Treball, lleure i ciutadania

Salvador Carrasco parla de com, en el context d'una societat que no necessita el treball com abans i que ha alterat profundament el seu significat i el seu paper en la societat, cal repensar el temps del lleure i la categoria mateixa d'oci. L'espai propi de l'oci s'ha dissenyat en cada civilització d'una manera determinada

Salvador Carrasco
 

Alumnes dins l’aula – CC woodleywonderworks

L’any 1995 publicava Robert Castel el seu llibre Les métamorphose de la question social. A la darrera part del llibre comentava com la centralitat del treball havia estat brutalment qüestionada, precisament quan havien estat substituïts la pertinença familiar i la inscripció en una comunitat concreta com a elements forjadors d’identitats col.lectives.

La crisi de la civilització del treball

Tenia raó: el treball és més que el treball assalariat, com el no-treball és, també, més que l’atur. Nous fenòmens ocupaven la reflexió de Castel: els “treballadors sense treball”, els treballadors “pobres” (el “neopauperisme“), l’aparició d’una “perifèria precària”, “la desestabilització dels estables”. Situacions dures que obligaven a part de la població a “viure al dia”… Avui tot està molt més agreujat. El procés seguit fins al moment actual no ha fet més que confirmar que el treball ha deixat de ser, per una bona part de la població, aquell element d’identificació que era en èpoques passades: ha deixat de ser “el gran integrador”. Des de 1984 alguns especialistes anaven advertint del fenomen: i si el treball no fos una categoria sociològica clau?, es preguntava Claus Offe (La Sociedad del TrabajoAlianza 1992). Avui parlem ja de la configuració de noves subjectivitats en plena crisi del treball.

El mateix any 1995, publicava Jeremy Rifkin un cèlebre assaig sobre El final del treball. Les tecnologies havien arribat per transformar el món productiu. S’estava instaurant una societat nova, “no basada en el treball”, que “obligava a repensar el fonament mateix del contracte social”: era el moment del “Tercer Sector”, del “voluntariat“, del “servei comunitari”. S’anunciaven ocupacions alliberades de la pressió de l’economia de mercat. De la mà del Tercer Sector vindrien nous llocs de treballs en el sector dels serveis a les persones.

El canvi es veia a venir. No era que el treball assalariat es transformés, era que desapareixia i es degradava. Acabarien tenint raó dues persones tan diferents entre si com Ralf Dahrendorf i André Gorz, quan parlaven, en 1982, de “l’abolició del treball”. Definitivament, el treball ja no ocupa un paper central com creador d’identitats individuals i col·lectives. Aquesta funció està molt disseminada i és compartida avui amb moltes altres agències de socialització. Una d’elles, el lleure, que adquireix en aquest marc una especial rellevància.

Repensar el lleure

En el context d’una societat que no necessita el treball com abans i que ha alterat profundament el seu significat i el seu paper en la societat, cal repensar el temps del lleure i la categoria mateixa d’oci. L’espai propi de l’oci s’ha dissenyat en cada civilització d’una manera determinada.

Mai no han faltat utopies de societats sense treball o amb reducció de les hores del treball. Des d’Hesiode (Els treballs i els dies) fins a Virgili (Égloga IV) i Moro (Utopia). En la tradició filosòfica greco-llatina el treball no era cosa pels ciutadans sinó d’esclaus. El treball era “no-oci”(“necotium“) el desitjable i digne era l’oci. Cícero parlaria que “el que està en primer lloc, el més desitjat per tots els homes feliços, honestos i saludables de ment, és l’oci amb dignitat” (Pro Sestio, XLV, 98). Els grecs, per la seva banda, entenien l’oci (“scholé“) com a “estudi”, com a aprenentatge de l’individu i element clau per la llibertat del ciutadà i pel desenvolupament de la seva personalitat en la vida pública. La centralitat del concepte d’oci era tal que el llenguatge expressava negativament l’amor al treball com a “no oci”.

En els nostres dies i en el nostre entorn cultural l’oci i l’educació en el lleure, no són mera “diversió” o l’organització de “distraccions” pels infants o els joves, com molts pensen. No defensem l’entreteniment consumista, sinó el consum responsable i sostenible; ni entenem el lleure com a mera activitat subsidiària de l’escola, sinó com a espai d’afirmació de la justícia, del respecte i del diàleg, categories que fonamenten la convivència cívica. És més, en el segle XXI no és possible “l’oci amb dignitat” sense la lluita i la vindicació d’un “treball digne”.

El lleure és, avui, un element clau en la configuració de la ciutadania, un important espai per la construcció d’aprenentatges significatius per la vida, un lloc lliure de treball on adquirir competències bàsiques, socials i comunicatives i adquirir compromisos cívics.

El lleure educatiu, com a agent d’integració social

El sector del lleure viu immers en un procés d’anàlisi dels nous reptes socials i educatius, cada vegada de major complexitat. Som molts els que veiem la necessitat de l’esforç mancomunat de tots els agents educatius del país, per què les dificultats reals que cal encarar ho requereixen.

La primera de les situacions a superar, potser, sigui la nostra tradicional dispersió, que acaba provocant serioses mancances de coordinació d’esforços i l’optimització de recursos. Sens dubte, també, cal més autoexigència i autocrítica.

Tot reconeixent que l’escola és una institució educativa axial, som crítics amb una visió de l’educació pensada i centrada exclusivament en ella. El camí que porta a fer de l’escola una realitat oberta al conjunt dels agents educatius serà llarg i costerut. El lleure educatiu, per exemple, ha de guanyar-se la confiança de l’escola i només hi ha una manera de fer-lo: la senda estreta del rigor i el treball ben fet, de la millora en la formació dels monitors/es i l’enriquiment competencial que els permeti fer una aportació positiva a la qualitat de l’educació.

Ara toca fer el pas a la “col·laboració” i la interacció entre tots els educadors que intervenen en el procés de formació dels ciutadans. No és un altre el futur que haurem de construir, si volem fer dels infants i joves ciutadans oberts, crítics, responsables davant la societat i compromesos amb el seu país.

Cadascú ha de tenir clar quin és el seu paper en l’educació, la seva responsabilitat i la seva aportació especifica. Al lleure educatiu li pertoca ser un proveïdor d’educació cívica; un factor d’integració en la vida social; un focus de saber ser, saber estar i saber conviure; un embrió d’aprenentatges socials; i un catalitzador de causes justes i solidàries.

1 Comment on Treball, lleure i ciutadania

  1. Molt interesant aquest article que des de el meu punt de vista de mare i dona treballadora, ens transmet, com es l’element del lleure educatiu, com a agent d’integració social. Gràcies pels teus articles Salvador Carrasco.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*