ENTREVISTA

Ángel Martín: “A Colòmbia l’educació ha de ser clau en la reincorporació dels guerrillers”

Ángel Martín és un dels artífexs del document que pot acabar amb més de 50 anys de guerra a Colòmbia, i que obre un procés on la formació dels excombatents serà determinant

Pablo Gutiérrez
 
 

Ángel Martín, director de l'OEI Colòmbia / OEI COLÒMBIA

Ángel Martín, director de l’OEI Colòmbia / OEI COLÒMBIA

Ángel Martín és el director de l’oficina de l’Organització d’Estats Iberoamericans a Colòmbia, i un dels artífexs del document que pot acabar amb més de 50 anys de guerra entre l’Estat colombià i la principal guerrilla del país, les FARC (Forces Armades revolucionàries de Colòmbia). Parlem amb aquest aragonès d’origen, fill adoptiu de Colòmbia, uns dies abans de la signatura oficial de l’acord i del plebiscit que el proper 2 d’octubre decidirà, en gran mesura, el futur d’un país molt castigat per la violència. L’aposta de Martín, així com de l’OEI, passa per l’educació i la formació en les zones rurals i i entre els excombatents com a pas imprescindible per a la millora de l’economia rural, així com del conjunt del país, per acabar amb una de les causes primeres de la guerra: la pobresa, la desigualtat i la desatenció d’una gran quantitat de colombianes i colombians.

Bona part de l’acord de pau, inclosos els aspectes educatius, estan centrats en el camp. Quina és la situació a les zones rurals?

La reforma rural és molt important en la història colombiana. Al segles XIX i XX no es van produir les transformacions que s’havien d’haver fet. Al segle XXI Colòmbia s’ha trobat amb unes estructures rurals del XVIII, colonials. Això ha portat a concentrar molt la desigualtat. Les FARC són un escamot camperol, l’origen del qual està en els anys 50 quan les famílies van llançar-se a la muntanya per pobresa, desigualtat, exclusió política, manca de participació política… Si no haguéssim tocat el tema rural en la taula de negociació del procés de pau, no haguéssim desarticulat una de les causes més importants de la violència. Els enfrontament de les FARC amb l’exèrcit, amb la policia, amb els altres grups guerrillers o amb els paramilitars, han estat sempre rurals. Per això el punt del camp era fonamental.

El nivell d’analfabetisme, de manca d’educació bàsica i mitjana, el nivell de pertinència per desenvolupar el camp, és tot. Aquest Govern i el proper han de fer un esforç molt gran per complir aquest punt. Però també és trist que el desenvolupament del camp vingui per un acord de pau. El conflicte ha fet que els darrers governs hagin estat més preocupats per enfrontar-se contra la guerrilla que per desenvolupar el camp. I aquí l’educació juga un factor clau.

Els índex d’analfabetisme són molt elevats, com afecta això al desenvolupament econòmic? 

El desenvolupament econòmic vindrà amb l’educatiu. Caldrà formar els camperols, que treballen d’una forma molt tradicional. No ha arribat la tecnologia, la modernització. No ha arribat tampoc una racionalització en l’explotació. I després caldrà alliberar també els mercats, que no costi més produir que vendre, o que hi hagi massa intermediaris. Pel que fa a alfabetització, l’oficina de l’OEI porta treballant en els darrers anys amb les ministres d’Educació. Hem alfabetitzat més de 300.000 pesones. Però, com dius, hi ha entre 2 i 2,5 milions d’analfabets. Queda molt esforç per a fer. Per exemple, en infraestructures: l’orografia colombiana és molt complexa i tens que el 40% del territori que no està connectat al sistema d’energia. Tens moltes escoles sense aigua potable, sense llum elèctrica, amb unes condicions per fer classe molt dolentes. Escoles en què es concentren els nivells educatius, alumnes de diferents edats junts, amb un mateix professor… Cal fer un gran esforç en infraestructures.

I serà clau també saber com muntar una economia a través d’una educació en el cooperativisme, d’economia solidària alternativa sobretot per a la reincorporació dels guerrillers. Ells arrelaran en l’àmbit rural, i caldrà treballar temes de cooperativisme, d’associacionisme. Un model productiu sostenible però diferent a aquell que es basa en què l’empresari et contracti.

