarse con hacer de bulto.

A “La ceguera analfabeta” (Cadena SER, 24/09/2017), Juan José Millás dóna veu a les persones que s’estan alfabetitzant, com ara Maite García Caballero:

Tiene 65 años y recuerda perfectamente la primera letra que escribió en su vida. Fue hace 8 años, cuando entró en una escuela de alfabetización para adultos. Empezó a trabajar con 9 años y apenas fue unos meses al colegio. Ha pasado la mayor parte de su vida sin saber qué ponía en los papeles del banco, sin saber por qué calle estaba paseando… Para Juanjo, Maite ha estado “ciega” durante 57 años.

Aquests tres exemples ens ajuden a conjurar l’oblit programat al qual les administracions educatives han condemnat l’EPA. També ens ajuden a contrarestar els discursos sobre l’educació colonitzats per les lògiques del Mercat i en contra dels interessos de la majoria. No desaprofitem, doncs, cap oportunitat per desmuntar els relats privatitzadors, segregadors, elitistes…! I fem-ho des dels nostres àmbits d’influència, siguin aquests les pàgines d’un diari, les xarxes socials, el carrer o l’aula.


Referències

Maximiliano Alcañiz
About Maximiliano Alcañiz

Llicenciat en Filologia i professor de l'àmbit de la comunicació al CEPA Pitiüses d'Eivssa. També ha treballat a les escoles de persones adultes de Paterna i a la Vicent Ventura de València. És membre de la "Comunidad de docentes de educación de personas adultas". Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*