La LOMCE aboca a l’extermini l’educació artística

Aquesta matèria passa a ser un residu, un complement que potser ni s'arribi a cursar, ja que la llei dóna llibertat d'oferta a les comunitats autònomes i als centres educatius

Antonio Aguirre
 
 

Les veus crítiques a l’aprovada LOMCE (Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa), que tants debats monotemàtics ha provocat en els últims mesos, haurien d’haver inclòs la defensa de l’educació artística en el seus missatges, però malauradament no n’han defensat la seva pervivència.

En l’última dècada, cada vegada que hem defensat la importància d’aquesta matèria i les demanades de millores als responsables polítics, com la temporització continuada al llarg de tota l’etapa obligatòria, se’ns ha explicat que l’estructura curricular no es podia modificar. I s’ha fet amb arguments diferents: al·legant que perseguíem interessos corporativistes, per impossibilitats pressupostàries, ja que potser es necessitaven més recursos humans, o bé explicant que qualsevol canvi potser implicaria la modificació de la temporització i, per tant, afectaria els interessos d’altres departaments didàctics, sobretot, dels departaments que imparteixen  les matèries considerades matèries instrumentals.

Als debats suposadament pedagògics dels mitjans de comunicació i les xarxes socials, la matèria que impartim els docents de dibuix, no està present L’origen del problema és múltiple. Té a veure amb la concepció encara aburgesada de les arts. Amb la cultura de l’educació per assignatures, amb continguts excessivament aïllats que limiten els processos i les estratègies d’aprenentatge i que parcel·len el coneixement. Amb la impossibilitat d’eliminar la competitivitat implícita en molts claustres dels centres i de substituir-la per actituds de col·laboració i treball conjunt. També té a veure amb la creença què algunes matèries són més importants que altres i, per tant, tenen un estatus preferent dins del currículum. I, finalment, amb la poca confluència dels àmbits artístics-institucionals. Tot plegat ha provocat una mínima incidència en la defensa de l’educació artística.

Des de la LOGSE, on ja es podria haver fet un pas qualitatiu en la millora del paper de l’educació artística, les posteriors lleis no han fet cap reflexió sobre el seu sentit, la seva utilitat, i la integració en el currículum global. Dóna la sensació que només han repartit hores proporcionalment i en funció de la importància atorgada a cada matèria o departament didàctic. Ara bé, la LOMCE és la llei que menys ha escoltat les demandes del col·lectiu dels docents d’educació artística  i és la que més ha menystingut la matèria fins a deixar-la en una futura situació pràcticament d’extermini.

Com a conseqüència, es produirà un panorama on només l’elit podrà pagar-se una educació artística complementària, però la resta de la societat no podrà fer-ho, perquè la nova llei la converteix en una matèria “optativa de no obligada oferta” i deixa de ser reglada, amb la qual cosa la condemna a la desaparició. Això serà així si les comunitats autònomes i els propis centres no la consideren convenient per al seu projecte educatiu.

Tot i això, cal reconèixer que s’han donat algunes experiències d’èxit en centres públics i privats de la mà de docents pedagògicament innovadors (Macián, Porres, Rodón, Martí, Ballesté, Adelman /Colell, Negre, Cortadellas, Solans), de polítiques encara tímides, inspirades en experiències internacionals i de les recomanacions i els estudis (Perspectivas 2002, Lisboa2006, Eurydice; Eurydice web) que defensen el paper de l’educació artística, com a via per al desenvolupament d’estratègies i instruments que ajuden a la comprensió de la realitat i dels continguts generals des de la creativitat artística. Actualment, a Barcelona comptem amb una experiència pilot al centre Moisès Broggi.

Per a fer possible pedagogies innovadores amb aquesta matèria, defensem dues necessitats bàsiques prèvies:

La primera és que l’educació artística ha de tenir, com la resta de matèries, un currículum i una temporització suficient i continuada a tota l’educació obligatòria per tal de garantir una formació suficient que pugui esdevenir opció de futur per als alumnes. És a dir, aquesta matèria no pot continuar amb l’actual discontinuïtat curricular ja que d’aquesta manera no garanteix tampoc la motivació necessària per a cursar posteriors estudis de batxillerat artístic o de cicles relacionats amb l’àrea.

La segona és que cal fomentar els projectes on l’educació artística tingui un paper important en la vertebració del currículum. La matèria posada en relació amb altres matèries, aporta estratègies mentals i instruments pedagògics que ajuden a la millora dels resultats acadèmics dels estudiants, que els integra i cohesiona millor, reduint l’abandonament escolar.

Tanmateix, l’educació artística té un ventall de continguts que connecta l’àrea amb la majoria de matèries. Una llei que tingués en compte aquestes relacions, els dos aspectes abans citats, i els posés en pràctica afavorint la col·laboració i fomentant projectes educatius als centres, afavoriria la cohesió de la feina dels docents, la motivació i la integració dels alumnes, i per tant milloraria els resultats acadèmics, com mostra el projecte d’Innovació Educativa Creative Connexions.

També ho podem constatar a la sessió Projectes interdisciplinaris amb l’educació artística, una opció d’èxit, una conserva pedagògica organitzada pel Departament d’Ensenyament. Podeu consultar el vídeo en aquest enllaç (per veure’l cal pitjar el botó DESENA CONVERSA de l’apartat Sessions del curs 2012-13).

Però, la realitat actual que s’imposa és de mínims. Per una banda, l’educació artística té un currículum molt desenvolupat a l’educació primària, que paradoxalment no compta amb mestres especialistes, però sí amb professionals motivats/des. I d’altra banda, a la secundària, on la matèria no ha estat mai digna de tenir una presència curricular continuada.

Amb la LOMCE, l’educació artística empitjora i passa a ser un residu, un complement que potser ni s’arribi a cursar a la majoria dels centres, ja que la llei dóna total llibertat d’oferta, tant a les comunitats autònomes com als mateixos centres educatius. El problema és que l’educació artística no compta amb “conservatoris” que puguin substituir aquesta mancança, ni ha de ser així. La LOMCE atempta contra els pocs avenços aconseguits en les últimes dècades i no respecta el deure moral i ètic que té l’Estat d’incloure l’educació artística en el sistema i de garantir-la com a matèria obligada. No hi ha dubte que això genera un nou escenari educatiu.

Finalment, una altra conseqüència nefasta de la nova llei pot ser l’exclusió del sistema d’una gran part de docents d’educació artística, ja que no s’ha explicat què passarà si els centres decideixen no oferir la matèria o si aquesta no es tria. Llevat dels centres amb batxillerat artístic, els altres no respectaran el decret d’especialitats. Docents d’altres departaments didàctics assumiran els residus horaris i de matèria de l’educació Plàstica i Visual a l’ESO i de Dibuix Tècnic, als Batxillerats, com ja s’està fent en alguns casos en virtut de l’autonomia il·limitada e inconcreta de centres vigents.

Antonio Aguirre
About Antonio Aguirre

Llicenciat en Belles Arts Degà de COLBACAT (Col·legi de Doctors i Llicenciats en Belles Arts i Professors de Dibuix de Catalunya) Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*