Un punt important és com es reintegren els combatents. Sobretot tenint en compte altres processos de pau a Centreamèrica en què la reinserció no ha acabat de funcionar…

Aquí l’OEI serà clau. La taula de negociació ens demana que ajudem a la reincorporació a la vida civil d’aquests guerrillers. Crec que és clau i potser en altres processos de pau no se li va donar tanta importància perquè altres punts van crear més polèmica: quina serà la seva pena, com serà la seva participació en política… Però la reincorporació és fonamental per a la sostenibilitat en el temps del procés de pau. Serà un procés de 6, 8 o 10 anys, i hi haurà diferents línies de treball. A les zones de concentració –els acords han establert 23 zones en què hi haurà els guerrillers mentre es porta a terme el lliurament d’armes–, a part d’una atenció psicoafectiva, ja que no sabem com vénen els combatents, volem fer un cens educatiu. Saber fins on han pogut estudiar, quins són els seus sabers, com els podem reconèixer aquests sabers… Un exemple: un infermer que ha treballat 15 anys en els fronts de la guerrilla té coneixements d’infermeria. Haurem de veure com li fem uns exàmens validats per l’Estat perquè obtingui el títol d’infermer.

I oferir-los formació, suposo.

Haurem de donar la suficient formació bàsica i mitjana perquè arribin a la formació tècnica laboral, en la qual volem fer especial èmfasi, sobretot en la del camp, per crear aquest cooperativisme, aquest associacionisme, que creï models cooperatius sostenibles. Però després vindrà una línia important que arribarà a la universitat. Hi ha dos grans objectius en la negociació: que es deixin de matar els colombians i que deixin les armes per política. El partit polític que creï les FARC i la participació política, ha de venir acompanyada per una formació dels futurs alcaldes o governadors o representants. Per tant, han d’arribar a les universitats. A les universitats nacionals o a les internacionals. L’educació ha de ser clau en la seva reincorporació, perquè és la manera que tenen de viure en la legalitat.

Com ho digerirà, això, la societat colombiana?

La reconciliació és un dels temes clau. I no serà fàcil. Parlem de més de 50 anys de violència, on hi ha hagut molt patiment. Quan torni a Bogotà em reuniré amb el director de la unitat de víctimes, que va ser segrestat per les FARC molts anys, Alan Jara. El plantejament que vaig portar a la taula de negociació de l’Havana és que la formació fos per a ambdues parts. És a dir, que si portem 1.000 reincorporats a les universitats, han de venir al nostre projecte 1.000 víctimes. Si formem 5.000 guerrillers per a formació tècnica laboral per al camp, hi ha d’haver unes altres 5.000 víctimes que es formin també. Això com a projecte nostre, de l’OEI.

 

Creu que surtirà el al plebiscit sobre els acords del proper 2 d’octubre?

La majoria està pel , però hi ha diverses línies que treballen pel no. L’expresident Uribe no hi està d’acord, no amb la pau, segons diu ell, sinó amb l’acord que s’ha signat. Hi ha una part del partit conservador que tampoc. Crec que és una gran oportunitat que Colòmbia no pot deixar escapar. L’acord està bastant ben negociat. No pots plantejar que s’hi apliqui el codi penal. Hi ha una justícia transicional. Per això es va inventar, perquè tots quedin satisfets. Una justícia reparadora, no només sancionadora. L’alternativa a l’acord de pau és seguir en guerra, seguir amb desplaçats, seguir amb morts, amb mines antipersones. Estem parlant que el conflicte ha portat a més de 7 milions de víctimes, a més de 6 milions de desplaçats, 220.000 morts… Crec que són xifres massa importants com per plantejar-te no votar a favor de . I els colombians són els suficientment intel·ligents per votar pel sí.

Com es planteja el retorn de la gent que ha hagut de fugir del país?

Tot va molt ràpid ara a Colòmbia, però la Cancelleria i el Govern estan pensant que aquestes persones que van sortir puguin tornar. És una pena que els colombians siguin fora per culpa de la violència, per l’exclusió o per la pobresa… Perquè Colòmbia és un país molt ric on hi caben tots i on necessitarem tothom. Lògicament alguns han marxat per la violència i arrosseguen molt dolor, però caldrà plantejar una reconciliació per a ells també.

El paper de l’Estat en el reconeixement d’errors serà interessant…

Doncs també. Hi ha hagut errors de l’Estat, és clar que sí. Amb l’excusa de la guerra ha hagut molts atropellaments. Però el que és molt important és no quedar-se només en això. Reconèixer-ho, explicar-ho i demanar perdó, però a partir d’aquí, construir un nou país. Queda el més difícil, que és implementar els acords, desmuntar les altres guerrilles, i pacificar un país que ha patit molt. A cada cantonada de Colòmbia tens dolor, tens víctimes, tens situacions difícils en les comunitats. Serà dur, però és que han de començar a fer-ho, no poden estar en una guerra contínua. Els qui formem la comunitat iberoamericana hem de recolzar-los.