Fa uns mesos, l’Ajuntament de Barcelona va fer públic l’informe Oportunitats educatives a Barcelona 2016. L’informe assenyala fins a 17 reptes i proposa 16 línies de política educativa, tot plegat estructurat en 4 blocs: primera infància (0-2 anys), ensenyament bàsic (3-16 anys), ensenyaments postobligatoris (16-20 anys) i lleure educatiu. El diagnòstic que en resulta és concís, clar i contundent i, en conseqüència, extraordinàriament útil si els que han de prendre decisions no el desen al calaix i tal dia farà un any. Només m’ha estranyat un buit, el de l’educació de persones adultes, un sector d’una enorme potencialitat en aquests temps de canvi, de globalització, de falta de treball i d’aprenentatge al llarg de la vida, però permanentment marginalitzat per les administracions públiques.
A parer meu, i en síntesi, tres serien les conclusions més urgents i incontestables. Una, el dèficit crònic de places escolars públiques en totes les etapes del sistema. És cosa sabuda, però 38 anys després de les primeres eleccions municipals democràtiques, 34 d’ells gestionats per partits d’esquerres que sempre han fet bandera de l’escola pública, la situació més que sorprenent és indignant. Cal reconèixer que l’esforç –tot i que encara insuficient- ha estat notable en la primera infància (s’ha passat, en 10 anys, d’atendre el 8,9% dels infants de 0-2 anys al 20%), però la situació és escandalosa tant a primària com a secundària amb uns percentatges que no arriben al 50% de la població escolar i que són un 25% inferiors a la mitjana de Catalunya: cap dels districtes de Barcelona té una oferta de places escolars públiques que hi arribi, ni Ciutat Vella, ni Nou Barris. En el cas de secundària, hi ha districtes que no arriben ni al 25% d’oferta de places públiques: Sarrià-Sant Gervasi, Eixample i les Corts. No seria arribada l’hora d’aprovar un pla de construcció de centres públics, a 10 anys vista, per arribar a garantir almenys un 50% d’oferta pública en totes les etapes del sistema?
Dues, uns índexs altíssims de segregació escolar (és a dir, que la composició social de l’alumnat dels centres no es correspon a la de la zona i, pel contrari, s’hi dona una concentració artificiosa d’un perfil determinat de població) sobretot a l’interior de cadascun dels districtes. Aquesta és una realitat que no es concreta en l’informe, que no ofereix dades dels diversos barris que componen els districtes, ni dels centres educatius de cada barri. Però que s’insinua: “l’alumnat socialment desafavorit es concentra en unes escoles i instituts determinats”; “alguns centres concentren un percentatge d’alumnat estranger molt per sobre del que els pertocaria segons la població resident al barri”; “el Síndic de Greuges ha identificat els districtes d’Horta-Guinardó i Sants-Montjuïc com a dos dels territoris amb més segregació de Catalunya”. Tal i com es proposa en l’informe, per què no es desenvolupen ja, de manera immediata, aquests “instruments propis de ciutat, atesa la competència especial, per poder gestionar el repartiment d’infants i adolescents entre els centres amb fons públics mitjançant un decret d’admissió d’alumnat específic per a Barcelona” si, com sembla demostrat, la segregació escolar incideix negativament en els resultats escolars?
I tres, les desigualtats en l’accés i l’ús del lleure educatiu. El primer que cal fer és, de tota manera, celebrar que l’informe atorgui al lleure educatiu el rang que es mereix, al costat de la criança i de les diverses etapes del sistema educatiu reglat, perquè de fet del que estem parlant és de l’educació més enllà de l’espai familiar i escolar i del temps estrictament lectiu. Celebrar també que esmenti pel seu nom les diverses dimensions que abasta: suport escolar, activitats complementàries (sortides i colònies) i extraescolars organitzades pels propis centres, activitats recreatives, artístiques, culturals i esportives, serveis socioeducatius (centres oberts), esplais i agrupaments, casals infantils i de joves, cultura popular, escoles d’idiomes…, durant el curs escolar i durant les vacances. Però lamentar que es deixi per a informes posteriors la seva anàlisi detallada i la formulació de propostes específiques per reduir aquestes desigualtats i estendre i focalitzar la seva incidència.
En aquest sentit, hi ha algunes línies de treball que es podrien endegar ja, sense més dilacions. Per exemple, recolzar i donar suport a les diverses entitats i associacions del tercer sector que treballen en aquest àmbit i que solen viure sempre en la precarietat, tant de personal com d’instal·lacions i equipaments. Signar convenis amb clubs, centres i entitats privades sense ànim de lucre, que assumeixin el compromís d’arribar a nous sectors de la població, per tal que les quotes no siguin un impediment per a l’accés d’infants i joves de famílies pobres. Revitalitzar els plans educatius d’entorn, promoguts pel Departament d’Ensenyament, ara desnodrits econòmicament, i que encaixen a la perfecció amb aquesta voluntat d’allargar el temps educatiu, d’evitar la segmentació social i arribar a infants i joves en risc de marginació o directament exclosos. O garantir una oferta de lleure educatiu suficient durant el llarg període d’estiu (dos mesos i mig), organitzant directament casals o colònies allà on l’oferta privada no arribi.
Si adoptem una altra perspectiva, sembla prou contrastat que els infants i joves fills o nets de famílies estrangeres són els qui fan un ús més escàs dels equipaments i programes de lleure educatiu. Sabem que el factor econòmic hi juga un paper important, però tenim prou certesa que no és l’únic: el lleure més o menys organitzat i dirigit no és habitual en les societats menys urbanitzades i tecnificades i aquestes famílies no solament no hi veuen la necessitat, sinó que més aviat hi troben perills i incerteses que els fan ser enormement reticents. Caldrà, doncs, un esforç d’informació i acompanyament si volem que no en quedin al marge. Sabem també que el percentatge de pràctica de l’esport és significativament més baixa entre les noies. Raons històriques de discriminació i de reclusió en l’espai familiar probablement ho explicarien, però avui no hi ha cap motiu per contemplar sense fer res la situació actual i es fa necessari incentivar, des dels mateixos centres educatius i des de la ciutat, la pràctica esportiva més o menys organitzada. Un tercer dèficit perfectament identificat és el que fa referència als joves: al marge de l’oferta de consum cultural i recreatiu de pagament, hi ha una manca generalitzada d’espais i equipaments, en els diversos barris, que puguin ser gestionats i utilitzats autònomament per aquest sector de la població. A vegades, els immobles okupats acompleixen una autèntica tasca de suplència, però no seria forassenyat que hi hagués una aposta pública al respecte per tal que se’n poguessin beneficiar altres perfils de joves i en tots els barris de la ciutat.
A dos anys de les eleccions municipals hi ha hagut temps suficient per conèixer a fons l’estat de l’educació a Barcelona i per establir les prioritats d’actuació en aquest àmbit, perquè les necessitats sempre són massa i els pressupostos sempre insuficients i de mal repartir. És l’hora, doncs, de la planificació i l’execució.
