“Ara no pots anar al lavabo”: negar als alumnes el que reivindiquem per a la resta

És curiós que els mateixos mestres que apliquen aquesta norma de no anar al lavabo o de no beure aigua entre hores, siguin els mateixos que després es queixen que no tenen temps d'anar-hi. ¿Gaudeixen els nens i nenes dels mateixos drets bàsics que els adults?

Anna Torralbo
 
 

L’escola sempre ha estat, i està, envoltada de debats: pedagògics, econòmics, socials… Debats sobre temes grans i importants; temes, però, que queden lluny dels interessos i les preocupacions més immediates de l’alumnat. Els grans ens ocupem de temes grans, i sovint ens oblidem de les coses més petites i en aparença insignificants.

En el dia a dia a l’escola s’hi donen situacions que fan pensar, o, si més no, preguntar-se pel seu valor o finalitat última. ¿Poden els alumnes anar al lavabo quan volen? ¿O han d’anar-hi només entre hores? ¿O esperar a l’hora del pati, a la de dinar o a la de marxar a casa? ¿Poden els alumnes beure aigua quan vulguin? Aquestes són qüestions de les quals en poques ocasions se’n parla, a l’escola, i que quan es fa, apareixen opinions molt dispars. Venim, en general, de la tendència de negar anar al lavabo entre hores o beure aigua a la classe. Com aquelles frases heretades del pare o la mare, seguim responent automàticament que no davant aquestes peticions. Però si ens parem a pensar, ¿Quins són els arguments que sustenten tals negatives?

Entre aquells i aquelles que neguen aquests petits drets, hi ha arguments tals com: només volen sortir per perdre el temps, han d’aprendre a aguantar-se, si tenen una ampolla d’aigua a la taula no fan res més que jugar… Rere aquestes afirmacions, no puc més que veure una evasió, un desaprofitament d’oportunitats per ensenyar quelcom, a més a més d’un reduccionisme en el plantejament. Anem per parts:

Sabem molt bé que quan alguna cosa es prohibeix, desperta cert desig, el qual, en certa manera, no es dirigeix a la cosa en sí, sinó a l’emoció de desafiar o descobrir què hi ha amagat allà al darrere. S’ha demostrat que quan quelcom es normalitza, perd aquest component de misteri i es pot convertir, potencialment, en una eina més per ensenyar.  Per suposat, si es dona el cas que un alumne abusa o fa un mal ús d’una situació, el mestre o mestra haurà de gestionar el cas en concret, talment ho fa en d’altres circumstàncies: que hi hagi conflictes al pati no vol dir que s’hagi d’eliminar l’estona d’esbarjo, que un alumne malmeti el material no significa que no se li hagi pas de donar, etc. Rere aquest prohibir perquè quelcom genera problemes, hi ha una premissa molt poc pedagògica, i si ens posem a pensar, si generalitzem aquest modus operandi, no farem res, o bé acabarem funcionant com fa uns anys: “No, perquè ho dic jo”. Els arguments per prohibir quelcom haurien d’estar encaminats a preveure riscos o situacions malsanes, però en aquest cas és evident que no és així.

És curiós que els mateixos mestres que apliquen aquesta norma de no anar al lavabo o de no beure aigua entre hores, siguin els mateixos que després es queixen que no tenen temps d’anar-hi. I això ens porta a una pregunta delicada: ¿Gaudeixen els nens i nenes dels mateixos drets bàsics que els adults? ¿Reben el mateix tracte que nosaltres? Crec que és just i cert dir que no, que els infants, pel fet de ser menors i més vulnerables, reben en ocasions un tracte desigual. Miro i escolto al meu voltant, i concloc que els adults no permetríem que se’ns cridés com a vegades es crida als infants, tampoc permetríem que se’ns titllés de pesats, maleducats, o d’altres qualificatius despectius com sí que es fa amb els més petits. Crec que tot adult hauria de fer-se la següent pregunta abans de dirigir-se a un nen o nena: ¿Com li ho diria això a una persona gran?

