Neteja, bellesa i altres petites coses

Només d'entrar a l'Escola Pública Giner de los Ríos, de Mairena de l'Aljarafe (Sevilla), ja veus que la bellesa forma part de la seva pedagogia. Es nota cura i sentit estètic en tots els detalls: en els colors, en els quadrets amb els projectes dels nens i nenes, en les orles de pedretes... Entres a l'escola i somrius!

Roser Batlle
 
 

Alumnes d’infantil japonesos netejant la seva aula després de dinar | Foto: iStock

La mateixa sensació em va provocar l’Institut de Secundària Avelina Cerra de Ribadesella (Gijón). Ni una sola concessió a la deixadesa, als papers a terra, a la brutícia llardosa en els racons!. Es respirava netedat i harmonia. En molts espais podies aturar-te i dir: què bonic! I això en un centre educatiu d’adolescents, que sembla que siguin la garantia de desordre number one.

Però massa sovint això no és així, ni a les escoles ni a les entitats socials. Quants cops hem vist equipaments educatius que son deseducatius ja per començar? Escombreries escampades per tot arreu que sembla que ningú les vegi; lavabos dissuasoris que s’ensumen a 100 metres; grafittis darrera les portes; murals coixos, que cauen perquè estaven mal penjats, o tenen taques i faltes d’ortografia, o estan mal retallats i aguantats per les puntes a la paret amb trossos grollers de cinta adhesiva marró…

I un munt de justificacions, algunes més raonables i altres només excuses de mal pagador. De més raonables a menys, segons el meu criteri:

1) Es que l’ajuntament no ens posa prou servei de neteja: D’acord, això pot ser un problema real que s’ha de resoldre, però en qualsevol cas, mentrestant raó de més per extremar la cura i els hàbits saludables.

2) Es que a qui li toca educar-los en aquest sentit és a la família i nosaltres no podem lluitar contra els elements:  Doncs també estic força -no del tot- d’acord. És clar que és cosa de la família! Però, si de cas és una responsabilitat compartida i hauria de ser totalment explícit el compromís de la família en remar en la mateixa direcció.

3) Es que els nois i noies són bruts i desendreçats de mena i és amb el temps i no la repressió que s’adonaran que… bla, bla (per tant, no fem res, que les coses ja es posaran a lloc). Ostres, un altre cop el senyor Neill i les seves històries de Summerhill! La meva opinió és que la brutícia genera brutícia, igual que la violència genera violència. Esperar que es solucioni per generació espontània és fer més greu el problema i es anestesiar les criatures davant de la deixadesa.

4) Lo brut és cool i bonic. Bé, això no és un argument, és una creença que considera més autèntiques l’austeritat i la modèstia (valors positius) si estan envoltades de brutícia. Jo crec que són més autèntiques si van associades al respecte i a la cura. La brutícia no és bonica. La neteja -i no dic l’asèpsia- sí que ho és.

Fa un temps, Horacio Smidt, educador argentí, va publicar al seu blog Los baños en las escuelas, un post honest i molt lúcid sobre aquest equipament sanitari i es preguntava si no serà que la causa de que els nens i nenes no tinguin prou cura dels lavabos és que aquests no se semblen en absolut als de casa seva… En definitiva, el peix que es mossega la cua: com més brut està un espai, menys ens sentim compromesos a mantenir-lo net!

Curiosament, en altres societats la col·laboració activa dels nens i nenes en mantenir l’escola neta forma part de la filosofia educativa del país.

En el reportatge Por qué los estudiantes de Japón tienen que limpiar los baños de sus escuelas, del portal BBCMundo, s’explica aquesta pràctica que per a moltes de les nostres famílies resultaria  a dia d’avui degradant o humiliant.

Però, de fet, si anem a mirar, tampoc és tan exòtic aquest costum: a les colònies i campaments sempre s’han organitzat serveis de neteja en què els nois i noies assumien ple protagonisme. A mi em tocava quasi sempre el servei de neteja del menjador i el tenia força per la ma. Primer es retiraven plats, vasos i coberts i safates de servir el menjar  i es duia tots a la cuina; després es netejaven les taules, recollint les molles  i passant una esponja o una baieta; a continuació es col·locaven les cadires a sobre de les taules per poder escombrar bé el terra i, finalment, es fregava tota la sala. Una immensa quantitat de coneixements, habilitats i actituds es posaven en joc amb aquesta activitat! Qui pot afirmar que això no és educatiu?

La brutícia i la lletjor són males companyies i cal educar els nens i nenes a estimar la netedat i la bellesa en el seu entorn. Tinc al menys tres arguments per defensar-ho:

1) La bellesa és educativa perquè és acollidora i inclusiva, fa que tots en sentim bé i és particularment estimulant per als nens i nenes amb dificultats socials. Estar envoltats de neteja i detalls bonics augmenta l’autoestima i l’optimisme, fa que se sentin feliços de pertànyer a aquesta comunitat.

2) La bellesa és neteja i la neteja és un afer de salut pública. Encara que volguéssim tenir casa nostra com una cort de porcs, no tenim cap dret a augmentar el risc d’accidents, infeccions, plagues… de la comunitat. No hem de discutir si cal que les coses estiguin netes, el que cal discutir és què hem de fer per mantenir la neteja.

3) La bellesa i la neteja son garantia de respecte al bé comú. Hem de tenir cura de les coses que són de tots (l’escola, el parc, l’hospital, l’autobús…) com si fossin nostres i no fer-les mal bé, ni directament ni per abandonament. Perquè són nostres, són propietat col·lectiva que ha de merèixer el nostre respecte.

Preocupar-se per la neteja a l’educació no és una frivolitat, no és una pijada, no és una mania superficial de carrossa pedagògica. Es creure en el bé comú, la dignitat de les persones, la inclusió. Per això m’emociona la perseverança de molts educadors que lluiten contra vent i marea contra la desídia.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*