Viure i donar vida: mestres invisibles, mestres compromesos

La Infància com a essència de la vida i els Docents com agents de transformació socioeducativa.

Pau Aleixandre Barreda
 

Hem arribat a la fi del primer trimestre del Pla de Formació i Desenvolupament Professional 2016/2017 donant continuïtat al cicle de la vida i aprofundint en els paradigmes amb els que començàrem el curs: La Infància com a essència de la vida i els Docents com agents de transformació socioeducativa. Quatre mesos intensos i enriquidors en els quals hem compartit i viscut experiències educatives i humanes molt potents, que prolonguen els vincles ja generats i que han creat molts nous entre les persones participants, i ens fan créixer cada vegada més, tant individual, com professional i col·lectivament.

Així, aquest primer trimestre (que abasta les III Jornades d’Educació Infantil amb les que al mes de setembre donàrem la benvinguda al nou curs, i els tres primers Seminaris del Curs d’Experts d’Educació Infantil-3 amb els quals acomiadem el 2016), va encetar-se amb un clar punt de partida: la infància. Es desenvolupa mitjançant el fil conductor dels quatre elements de la natura (Aigua, Aire, Terra i Foc) -tal volta poc ortodoxe per als plans de formació continuada del professorat tradicionals, però que descriu i expressa l’essència comunitària d’AMESTI, i encarna i fonamenta totalment l’esperit de les accions formatives que portem a terme des de la nostra Associació Educativa-.

Per tant, el propòsit del plantejament per aquest primer trimestre del curs, que alhora fa més gran l’espiral que porta ja dos cursos de vida evolucionant, ha estat per una banda, donar cobertura a totes les dimensions tant dels infants com de l’educació i les seues i els seus diversos professionals, i per altra, connectar amb el jo o l’essència de cada participant: “La transformació comença per un mateix”.

Parle, doncs, d’un procés que va des de dins cap a fora: una transformació que comença i es produeix a l’interior (consciència i creixement) i es desenvolupa i projecta a l’exterior (retorn/acció i expansió). És a dir, des de l’experiència arriben noves oportunitats i des de la vivència personal i compartida neix la comprensió i la necessitat de transformar.

Així doncs, mitjançant aquesta tasca d’intervenció directa, que comença des d’un mateix i actua amb els més menuts i amb els diferents agents de la comunitat educativa, i que alhora possibilita i potencia tant conèixer a altres persones i generar diferents vincles amb elles, com reconèixer, sentir i aprendre de diferents realitats humanes i socials, invisibles tal volta als ulls d’un infant, és com veritablement podem crear una consciència social i humana, sensible, solidària i justa, que, mitjançant l’experiència, la formació i la prevenció de les desigualtats des de diferents àmbits, obri noves finestres d’oportunitats que generen i garantisquen el desenvolupament integral i harmònic dels infants, i, per descomptat, de qualsevol persona.

És cert, que en aquest article es podria dedicar molt de temps a parlar dels percentatges i barems estadístics que emanen les avaluacions de cada acció formativa que hem realitzat (que per cert són excel·lents i es recullen a les Memòries respectives; pròximament disponibles a la web), o tal volta descriure i analitzar cadascuna d’elles.

Però en aquest cas, “simplement” vull provocar-vos, fer-nos repensar… Fer un viatge des de l’interior cap a l’acció personal/professional/comunitària… Una proposta per mirar-te i mirar-nos als ulls, per mirar a l’infant des de la seua alçada, pel reconeixement, per la identitat, per les arrels, pel respecte… Per tot això que és AMESTI, per tot el que estem fent tu i jo…

Una proposta per parar tres minuts i pensar, i abraçar-te… Ho recordes… Ho sents…

Doncs bé, en gratitud, com a resum de tot aquest procés i tanmateix com a punt de partida per començar el segon trimestre del Curs, us propose la següent lectura i, és clar, la posterior reflexió, debat, intercanvi i acció:

“Proverbi sufí del Tigre que creia ser ovella”

“A un lloc del món difícil de trobar, hi havia una tigressa embarassada que feia dies que buscava menjar. Quan de sobte, des del cim d’una muntanya va albirar un ramat d’ovelles pastant a la soca del riu…

Sense gaires forces i convençuda de què era l’oportunitat de viure i donar vida, es va llançar cap a elles per caçar-les, però les ovelles, atemorides, van córrer per fugir.

La tigressa va aconseguir caçar a una, però amb l’esforç de la cursa, va haver de parar; doncs era el moment: anava a començar a donar a llum.

Feliçment i amb molt d’esforç aconseguí donar vida a un menut tigre, però dissortadament, esgotada i sense més forces, la tigressa va deixar de viure, va morir.

El menut tigre va néixer, i al temps tot tornava a estar “en pau”…

L’indefens tigre, que no sabia ni entenia res, de sobte es va veure envoltat per les ovelles, les quals desenvolupaven la seua vida com habitualment: pasturaven, belaven…

Així, sense cap altre model de referència, el menut  tigre es va creure que era una ovella més i va ser alimentat i adoptat pel ramat.

És a dir, va començar a viure com una ovella, pasturava, deia “beeeee”, parlava com elles, es queixava però no feia res… I així va seguir creixent fins a ser un tigre adolescent.

Al cau de la primavera, un bon matí solejat, des de la mateixa muntanya en la qual un dia la seua mare va veure el ramat, un tigre adult el va observar…

Malhumorat, indignat i sense donar crèdit al que veia, el tigre es preguntava com era possible aquest horrible espectacle: un tigre de mida considerable enmig d’un ramat, caminant junts com si tots foren ovelles…

-Com pot haver-hi un tigre tan pusil·lànime i anar caminant amb les ovelles menjant pastura?, va qüestionar-se el tigre.

Així que enfurismat es va llençar  a tota velocitat des de la muntanya cap a la vall del riu: Carreres, perill, temor… Totes les ovelles es van escapar, i el ja jove tigre també.

Finament, el tigre adult va caçar una ovella. Seguidament va agafar amb la boca al jove tigre i el va dur a la vora del riu, on una menuda llanera albergava un llac cristal·lí.

Atemorit, el tigre jove va pensar que arribava la seua fi, que se l’anaven a menjar…

Però ja a la riba del llac, el tigre vell el va fer mirar-se en l’aigua, donant-li, a més a més, un tros de carn d’ovella i obligant-lo a menjar.

El jove tigre va pensar que allò era canibalisme: Com s’anava a menjar a la seva pròpia germana?

De fet, al principi no va ser del seu gust, però poc a poc es va adonar que allò no estava tan malament…

El tigre vell li va dir:

-“Ara rugiràs”, i va llançar un gran rugit mostrant-li la majestuositat i elegància amb la qual ho fan els tigres.

-“Ara rugeix tu”, li va dir.

El jove tigre va llençar un soroll estrany, barreja de bel i rugit…

Es va passar així un bon temps fins que per fi va aconseguir llançar un grandiós rugit.

Per fi, sabia que era un Tigre”.

Els sufís diuen que aquest rugit és el rugit d’un ésser humà que es dóna compte de qui és en realitat.

Tanmateix diuen els suflés que tots naixem tigres, però podem viure com ovelles…

Així, quan descobrim per a què hem nascut, podrem començar a viure i compartir la nostra veritable essència: és dir com a Tigres i Tigresses.

La societat actual està plena d’ovelles, que intenten encaminar-nos i/o es queixen però no fan res per sortir de la seva zona de confort i canviar la seva vida, per canviar el seu món…

I tu qui ets, tigre o ovella?

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*