ENTREVISTA

Begonya Gasch: “Darrere el fracàs escolar i l’abandonament hi ha joves que pateixen”

Entrevista a Begonya Gasch, directora de la Fundació El Llindar, un centre que es considera escola de segona oportunitat: "El sistema educatiu fracassa, i llavors els joves abandonen"

Pau Rodríguez
 
 
 

Begonya Gasch, al parc de Can Mercader de Cornellà. / SANDRA LÁZARO

Begonya Gasch, al parc de Can Mercader de Cornellà. / SANDRA LÁZARO

L’escola El Llindar és un oasi de segones oportunitats en un país on l’abandonament educatiu prematur afecta un de cada cinc joves. Aquest centre de Cornellà, que compta amb 300 estudiants, ha estat pioner a l’hora d’oferir un únic espai, flexible i proper, per a tots aquells alumnes producte del fracàs escolar que acaben perdent-se en la jungla de la formació post-obligatòria, si és que mai hi arriben. “Volem trencar amb la lògica de programes i cursos petits, que busquen la inserció immediata, i que l’únic que fan és generar itineraris erràtics”, exposa la seva directora, Begonya Gasch.

Després de tota una trajectòria acadèmica de suspensos i expulsions, d’una orientació formativa quasi inexistent, els joves troben en aquest centre temps per decidir-se, educadors amb els quals conversar, una autèntica feina artesana de reconstrucció de les ganes d’aprendre. Per a fer-ho possible, a El Llindar han aconseguit aglutinar tot d’itineraris formatius –una ESO flexible i adaptada, una formació professional inicial de nivell 1 i nivell 2– sota un mateix sostre. Això dóna als joves, molts d’ells desarrelats, un espai de pertinença davant uns itineraris de formació post-obligatòria sense gaires transicions i on, sovint, no hi ha ningú que els acompanyi, segons Gasch.

A El Llindar us heu autodenominat Escola de Segona Oportunitat, un concepte fins ara inexistent. En què consisteix?

El nom és controvertit. Nosaltres diem que la segona oportunitat és pel sistema, perquè faci una oferta educativa digna. Per a la persona sempre hi ha més oportunitats. El que hem fet és desenvolupar una arquitectura que permet oferir a aquests joves itineraris formatius personals, flexibles i de continuïtat. Els alumnes passen uns dos o tres anys de mitjana pel Llindar, i aquí els acompanyem. El concepte més poderós per ells és el de futur formatiu: el recorregut. Trenquem amb els itineraris erràtics. Molts d’ells venen aquí preguntant si fem cursos, del que sigui. És igual si fas mecànica, de perruqueria… I això s’ha d’acabar. Per això ens fem dir escola. Som un centre educatiu en temps i espai. Fugim de la lògica perversa dels cursos i cursets.

Per què és tan important que els joves en entorns d’exclusió tinguin un espai de formació en acabar l’ESO?

Quan els joves arriben aquí -molts ho fan quan encara no han acabat l’ESO- han d’iniciar un procés per tornar a consentir l’aprenentatge. El primer que fem és un desplegament per saber de quina manera –amb quina metodologia– podem despertar les ganes d’aprendre d’aquest jove que ve d’un fracàs educatiu cronificat. Això és el que ens diferència d’una FP estàndard, on aquest jove acabaria abandonant. Nosaltres comptem amb ell des del minut zero, l’escoltem, mirem què necessita, què li interessa, què el fa dubtar, i a partir d’aquí treballem. Darrere les esgarrifoses xifres d’abandonament i fracàs escolar hi ha joves que pateixen.

I què necessiten? Què us demanen?

Primer de tot, tenir un lloc. Han viscut amb la sensació de no ser ningú, i els adolescents no suporten ser anònims, que ningú els miri… Per exemple, els professors els esperem a fora per donar-los el bon dia al matí. Intentem configurar un espai on ells són algú. Posem davant seu un portafolis amb diferents itineraris de formació que poden escollir, però el més important és l’acompanyament subjectiu que en fem. Proposem itineraris personalitzats, flexibles i més llargs. La formació, certificada i de qualitat, s’alterna amb treball en espais laborals reals –una mena de formació professional dual a mida–. Un bon taller de mecànica o una gran escola de perruqueria no l’entenem sense la part en què acompanyem l’alumne, l’escoltem, interpretem les seves conductes. Aquests són els adolescents que a l’institut molesten, es fan expulsar, són disruptius… Tenim un sistema que els ha col·lapsat. Hi ha alumnes que podrien tenir el graduat però necessiten més temps, i l’Administració no està disposada a donar-los-en.

Les xifres tan elevades d’abandonament educatiu prematur són una clara conseqüència del fracàs escolar.

