Barbiana, anys seixanta: una altra educació és necessària

La publicació de 'Carta a una Mestra', escrita fa cinquanta anys, va sacsejar el món educatiu amb la seva crítica a una institució escolar insensible a les necessitats de les classes populars.

Antoni Tort
 
 

Lorenzo Milani amb els seus alumnes

Lorenzo Milani amb els seus alumnes

Fa cinquanta anys, com avui mateix, l’hivern era dur als turons de Mugello, a la Toscana italiana. Al llogaret de Sant’Andrea di Barbiana, un capellà de quaranta i pocs anys orienta un petit grup de vuit nois en l’escriptura d’un text que havien començat a redactar l’estiu anterior, el juliol de 1966. Dirigeix aquesta feina amb dificultats, perquè el tipus de leucèmia que va començar a manifestar-se-li set anys abans s’està agreujant i condiciona clarament la seva activitat diària. El text és una carta adreçada a una professora que havia suspès dos antics alumnes de l’escola, en els seus estudis superiors. Lettera a una professoressa, ( “Carta a una mestra”) es publicarà a Florència, al maig de 1967, un mes abans de la mort de Lorenzo Milani, el mestre de Barbiana.

No era la primera carta que escrivia sol o amb els seus alumnes; coneixem la seva activitat i el seu pensament per la seva correspondència. En aquest sentit, Carta a una mestra és l’última de les tres amb les quals un Milani ja malalt s’enfronta al seu entorn: en defensa de l’objecció de consciència (Carta als capellans castrenses, 1965), en el seu al·legat davant el tribunal que el jutja per aquesta posició respecte a la militarització (Carta als jutges, 1965), i en la denúncia d’una institució educativa que expulsa i menysprea als joves de les classes populars (Carta a una mestra, 1967). Com és sabut, la carta als jutges va ser llegida en el judici pel seu advocat, a causa del precari estat de salut de Milani. És el text conegut com “l’obediència ja no és una virtut”. Va ser absolt en primera instància i condemnat en sentència definitiva, un any i mig després de la seva mort.

A Barbiana hi arribaven poques cartes, pràcticament només les ordres d’allistament obligatori. Milani comparteix la seva correspondència amb els alumnes de l’escola. En resposta a una carta d’una jove estudiant napolitana, Lorenzo Milani escriu: “Potser no t’agradarà que la teva carta sigui llegida pels nois, però pensa que els fa bé. Són xavals, pobres, de muntanya, de 12 a 16 anys. Ja t’ho he dit, visc per a ells, tota la resta són instruments perquè la nostra escola funcioni. Fins i tot les cartes als capellans castrenses i als jutges són episodis de la nostra vida i serveixen per ensenyar als nois l’art d’escriure; és a dir, d’expressar-se; és a dir, d’estimar els altres; és a dir, de fer escola”.

En els seus escrits, Milani i els nois apunten el fet que la institució educativa exclou o ja no deixa entrar al sistema als sectors més humils de la societat. I el llenguatge és un instrument d’exclusió. Però també pot ser l’eina que permeti subvertir un sistema que deixa persones humils sense paraules. I a això es dediquen a Barbiana, escrivint cartes per empoderar –com diem ara– i per assenyalar una societat que no els vol.

L’impacte de Carta a una mestra va ser enorme i no només a Itàlia. Una mostra en són els més de 33.000 exemplars venuts a Espanya els anys setanta entre les vuit edicions en castellà i les tres en català, segons José Luis Corzo, un dels millors coneixedors de la trajectòria de Milani. Personalitats del seu temps tan dispars com Erich Fromm o Pier Paolo Pasolini van prestar atenció i respecte a aquestes poques pàgines enviades des d’una aldea toscana.

La carta continua vigent, criticada i elogiada; molestant en la seva radical simplicitat. Pot llegir-se com una flamarada singular en un context molt particular, sense més; pot llegir-se com un símptoma del que el 68, pocs mesos més tard, amplificaria de moltes maneres i des d’altres sectors socials; o pot llegir-se com un recordatori per avui, en la societat del precariat i de la desigualtat creixent: “He après que els problemes dels altres són els meus. Sortir-ne, tots junts, és una qüestió política. Sortir-ne, en solitari, és avarícia”. En això estem.