Segregació escolar i exclusió social

Al llarg dels darrers mesos diversos informes internacionals han denunciat com a l’Estat espanyol hi ha una alta proporció d’infants i joves en risc d’exclusió social i el creixement de l’abandó escolar, sense que hi hagi cap estratègia, pla o programa específic per a eliminar el que anomenen “segregació efectiva de facto”.

Salvador Carrasco
 

Acte de signatura del Pacte contra la Segregació Escolar | Parlament de Catalunya

En el marc del Síndic de Greuges de Catalunya s’han anat configurant les bases del Pacte contra la Segregació Escolar de Catalunya, al llarg dels dos darrers anys. Fa pocs dies es va fer la seva presentació pública. El Pacte proclama l’objectiu principal que persegueix: “que els diferents centres escolars d’una mateixa zona tinguin una composició social similar entre ells i equivalent la del territori on s’ubiquen”. El fet és que hi ha centres amb una elevada concentració d’alumnat socialment desfavorit i altres, tot i estar en la mateixa zona, amb una composició significativament més afavorida.

La situació és ben coneguda, des de fa molts anys, afecta l’oferta d’una educació de qualitat per a tothom i a desigualtats profundes en l’accés a l’escolarització. La proposta de Pacte ve a reconèixer que tenim un sistema educatiu poc equitatiu i poc just; que és inajornable una millora de la planificació escolar i un increment del finançament, avui molt per sota del 6% del PIB. És una situació que contrasta enormement amb les previsions i disposicions de la LEC (Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’Educació) que  propugna  un model educatiu, equitatiu i inclusiu, afavoridor de la cohesió social. En els darrers anys la segregació escolar s’ha agreujat. La seva més clara i dura expressió la trobem en l’increment dels centres guetos i en la cronificació de problemes cada dia més complexos i difícils d’encarar per un inadequat finançament. Pensem, també, en la manca de transparència dels costos reals de les places escolars, en l’absència de garanties d’igualtat en l’accés al servei de menjador escolar, en la insuficiència de les mesures de suport a centres amb alumnat més desfavorit , en la manca de visibilitat de les bones pràctiques existents, en el frau existent o tolerat en algunes comissions d’admissió de l’alumnat, en la poca rellevància pública donada als pactes locals existents contra la segregació escolar. En aquest sentit, sens dubte el decret d’Admissió d’alumnat aporta nous instruments per a combatre la segregació escolar. En el moment de tancar aquest escrit s’anuncia, per part del Consorci d’Educació de Barcelona, un Pla de Xoc contra la segregació escolar, amb reserva de plaça en els centres educatius públics o concertats per a uns 843 alumnes menys afavorits o amb necessitats específiques. A parer nostre és una aposta a la qual cal desitjar el millor dels resultats.

La complexitat del problema es posa de manifest en considerar com la segregació escolar acaba essent una font d’exclusió social, com arriba a provocar la inadaptació de molts infants i joves escolaritzats en centres gueto i l’abandó prematur dels estudis, molt especialment al final de la Primària i en l’ESO.

Al llarg dels darrers mesos diversos informes internacionals han denunciat com a l’Estat espanyol hi ha una alta proporció d’infants i joves en risc d’exclusió social i el creixement de l’abandó escolar, sense que hi hagi cap estratègia, pla o programa específic per a eliminar el que anomenen “segregació efectiva de facto”.

Analitzant el problema des de la perspectiva catalana, hauríem de parlar d’estratègies com l’Ofensiva de país a favor de l’èxit escolar (2012-2018). Després d’un rigorós diagnòstic quantitatiu i qualitatiu, es fixaven fins a 10 eixos prioritaris d’actuació. Al finalitzar l’any 2017 hi havia, a Catalunya, un abandó prematur de l’ESO d’un 17,1%, venint d’un 34% el 2003 i d’un 22% el 2014. Una indiscutible millora que cal atribuir a l’esforç dels agents educatius, en el marc d’un Pla que, realment, va resultar ser una “ofensiva” contra el fracàs escolar. La manca de continuïtat en aquest tipus de polítiques seria tot un problema pels centres educatius: la pobresa educativa creix, com si fóssim en una cursa sense aturador, i comença a desbordar als responsables polítics, a les famílies i a la resta dels agents educatius.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*