Homenatge i inventari

Voldria recordar propostes d’educació en valors que ensenyen a viure en situacions d’alta diversitat, i a viure d’una manera lliure, democràtica, justa, convivencial i feliç.

Josep Maria Puig
 

Interpel·lats a reflexionar sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils, ho intento, encara que voldria escriure i que es llegís com en silenci o en veu baixa. Massa fets, emocions, idees i preguntes com per atrevir-se a dir gran cosa.

Un esdeveniment d’aquesta naturalesa ens empeny a expressar dolor, a preguntar-nos per què aquesta mena de violència, a no entendre el protagonisme d’uns nois en aparença prou ben arrelats, a interrogar-nos –com educadores i educadors– què no hem fet prou bé, i què haurem de fer en el futur. Aquestes i altres qüestions s’aniran pensant i fins a cert punt responent.

De moment, crec que el millor és fer memòria del que tenim, fer una mena d’inventari del que es viu cada dia en els centres, del que hem vist tirar endavant amb passió a tants professionals de l’educació. Voldria recordar propostes d’educació en valors que ensenyen a viure en situacions d’alta diversitat, i a viure d’una manera lliure, democràtica, justa, convivencial i feliç. Per tant, aquest escrit és un petit homenatge al món de l’educació –homes y dones que treballen des de l’escola bressol a la universitat, en àmbits socials, en el lleure i l’escoltisme, en l’esport, la música o l’excursionisme, en l’administració educativa i encara en altres àmbits que oblido–, un conjunt de professionals que aquests dies s’ha sentit malament, estabornits, impotents. Però també vol ser un breu inventari esperançat d’activitats d’educació en valors ben pensades i oportunes, que ja s’estan aplicant en molts centres, i que entre tots i totes coneixem i ens poden fer servei en el futur.

No és, però, un escrit satisfet, segur que quasi tots podem fer millor la nostra feina, segur que ens falten molts companys que la gestió de la crisi s’ha emportat, segur que algunes feines estan mal pagades i pitjor considerades, segur que no sempre som prou autocrítics i ens deixem endur per prejudicis, segur que hi ha molt a canviar, però també és segur que no hem d’oblidar el que s’està fent bé, encara que no sempre surti bé.

La relació de bones pràctiques de valor començarà amb la feina pacient que realitzen les mestres d’escola bressol regulant dotzenes de vegades al dia les relacions interpersonals que protagonitzen els nens i nenes. A vegades reforçant les conductes positives de cura de l’altre, de distribució de bens preuats o de cooperació amb els iguals. I altres vegades conduint-los amb delicadesa a descobrir que davant seu tenen un altra persona que demana ajuda, que reclama els seus drets o que desitja jugar plegats. El primer pas en la construcció d’hàbits de relació oberts als altres.

Quan són més grans, força centres de primària i secundària tenen establert que durant l’estona de tutoria els seus grups classe es reuneixin en assemblea amb la seva tutora o tutor. Estones en que la paraula de tothom esdevé protagonista i l’alumnat pot parlar de tot el que els passa, dels problemes de convivència, de les dificultats en alguna assignatura, de la organització d’actes i de tot el que resulti significatiu per les persones, el grup i el centre. Un moment de diàleg que ensenya a escoltar-se, a resoldre problemes, a organitzar-se conjuntament i, al cap i la fi, a conviure i treballar amb persones diferents. Una feina de tutoria grupal a vegades complicada i que pot semblat irrellevant, però que és un dels millors programes de prevenció de la violència escolar i el bulling.

La feina de tutoria també te un vessant de relació individual amb cada un dels alumnes, una tutoria personalitzada que ha d’aconseguir que cada alumne se senti escoltat i pugui parlar de tot el que el preocupa amb un adult de referència amb qui confia i que sap que l’accepta i l’ajudarà. A grans trets això és el que pretenen les escoles que participen en el programa Escolta’m. Una proposta que esgarrapa temps per aconseguir que els tutors escoltin individualment o en petit grup a tot el seu alumnat. Escoltar i compartir és una de les millors maneres de dir sense paraules a cada noi i cada noia: “tu m’importes”.

Si mirem més globalment, veiem quantes direccions estan compromeses a transformar la cultura moral dels seus centres. És a dir, a mobilitzar els equips docents per implementar activitats amb sentit que creen una millor atmosfera de convivència i de treball. Les escoles no son supermercats on cada individu compra el que es pot permetre. Les escoles son comunitats càlides on es coopera per tal d’aconseguir que tots progressin en coneixement, es trobin acollits i puguin construir una identitat personal satisfactòria.

Es per això que hi ha centres de primària que han muntat un sistema d’ajuda entre iguals en que els alumnes de quart, cinquè i sisè, ajuden en diferents tasques als de primer, segon i tercer. A banda del que els grans aprenen ensenyant i els petits reben l’ajuda, infinitats de llaços d’amistat que fan del centre un espai amigable. També a la secundària els veterans reben als que s’incorporen a l’institut, esdevenen veritables cicerones, germans grans que acompanyen i cuiden als que acaben d’arribar. Un detall que no imagineu com agraeixen.

Quants centres han mantingut la mediació, fins i tot ara que no és la darrera moda pedagògica, com un eina de resolució de conflictes, de cura entre iguals i d’aprenentatge del diàleg i l’autocontrol a l’hora d’enfrontar-se a una dificultat relacional. Una peça més en la cultura moral d’un centre.