Hi ha joves que, quan els preguntem perquè venen al Llindar, ens diuen que aquí és més fàcil treure’s el graduat. “Però per a què el voleu?”, els pregunto jo. Per si sol no els servirà per a treballar. Et puc assegurar que els que es treuen el graduat al juny, al setembre no estan fent res. Ho sé perquè vénen i ens ho diuen. Ha de ser una eina per seguir formant-se. Tenim joves que han fet tot el procés d’Imatge i Estètica i van a cicles mitjans i superiors, i aproven. Perquè els garantim temps! Són nois i noies que tenen moments molt difícils. La Ruth va abandonar als 16 anys l’ESO perquè a ella no li interessava el que passava a l’escola ni l’escola s’interessava per ella. Va arribar aquí i ara està fent cicle superior, treballa amb nosaltres –perquè és molt bona en estètica– i en un altre centre. Aquest recorregut seria quasi impensable per a ella en la post-obligatòria tal com la coneixem. Aquí els donem confiança.

Aquest treball d’acompanyament que feu amb els alumnes té lloc durant els tallers de formació? O busqueu espais dedicats a això?

No tenim tutories grupals. El més potent és la conversa personal. Molts d’ells han patit molt, com acompanyes això? Doncs tenint un clima de conversa i de paraula, a temps i a destemps, assumit per tots els educadors durant els tallers, i aquest vincle fa que et demanin de parlar. Així el malestar queda en la paraula i no en la conducta.

Això requereix més sensibilitat entre el professorat?

Això requereix un esforç que té a veure amb el desig real. A mi em preocupa realment el que els passa. És molt important escoltar-los quan toca, a vegades que et diguin una sola paraula, però que no siguin anònims. I tots els professors tenen aquesta actitud. Ahir un alumne d’Equador va protagonitzar una escena molt difícil perquè havia perdut dos amics en el terratrèmol del seu país, i em deia: “És que no sé plorar!”. Doncs haurà de plorar per moltes coses a la vida, i això no ho podem obviar. Haurem d’acompanyar-los, posar paraules perquè construeixin la seva pròpia narrativa.

Per què consideres que a Catalunya hi ha un nivell tan elevat de fracàs i abandonament escolar?

El sistema fracassa! I llavors els joves abandonen. Fracassa perquè és inflexible, estàndard i protocol·lari, i no dóna lloc a la particularitat dels joves. L’escola dóna per suposat que tots els nens tenen ganes d’estudiar, i això no és així. I no perquè no vulguin. Tenim un sistema homogeni. Tots hem de fer el mateix, de la mateixa manera. I a més ho sabem… Per tant hem de transgredir. Nosaltres a vegades, quan estan creuats, els diem: “Ves a casa, t’ho penses i a les tres torna i en parlem”. Això en un institut és impensable! Quants partes haurien de fer per això? Tornem a parlar del temps. És un altre univers de treball. El sistema vol que tots entrin a la mateixa hora. Hi ha una noia de 14 anys que té problemes a casa i ve mitja hora més tard, perquè necessita que algun adult la pugui mirar i dir-li: “bon dia”.

Begonya Gasch en un moment de l'entrevista / SANDRA LÁZARO

Begonya Gasch en un moment de l’entrevista / SANDRA LÁZARO

Aquest grau de personalització és difícil d’aconseguir en un sistema que mou milers d’alumnes, però potser una escola més inclusiva des dels seus inicis evitaria que molts joves necessitessin espais com El Llindar.

Si des de la Primària es treballés de la millor manera no caldria esperar a que als 14 anys sortissin de la pitjor manera. Parlem d’alumnes que necessiten una altra mirada: per aconseguir-ho, caldria canviar molt l’escola ordinària. Es pot intentar. Sempre poso com a exemple el Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat. Allà hi ha joves amb unes necessitats educatives particulars i se’ls fan tot tipus d’adaptacions, ningú es qüestiona quants diners hi destinem ni quins exàmens fan. Es pot tractar els nois i noies un per un en una aula de 35? No ho sé. Però sí que sé que pots estar en una ràtio d’un professor per un alumne i, tanmateix, no fer necessàriament una educació personalitzada.

Fa la sensació que per combatre l’abandonament escolar hi hem dedicat molts esforços per a molts programes molt diferents amb finançaments molt diversos… Però sense un model concret.

Completament. No dubto de la bona voluntat dels programes, però hauríem d’entendre més la lògica de per què s’abandona.

