Jordi Adell: “Que un nen tregui un quatre no vol dir que sàpiga la meitat que un que treu un vuit”

Adell és professor de TIC i educació a la Universitat Jaume I de Castelló: "Per ser revolucionari en les noves tecnologies cal posar-les en mans dels alumnes"

Pau Rodríguez
 
 
Jordi Adell, en la seva intervenció a l'ITWorldEdu.

Jordi Adell, en la seva intervenció a l’ITWorldEdu.

Ens atén minuts abans de pronunciar una conferència sobre learning analytics –recopilació i medició de dades per analitzar els processos d’aprenentatge– al congrés sobre noves tecnologies i educació ITWorldEdu. Jordi Adell és pedagog i professor de Noves Tecnologies aplicades a l’Educació a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, a més d’un habitual de les jornades en les quals s’intenta desxifrar quin ha de ser el paper de les TIC a les aules.

Comencem parlant de learning analytics. És curiós com un bon coneixedor de l’anàlisi de dades sobre educació sigui molt crític amb les proves PISA. Per què?

Sobrevalorem la informació que ens donen les dades. PISA medeix només les competències en matemàtiques, llengua, ciències i la competència financera, una visió molt estreta de l’educació. I la premsa ho agafa com una mesura absoluta del valor d’un sistema educatiu. A més, qui ha nomenat l’OCDE ministeri d’Educació del món? PISA no detecta els alumnes moralment més desenvolupats, els més justos o els que toleren menys la corrupció; no detecta la funció socialitzadora i individualitzadora de l’educació.

Considera que les dades pesen massa a l’hora de fer polítiques educatives?

Absolutament. Hi ha una forta tendència a simplificar-ho tot en dades. Un nen que treu un quatre no sap la meitat que un nen que treu un vuit. I això realment ens ho creiem. Però en un sistema complex com és l’educació, on les variables i els mecanismes de comportament no sempre són iguals, això no funciona.

“Tot el que es pot mesurar, es pot millorar”. Aquesta és una cèlebre frase atribuïda a Peter Drucker. No la comparteix?

Dins la seva lògica, té sentit. Però podem fer perfectes imbècils mesurant i millorant el nivell d’imbecilitat de la gent. Per què PISA no avalua matèries com medi social i natural? Perquè no donen diners. El problema és quan hem d’enfocar l’ensenyament per obtenir bons resultats. És el que s’anomena teaching to the test, la pitjor manera d’educar, que és el que hem fet tota la vida a Segon de Batxillerat: preparar la selectivitat en comptes d’aprendre matemàtiques o filosofia.

Anem a parlar de la incorporació de les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) a l’educació. D’entrada, podria identificar quin és, segons vostè, el seu principal avantatge?

Que obren l’escola al món. Acaben amb l’educació com allò que succeeix en una aula de manera tancada, on els únics recursos són els llibres de text i el mestre. Trenquen les parets de l’escola i la fan més transparent i comunicativa envers la societat. Permeten no donar una única visió de les coses. Per això m’entristeix quan veig alumnes amb tauletes connectades a internet que a classe només les fan servir de llibre de text. Gastar-se diners per fer això…

Si ja no és el mestre qui t’explica el món, sinó que ho fa internet, què li queda al mestre?

Ser el traductor. La persona que et guia i dissenya situacions i activitats que permetin entendre la complexitat del món. És el component que aporta saviesa més enllà de la transmissió pura d’informació. I quan aquesta informació és tan confusa i contradictòria com la que tenim en les nostres societats, el mestre esdevé imprescindible.

En una entrevista recent, l’investigador Philip Schmidt explicava que les TIC s’apoderen de la transmissió d’informació però no encara del component emocional de l’educació, que al final és el que motiva l’aprenentatge.

Això encara ho construïm a partir de la interacció humana. El gran valor afegit de les TIC no són els seus cables i els aparells, són les persones que amb cables i wifi s’apropen, es comuniquen i fan coses junts. Aquesta capacitat no ve donada, cal aprendre’n. Ara, per exemple, vivim en un moment molt interessant en què partits polítics nous estan utilitzan les TIC per fer noves formes de política. És un moment apassionant.

Considera que els docents s’estan adaptant als nous contextos digitals?

Crec que no. Saben usar les noves tecnologies però no amb finalitats didàctiques. Molts les integren per fer les coses que ja feien. Cal canviar la mentalitat dels mestres perquè cedeixin als alumnes un paper més actiu en la construcció de coneixement, a partir de les seves necessitats, dubtes i curiositats. I això comença per la formació inicial del professorat, que segueix sent molt tradicional: d’aula i examen.

I sobretot: el mestre ha de deixar de pensar la docència com una activitat aïllada que fa ell sol dins l’aula. Ell és un node dins una xarxa, els seus problemes els han tingut altres mestres abans, i col·laborant i comunicant-se a través de la xarxa ampliarà perspectives i trobarà gent de la qual –i amb la qual– aprendre. Això són els entorns personals d’aprenentatge aplicats al desenvolupament docent.

Internet facilita l’intercanvi de coneixement a la xarxa.

A Espanya hi ha 800.000 docents. Posem que cadascun d’ells publica una activitat dicàctica que li hagi funcionat. Potser 750.000 no són prou bones o són repetitives. Així i tot en tenim 50.000 que, si les organitzem al núvol, ens proporciona enormes possibilitats. Al final la virtud de la xarxa és que està conformada per persones. Internet no és un quarto d’eines, sinó una àgora plena de gent.

El discurs favorable a la incorporació de les TIC a les aules topa a vegades amb els problemes del dia a dia a classe. Què li diria vostè a un mestre la foto del qual corre pel WhatsApp dels seus alumnes?

Que té una magnífica oportunitat per explicar-los què és la privacitat de dades i dels perills de les TIC als alumnes. Per ser revolucionari en les noves tecnologies cal posar-les en mans dels alumnes. Quan les dones als mestres, les fan servir per ensenyar. Però els alumnes s’hi diverteixen i, amb sort, aprenen.

Abans cal posar les noves tecnologies a disposició de les escoles.

Sí, però la veritat és que vivim en un ritme de consum vertiginós -marcat per la indústria- que les escoles no poden seguir de cap manera. Tampoc els mestres tenen marge per assimilar-les i integrar-les.

Tampoc no totes les escoles –i evidentment no totes les famílies– tenen la mateixa capacitat econòmica per incorporar aquests dispositius.

És cert. Ens cal una forta inversió a l’escola pública no només perquè sigui una escola 2.0, sinó sobretot perquè sigui un espai igualador. Parlo d’una política que no segueixi privilegiant les escoles concertades, com passa amb el Govern valencià, que concerta qualsevol cosa: et regala el terreny, et construeix l’escola i te’n cedeix la gestió 50 anys. Estan convençuts, des de la seva ideologia neoliberal, que l’escola privada funciona millor que la pública.