Temps de vida, temps d’escola

El temps de l'escola podria acostar-se al temps de la vida si fóra una miqueta més lent, una mica més complex i heterogeni, menys burocràtic, menys regulat, més passional, menys racional.

Jaume Martínez Bonafé
 






La xiqueta de 3 anys passeja, de la mà del seu pare, pels camins de l’horta. Es deté davant una flor, l’observa, descobreix un insecte, ho anuncia amb vehemència, s’aixeca, torna, cerca de nou, seu a terra, fa montonets, juga amb les pedres, que agrupa de diferents maneres, continua el passeig, troba un gronxador, camina altre tros, seuen a xerrar en un banquet… Temps de vida, ritmes tranquils, aprenentatges per descobriment, temps com el xiclet o la plastilina, temps blans, flexibles, propis, únics.

La xiqueta arribarà un dia a la porta de l’escola. I el temps, els temps, seran uns altres. Regulats mecànics, iguals, repetitius. Una hora és sempre una hora. No hi ha xiclet ni plastilina que l’encongisca o allargue. De qui són els temps en l’escola? Un senyor o una senyora major li dirà: ara és el temps de les matemàtiques, i la vida es trencarà en mil trossos de lliçons de diferents disciplines curriculars. La vida fragmentada, la vida sense significat, la vida trencada i separada de la biografia.

En els temps de l’escola no hi ha subjecte, no hi ha història personal, no hi ha desig. Són temps que van arribar abans que nosaltres, i que quedaran quan nosaltres haguem marxat. Són els temps de la institució. Són els temps de la institucionalització.

Vostès em diran: “És natural! Com anem a aprendre a fer-nos majors si no aprenem amb els temps dels majors? A més, sempre ha sigut així, per alguna cosa serà!” Doncs açò és el que vinc a posar en qüestió. La naturalització d’una pràctica institucional construïda socialment per a l’adaptació del subjecte a determinats models socials, models de regulació de les relacions i les estructures socials. Models que tanquen en si mateixos les possibilitats d’entendre la vida.

Però açò podria ser d’una altra manera, no els sembla? El temps de l’escola podria acostar-se al temps de la vida si fóra una miqueta més lent, una mica més complex i heterogeni, menys burocràtic, menys regulat, més passional, menys racional. Si el temps de l’escola fóra una miqueta més lent seria també més just perquè facilitaria camins d’aprenentatge de persones amb ritmes (cultures, experiències, sabers) diferents. Si el temps fóra una miqueta més complex i heterogèni seria també més just perquè facilitaria la comprensió del diferent, minoritari o marginal, habitualment invisibilitzat pels curricula lineals, simplificadors, fragmentaris. Si el temps de l’escola fora menys burocràtic i més passional, seria també més just, perquè facilitaria prendre la veu i la paraula a tothom, sabent-se cadascú subjecte en la pròpia construcció de si mateix. Ai!, si el temps de l’escola poguera acostar-se al temps de la vida tot podria ser d’una altra manera, no els sembla?






Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*