‘Aprendiendo a vivir’ i ‘El Capitán’

Són les 4 de la tarda. Vaig a veure “Aprendiendo a vivir”, del director d’Israel Matan Yair. Som dues persones a la sala i només la fan en aquest cine. M’apresso a redactar una ressenya d’urgència perquè és una gran pel·lícula que passarà desapercebuda i no us la podeu perdre.

Jaume Cela
 
 

Ens trobem amb un noi que es diu Asher. Treballa amb el seu pare que té una petita empresa constructora i estudia a l’institut. És el típic noi que no sap controlar-se, que és allò que ara en diem disruptiu, però que enamora, a segons qui, és clar. És d’aquells alumnes que esgrafien la teva ànima i no pots oblidar per molt que t’hi esforcis.

Per un costat rep la pressió familiar de continuar amb el negoci del seu pare, que a més està malalt i aquest detall juga en contra de que el noi pugui prendre una decisió sobre el seu futur, que no sap com afrontar, perquè amb prou feines pot donar nom a tot el que li passa en el present. A l’escola no acaba d’encaixar. Només té un mestre que es converteix en el seu referent, però que pren una decisió dramàtica que destarota absolutament l’Asher.

Perdut i sense saber a qui es pot dirigir, qui el pot ajudar a controlar-se, qui serà capaç, per exemple, d’ajudar-lo a treure de dins tot el que sap a partir d’un seguit de preguntes d`un examen? –una seqüència esplèndida, la de la prova de literatura. I com construïm els dols per les pèrdues que la vida ens va posant damunt les espatlles? A qui tenim al costat i qui tenim en contra? I, sobretot, qui ens respondrà la pregunta: com poden conviure el cop i l’amor?

Esplèndida pel·lícula, sense estirabots de cap mena, sense  cap instant gratuït,  tot va fluint com la vida, però sabent que la vida no és de color de rosa i que no podem controlar-ho tot ni de bon tros. El que podem afirmar és que ens cal trobar comprensió quan ens equivoquem, sobretot quan comencem a ser conscients que viure és un aprenentatge diari i que ningú té respostes a segons quines qüestions però que això no significa que no en calgui formular-nos les preguntes. Estem condemnats a fer-ho.

El capitán

La Segona Guerra Mundial s’està acabant i l’exèrcit nazi està desorganitzat. Molts soldats fugen del combat i miren de desertar. La pel·lícula El capitán, dirigida per Robert Schwenke, comença amb un soldat que fuig desesperadament perseguit per un grup militar que sembla que vagin de cacera.

El fugitiu troba un cotxe abandonat. Dins hi ha un uniforme de capità nazi de la seva mida i ell passa de ser un desertor a convertir-se en un capità que exerceix tota la força contra els dels seu bàndol. Com un personatge de la picaresca reuneix un seguit de fugitius com ell però que desconeixen que és un soldat ras i es dediquen a assassinar presoners alemanys amb una violència tan intensa que provoca les queixes dels guardians, dels mateixos nazis i una gran incomoditat a la platea del cine.

El soldat fa un canvi de 180 graus quan es veu dins l’uniforme que li dóna poder davant dels seus. Ja no és el pobre noi de dinou anys –està basada en una història real– que fuig esperitat dels horrors i del desconcert del final d’una guerra que ja estava perduda. Aquell uniforme li treu la part fosca, per dir-ho en llenguatge galàctic, fa que allò que dormia dins seu es converteixi en una nova experiència de la maldat humana.

Les escenes son molt crues, en blanc i negre i sense massa concessions a evitar ferir la sensibilitat de l’espectador. La guerra és així i no es pot emmascarar. I el final d’una guerra ha de ser un dels pitjors moments perquè el campi qui pugui esmola els nivells de supervivència més descarnats.

Hi ha moments que em feia pensar en La caiguda dels Déus, de Visconti i en altres en Saló del Pasolini.

Tenim una altra aportació a la filmografia que es planteja la coexistència del mal i del bé dins  nostre fins que una petita flama pot encendre un foc devastador. I un final sorprenent que no us avanço, però que ens alerta que tot allò pot tornar, d’una altra manera  o molt semblant, però que la llavor de la intolerància i de la capacitat de fer patir i destruir els altres està present. Molt present encara

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*