‘Ara és demà?’ Alguns comentaris

Caldria augmentar l’oferta pública de places escolars a les tres etapes (infantil, primària i secundària) i establir mecanismes que evitessin les concentracions artificials d’alumnat amb risc. L’absència d’iniciatives en aquesta línia fan impossible que l’ensenyament sigui equitatiu

Joan M. Girona
 
 

Ara és demà, sense l’interrogant, és el títol amb què el Consell Escolar de Catalunya ha endegat un procés de debat sobre el futur de l’ensenyament al nostre país (el Consell en diu educació, però crec que, vistes les ponències, la paraula és massa ampla). L’educació implica tota la comunitat, les anomenades de manera equivocada formal, informal i no formal. Implica els centres d’esplai, d’esport, cívics, les biblioteques, els pobles i ciutats, el que passa als carrers… Les famílies se les té en compte, però la resta de la xarxa associativa i alhora educativa del país molt poc o gens. Però ja és important que es vulgui millorar el sistema d’ensenyament que tenim actualment. Potser hauríem de pensar en canviar-lo, no només millorar-lo; però això, per al Consell Escolar, són figues d’un altre paner, i seria un tema força més complex.

A les ponències presentades hi ha dues propostes estrella, almenys són les dues que em van preguntar mitjans de comunicació l’endemà mateix de fer-se pública la iniciativa del Consell. Em refereixo a allargar l’obligatorietat de l’escolarització fins als 18 anys i l’exigència d’un màster per a fer de mestre o de professora. D’entrada vaig pensar, amb malfiança, que semblaven mesures de màrqueting per disminuir les llistes de l’atur, sobretot del juvenil, i l’enorme quantitat de mestres preparades que no troben feina. Però, seriosament, vaig contestar que eren mesures que, en solitari, sense pensar en el context, podrien ser beneficioses per al sistema d’ensenyament i per a l’alumnat del nostre país, però caldria actuar en tota la resta d’elements que conformen el nostre sistema per aconseguir que siguin beneficioses; si no, podrien quedar-se només en la caricatura que vaig pensar d’entrada.

Incidir en altres aspectes del sistema vol dir, per exemple, pensar a fons la formació inicial i continuada de les persones que es volen dedicar a l’ensenyament. Quelcom semblant al MIR de sanitat aniria molt bé per ajudar els nous mestres a veure si han triat bé la professió, si són persones capaces d’acollir un grup d’infants o d’adolescents, com són les seves capacitats d’empatia, d’establir relacions, d’equilibrar els aspectes emocionals que implica la relació adulta (amb tot el que significa aquesta paraula) amb infant o adolescent, la relació del que ajuda a aprendre i a educar-se amb els aprenents o educands. La seva capacitat de ser tutor o tutora dels infants o adolescents a càrrec seu. Disminuir les ràtios també cal per poder fer bé la tasca educadora que implica l’ensenyament a les etapes obligatòries. A secundària atendre a més de 15 adolescents per part d’un mateix tutor hauria de ser el nombre màxim (hi ha instituts públics que ho estan fent, malgrat les retallades).

La formació inicial hauria d’ajudar a saber atendre i entendre la diversitat existent avui a la societat i per tant a les aules, per evitar que les diferències es converteixin en desigualtats, a saber educar en l’equitat… Sense un canvi seriós a les universitats i sense una decidida aposta per la formació a tot el llarg de la vida professional tot això no s’aconseguirà. Ho tenen clar les persones que impulsen la reflexió? Hi hauria decisió d’invertir els recursos en aquestes prioritats i no en altres més mediàtiques però menys útils per a l’educació dels infants?

I l’obligatorietat fins als 18 anys ha d’anar acompanyada d’una dignificació de la formació professional al mateix nivell que els estudis universitaris, d’un gran augment de l’oferta de cicles formatius que doni resposta a la demanda (avui en queda molta sense cobrir per manca de places). Canvis organitzatius i metodològics als centres, sobre tot els de secundària, per acollir la diversitat d’interessos que augmentaria si s’allargués la presència obligada a les aules.

