Al llarg dels darrers mesos diversos informes internacionals han denunciat com a l’Estat espanyol hi ha una alta proporció d’infants i joves en risc d’exclusió social i el creixement de l’abandó escolar, sense que hi hagi cap estratègia, pla o programa específic per a eliminar el que anomenen “segregació efectiva de facto”.
Sociòlegs i antropòlegs coincideixen en assenyalar que existeixen desigualtats urbanes que porten a obrir o incrementar ‘processos de guetització’ en els barris. Com és sabut, no totes les àrees segregades són guetos o enclavaments ètnics, com tampoc tots els habitants d’aquests indrets són igualment pobres.
Un grup de personalitats, de reconegut prestigi en el camp de l’educació, acaba de publicar un Manifest amb aquest títol. Voldríem glossar-lo des de la convicció profunda de la seva oportunitat i per destacar la que entenem és una aportació rigorosa i d’interès públic.
L’escola ha tendit molt sovint a homogeneïtzar culturalment l’alumnat, ha amagat o deixat de promocionar les diferències culturals. La pregunta a fer-nos és com ha de ser un currículum inclusiu, un currículum que no exclogui les minories ni els altres i que no trivialitzi la riquesa de la diversitat cultural present als centres.
Els comportaments incívics d’adolescents i joves, el mal ús o deteriorament intencionat de bens públics o privats en la via pública son identificats pels experts com a actes vandàlics.Les conductes desordenades o disruptives dels joves i adolescents son modelades pels grups d’amics, l’ambient dels barris, la família, l’escola i altres agents de socialització presents en la comunitat.
De les generacions globals actuals de joves es podria dir que han nascut en la desprotecció i la subordinació. El sistema social i econòmic vigent està degradant les condicions de vida i de treball dels joves de manera global. La situació és greu i hauria d’ocupar-nos més
Salvador Carrasco parla de com, en el context d’una societat que no necessita el treball com abans i que ha alterat profundament el seu significat i el seu paper en la societat, cal repensar el temps del lleure i la categoria mateixa d’oci. L’espai propi de l’oci s’ha dissenyat en cada civilització d’una manera determinadav
Exigim reconeixement envers el treball dels docents i respecte per la institució i tots els educadors implicats, des dels mestres fins als monitors de les activitats o dels menjadors escolars
L’actual debat sobre la postveritat obliga a situar la qüestió en el terreny metodològic i epistemològic: com coneixem la realitat? Com accedim al coneixement?
Som en un moment apassionant, en el que emergeixen noves realitats a la base mateixa de l’educació catalana, enmig de contradiccions i paradoxes. Sembla ser, de nou, l’hora de l’acció lúcida, coratjosa i realista