I per què es fracassa…

Hem d’entendre que cadascú aprèn de formes diferents. Per això nosaltres intentem fer una oferta formativa en funció del que ens demanen. No tenim un catàleg i ‘si t’agrada bé i si no també’. No volem oblidar-nos dels adolescents, que ens arriben amb una fragilitat brutal, despenjats del sistema i de la vida. Ara estem treballant en un sistema d’indicadors que ens permeti avaluar l’èxit més enllà del rendiment acadèmic, que tingui a veure processos i transicions. Mesurar l’èxit no pot limitar-se a un anàlisi quantitatiu d’aprovats i certificacions.

Per tu quina és una situació d’èxit dels teus alumnes? Que trobin feina?

No sempre. Que en trobin, o que tinguin un títol, són indicadors, però el més valuós és que recuperin el desig d’aprendre i de fer coses. Aprendre a no tirar la tovallola, a pensar que tenen futur, a que estiguin contents en el sentit profund de la paraula. Mirem qui continua estudiant i altres elements més intangibles vinculats al creixement personal. Estem treballant amb la UAB per mesurar-los i oferir resultats el curs vinent.

Això requereix una visió de la docència que va molt més enllà de la instrucció.

No ens considerem professors a l’ús. Treballem en molts espais de treball col·lectius per ocupar un bon lloc davant l’alumne.. Acompanyar-los és estar atents a les coses amb les que venen i poder parlar-ne, per exemple saber que han de trucar al CSMIJ, que puguin venir amb una factura del gas i que sàpiguen que els ajudarem a buscar ajuda…

Entre els educadors que treballeu en entorns d’exclusió sol sorgir el debat de si el docent s’ha d’extralimitar. Quin és per tu el límit?

El límit te’l posa la vida, el vincle que estableixes, la confiança. Estar atent al que necessita. A vegades cal que siguis contundent, a vegades felicitar-lo. És una posició que està en construcció. I fugim de tot paternalisme i assistencialisme, malgrat que ens trobem amb casos greus, d’un jove que arriben un dia amb la maleta dient-te que com que han fet 18 anys els l’han fet fora del centre de menors.

De fet, estem arribant al final de l’entrevista i encara no hem parlat específicament de com la pobresa i l’exclusió condicionen la vida d’aquests joves.

És brutal. És molt difícil tenir l’energia per aprendre quan un està patint de la pitjor manera. I molts, en veure que el món és injust, decideixen anar de víctimes. Això genera conflictes. Els professors intentem col·laborar amb l’adolescent perquè no sigui víctima, que sigui responsable de la seva vida. I això ha passat amb crisi i sense crisi. La crisi ha destapat l’iceberg, però jo fa 30 anys que estic en aquest món i la misèria sempre ha estat molt seriosa.

Fa la sensació que heu aconseguit apuntalar el vostre model a base de moltes subvencions i ajudes diferents.

Som experts en enginyeria de les subvencions. És totalment pervers. Hi ha concursos públics a la baixa: qui fa l’oferta econòmica més barata guanya… És brutal! Entres en competència amb les entitats del teu costat… I hi ha entitats que es rebaixen, però s’entén, perquè és pura supervivència. Per fugir d’aquest lògica que sustenta una política socioeducativa fragmentada i amb calendari administratiu allunyat de les necessitats dels joves, cal construir un model nou, i nosaltres estem explorant el model Escola de Segona Oportunitat.

Begonya Gasch, en un moment de l'entrevista. / SANDRA LÁZARO

Begonya Gasch, en un moment de l’entrevista. / SANDRA LÁZARO

  • Com pot ser que “’entendre que cadascú aprèn de formes diferents” i afirmar que cal fer una oferta formativa en funció les necessitats i no en un catàleg tancat… no sigui el discurs de TOTES les escoles i instituts?

    Quina responsabilitat tenen en tot això els centres “ordinaris” de secundària? Un article que haurien de llegir els docents immobilistes i els responsables educatius. Diguem-ho clar, els centres educatius haurien de ser tots de segones, terceres oportunitats… les que calgui.

    El “fracàs escolar” és el fracàs del sistema: l’escolar, el social i l’econòmic. I tots en som, en part, responsables. L’aprenentatge personalitzat és un dret dels alumnes i un deure del sistema, més enllà de les desigualtats socials, sempre presents.

    Magnífic article, magnífic exemple. Quina lliçó, amics. Gràcies.

  • Robert Weaver

    Molt bona entrevista de Begonya, Moltes felicitats.

    Com a docent de Escola Pejoan (http://www.escolapejoan.com/ca/), escola de formació professional ha hagut de lluitar també contra aquest tipus de casos de exclusió. A més es de vital importància donar més recursos a aquelles persones que no es poden permetre un tipues de “educació luxosa” És vergonyòs!

    Encara no som conscients que el nostr futur depen de aquelles persones que els hi estem negant una educació per formar part, malauradament, de un grup de exclusió social.