Hi ha aspectes importants poc o gens tractats a les ponències que s’han fet públiques. A Catalunya hi ha tres xarxes escolars que provoquen, lògicament, una estratificació social de les famílies que s’hi apunten a cadascuna. Des del Consell no es preveuen propostes clares de revertir aquesta situació, o sigui, no hi ha una aposta decidida per l’escola pública. Ni tan sols per promoure que totes les escoles que paguem amb diners públics tinguin a la pràctica, no només en la teoria de les normes, els mateixos deures, perquè els drets sí que els tenen reconeguts i els apliquen les concertades. En coherència lògica, doncs, no es preveu evitar la progressiva privatització dels nostres centres escolars. Quantes aules de P-3 públiques s’han tancat enguany i quantes de concertades? Quina previsió es fa per al proper curs acadèmic? A poc a poc, però sense fre, anirà minvant l’oferta pública. Als anys 80 del segle passat ja es van tancar més de mil aules públiques –no exagero gens– per salvar els centres concertats amics dels governants convergents. Les dades que havia recollit el Departament mostraven que si es mantenia la quantitat d’oferta pública existent, la concertada era sobrera. L’any 1976 va ser el pic de l’augment de naixements al país, després va davallar ràpidament. Tota la dècada dels 80 va anar disminuint el nombre de matrícules a les escoles. L’escola pública que estava remuntant en prestigi social i qualitat, després dels anys terribles de la dictadura, va quedar estroncada i amb un clar frau de llei es van atorgar i mantenir concerts que eren sobrers; segons la legalitat d’aquella època l’escola concertada havia de ser només subsidiària de la pública. El govern convergent es va saltar la normativa i l’oposició parlamentària no va dir res. Les protestes van venir dels moviments de mestres i ciutadans però no van poder evitar els tancaments d’aules. Avui en patim les conseqüències i hem de veure com es gasten diners per subvencionar centres que segreguen, fins i tot, per gènere. Pot repetir-se el fenomen davant l’actual davallada de natalitat.

Si es vol que l’escola no augmenti les desigualtats s’ha de fer un ensenyament equitatiu. Per tant s’ha d’establir una xarxa escolar que no sigui desigual i estratificada com l’actual. Hi ha voluntat política del Departament per impulsar alguna mesura, encara que sigui tímida, com apunta alguna de les ponències? Vetllar per evitar els privilegis de les concertades, per exemple. No he trobat, tampoc, cap mesura que posi en qüestió l’existència de guetos escolars, que eviti que les famílies puguin escolaritzar els seus fills lluny del seu domicili… No es posa en qüestió el sagrat (ho sembla) dret d’escollir centre per part dels progenitors. Dret que no està recollit ni a la constitució, ni a l’Estatut de Catalunya. Així les famílies amb menys capacitats per exercir aquest suposat dret s’han d’aplegar als centres menys valorats socialment.

I quan es diu que cal renovar, que cal innovar, no queda clar sota quina ideologia: per ajudar a transformar les persones perquè elles transformin la societat, la millorin en igualtat per a tothom, o bé per ser competents, competitius i emprenedors sense col·laborar, ajudar les altres persones, treballar en equip…?

Per concloure, no hi ha una aposta decidida per l’escola pública, no es preveuen mesures per revertir la creixent privatització, no es diu res d’evitar la consolidació dels centres guetos actuals i l’aparició de nous. Caldria augmentar l’oferta pública de places escolars a les tres etapes (infantil, primària i secundària) i establir mecanismes que evitessin les concentracions artificials d’alumnat amb risc. L’absència d’iniciatives en aquesta línia fan impossible que l’ensenyament sigui equitatiu, que totes les famílies catalanes trobin una escola a prop de casa de qualitat semblant. Serien iniciatives bàsiques per un ensenyament (i una educació) equitativa per a tots els infants i adolescents de Catalunya, sense elles i sense la participació de tota la comunitat educativa, totes les altres seran benes que potser taparan símptomes però deixaran que la malaltia segueixi fent el seu curs fins a arribar a la privatització majoritària i consolidar l’estratificació social.

Joan M. Girona
Sobre Joan M. Girona

Mestre i psicopedagog Més articles