Impossible fer l’inventari de totes les pràctiques que creen una atmosfera moral respirable, però almenys permeteu-me citar les formes de treball cooperatiu, la recerca per projectes, el contractes individuals, les sortides preparades, el cant col·lectiu, els càrrecs de la classe, l’esport escolar, els delegats d’aula i les assemblees de delegats de centre, i altres activitats algunes de les quals sortiran ara mateix.

Una de les més importants, l’espai curricular destinat a l’Educació per a la Ciutadania, una proposta tan maltractada al nostre país, però un moment fonamental per construir allò que ha de ser comú a tots i ha de fonamentar la convivència en societats plurals i democràtiques. Molts centres fan mans i mànigues per no perdre la possibilitat que tot el seu alumnat, sense dividir-lo per conviccions religioses, s’enfrontin junts als dos grans continguts que cal abordar: els Drets Humans i els temes difícils i controvertits que travessen la societat. Sí, fan just el que no semblava pertinent a un recent ministre d’educació, parlar de temes respecte als quals no tots pensem igual, temes sobre els que ningú ha d’intentar adoctrinar, però sobre els quals tots han de poder donar la seva opinió i l’han de poder contrastar amb tota la resta d’opinions, acceptant que no tots pensem igual i que malgrat tot podem viure bé junts. Fer de l’Educació per a la Ciutadania un espai de diàleg per parlar de tot a l’ombra dels Drets Humans.

Completant l’Educació per a la Ciutadania, estem veient els esforços per implantar en tots els centres de secundària el Servei Comunitari, unes pràctiques de ciutadania que amb la metodologia de l’aprenentatge servei impliquen l’alumnat en la realització d’activitat en favor de la comunitat, alhora que assimilen els aprenentatges curriculars de les matèries relacionades amb l’activitat de servei. La feinada dels centres, de les entitats socials i de les administracions, en especial les locals, es pot veure recompensada per les moltes vivències i aprenentatges que reben els nois i noies. Potser citar únicament un aspecte rellevant, sabem prou bé que ningú es sent part integrant d’una comunitat només per que hi viu, perquè te alguns drets, perquè ha rebut ajudes; una persona es sent part d’una comunitat quant ha sigut capaç de ser ella mateixa la que ha donat alguna cosa a la comunitat i la comunitat ha acceptat l’ajut i li ha reconegut. Per sentir-se part d’una comunitat s’ha d’haver pogut fer quelcom en favor de la col·lectivitat, això el Servei Comunitari ho porta en les seves arrels.

Hi ha centres, concertats i públics, que han vist que no es pot sostenir més l’oferta de classes de religió catòlica confessional per als alumnes que ho demanin. La religió confessional, catòlica o no, ha de quedar fora del temps escolar curricular. En canvi l’escola ha d’oferir a tot el seu alumnat, a tot, la possibilitat de parlar de les religions i de les posicions agnòstics i atees. La classe s’ha de convertir en un petit i veritable parlament de les religions i de totes les posicions. En diferents moments de l’escolarització obligatòria s’han de compartir coneixements històrics, antropològics i socials, així com la possibilitat d’expressar-se, d’escoltar-se, de conèixer i acceptar diferents punts de vista. Això farà més savis als alumnes, més tolerants i comprensius i, en definitiva, millors persones. Estem davant d’unes iniciatives que convenen a creients i a no creients, que ens convenen a tots com a ciutadans.

No podem acabar sense mirar les infinites experiències que des de totes les matèries escolars tracten temes de valor. Allò que abans en dèiem temes transversals –pau, gènere, diversitat cultural, canvi climàtic, etc.– i que es podien abordar de manera crítica a través dels currículums de diferents matèries. Però també hem d’afegir els continguts de valors que impregnen les diferents assignatures; en aquest sentit volem destacar, essent injust amb la resta, la feina del professorat d’educació física i de literatura, que en àmbits ben distants fan una feina enorme per reconèixer l’altre en la competició esportiva o en la narració de vides que coneixem poc i potser ens son llunyanes.

De moment, deixarem aquí l’inventari de bones pràctiques que les nostres escoles porten a terme. Una relació incompleta des de molts punts de vista, però almenys un petit homenatge a la bona feina dels educadors i educadores i també un llistat d’idees a no oblidar, potser ens poden ser d’utilitat.

Per acabar, a tall de postdata, reconèixer que malgrat tots els esforços educatius imaginables sempre és possible que no ens en sortim, i això per mil motius. Un aspecte que fa que la professió d’educador tingui alguna semblança amb la història de Síssif, aquell que va ser condemnat a arrossegar una pedra fins dalt de la muntanya per veure com una vegada al cap de munt queia i s’havia de tornar a començar. I així sempre. No us recorda una mica la feina educativa? Cada any recomençar des de zero, sense veure massa clar on van anar a parar els esforços del curs anterior, parlant més sovint dels que es queden pel camí que no pas dels que arriben a la meta i, de tant en tant, no entenen en absolut perquè s’ha malmès tanta energia. Tornar a començar, sí; amb fracassos, sí; però també amb èxits, no ho oblideu; i tot plegat amb la grandesa que ens toca als humans: fer mil vegades un camí que no te final, però refer-lo cada dia és suficient per viure una vida amb sentit. Que tingueu un bon curs, companys i companyes.

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*