Un altre dels arguments més freqüents és que han d’aprendre a aguantar-se. Curiós, quan justament una gran part dels adults han d’aprendre justament el contrari: anar més sovint al lavabo i no esperar-se tant. ¿Construir per desconstruir? No em sembla lògic, i encara menys quan en cap dels contextos dels adults se’ns nega satisfer una necessitat tant bàsica: ni en una conferència, ni al supermercat, ni a l’aeroport, ni a la feina… ¿Us imagineu haver de demanar permís a la feina per anar al lavabo? ¡És humiliant!

Però la cosa no acaba aquí, hi ha molts altres exemples igualment il·lògics: als informes de menjador, per posar un exemple, hi ha un ítem que valora la rapidesa amb què menja l’alumne i on es valora positivament aquells que mengen ràpid. No és justament el que als adults se’ns recomana que hem de fer… ¿A qui li interessa que mengin ràpid?

L’escola és plena de petits moments a partir dels quals ensenyar. Cal, però, que les decisions que es prenguin estiguin sempre encaminades cap aquesta direcció i no pas a fer-nos les coses més fàcils als adults.

Anna Torralbo
Sobre Anna Torralbo

Anna Torralbo (1982). Mestra d'anglès a l'Escola del Mar, amant de les llengües i l'art, col·labora en diferents mitjans tractant tant temes pedagògics com d'arts escèniques i plàstiques. Contacte: Página web | Més articles

  • Francesc Pruneda

    Ho sento però crec que és el típic article que defensa la “llibertat” dels nens simplement prohibint prohibir. Que es pot demanar el que es vulgui quan es vulgui. Hi ha moments per tot, però no es pot demanar tot cada moment. I sobretot, hi ha sempre el DEPÈN. No és el mateix que ho demani un alumne de 4t d’ESO que un de P3. No és el mateix saber que pots anar-hi als canvis d’hora que anar-hi cada 5 minuts, si no es tracta d’una patologia és clar.

    Portem anys dient als nens que són lliures, sense normes “pobrets” i sobretot si algú diu que NO és el dolent de la pel·lícula. Doncs ho sento, però si ara no és el moment d’anar al lavabo no hi pots anar. O és que quan s’enlaire un avió pots aixecar-te?

    • Anna

      Hola, Francesc.

      Entenc perfectament a què et refereixes quan parles de llibertat via prohibint prohibir, però no es tracta d’això en absolut, i encara menys demanar el que es vulgui quan es vulgui. El que l’article defensa és un tractament just de les necessitats bàsiques, fet que, desgraciadament en moltes ocasions no és així. Precisament dic que s’ha d’aprofitar aquests moments per ensenyar coses: saber esperar el moment adequat per anar al lavabo, aprendre a distingir quan és realment una necessitat i quan no ho és, etc. El que dic a l’article és que hi ha moltes situacions a l’escola que no s’aprofiten i es resolen amb una prohibició. Per què? Doncs perquè és més còmode pel mestre, perquè ens ho han ensenyat així, pel que sigui, però és una pena, doncs cada situació és una oportunitat per ensenyar. Jo sóc molt partidaria dels límits, però contextualitzats, parlats i explicats, no imposats com fa molta gent. Vull insistir en que a l’article no es parla de llibertat, sinó de dignitat, tampoc es fa referència al NO, sinó a la prohibició pura i dura. En fi, espero haver pogut esclarir certes coses.

    • MR

      Al començament de “deixar-los” anar quan ho necessitaven, els nens al.lucinaven. Llavors vam passar la fase de demanar-ho sovint per a comprovar que la meva permisivitat era certa. Un cop van veure que anava de debò, ja va estar. Anar al lavabo no és important, és una necessitat puntual a la que no donem importància.
      El que pot ser que passi alguna vegada, sobretot amb alumnes que no estan acostumats a que se’ls deixi) és “espera’t un segon, que acabo d’explicar-vos això”, “si algú necessita anar al lavabo que aprofiti ara, que necessitarem concentració continuada amb l’activitat d’avui”, “vols que t’acompanyin al lavabo? necessites ajuda per pixar? au, ves-hi sol”, etc., sempre dins del respecte i sentit comú.
      Una altra cosa: no creieu que per aprofitar bé l’estona cal estar còmode i relaxat? Jo, personalment, no suporto fer coses mentre m’aguanto les ganes d’anar al lavabo.