Quin rol juguen les famílies en la segregació escolar?

L'origen social marca diferències significatives pel que fa al procés de tria, canals d’accés, les raons per triar (i descartar) centres o estratègies per “assegurar” l’elecció

Aina Tarabini
 
 

Els debats públics sobre la segregació escolar (és a dir sobre la distribució desigual de l’alumnat entre els centres educatius d’un territori) estan impregnats de tòpics que no sempre responen a la realitat. Un dels tòpics més coneguts en aquest camp és el que diu que la segregació escolar és un pur reflex de la segregació urbana i que, per tant, no s’hi pot fer res ni des de les polítiques ni des de les pràctiques educatives. És a dir, si determinats barris concentren a població immigrada en males condicions socioeconòmiques és “normal” que les escoles d’aquest barri concentrin alumnat d’aquestes característiques. No obstant això, diversos estudis  han demostrat que aquesta no és la realitat predominant a Catalunya. Resulta que la segregació que es dóna entre escoles situades dins el mateix barri és sovint superior a aquella que es dóna entre escoles situades a barris diferents.

Quins factors poden explicar aquesta situació? És a dir, com podem entendre, per exemple, que dues escoles públiques situades a poca distància entre elles acabin escolaritzant a un tipus d’alumnat totalment diferent? Si les dues escoles tenen la mateixa titularitat (pública en aquest cas) i estan dins el mateix barri, com s’explica que una concentri majoritàriament alumnat de classe mitja i tingui una elevada demanda entre la població, mentre que l’altra concentra alumnat immigrat i, a més, es queda sempre amb places vacants? Si bé aquest exemple és figurat, pot concretar-se en múltiples casos presents arreu del territori català.

Sens dubte, l’Administració Educativa té un paper i una responsabilitat clau alhora d’entendre aquesta situació. Hi ha múltiples opcions de política educativa  a l’abast dels poders públics (polítiques de zonificació escolar, distribució de NEEs, polítiques d’informació i canalització de la demanda, etc.) per combatre les distribucions desiguals de l’alumnat entre centres i per evitar les concentracions de l’alumnat amb més dificultat a centres determinats.

Ara bé, l’Administració no és l’única responsable d’aquesta situació. Els centres educatius i les pròpies famílies, amb les seves pràctiques, les seves accions i les seves decisions tenen també un rol central en la creació i reproducció d’aquestes dinàmiques. Sens dubte, els centres amb més possibilitats i capacitat de crear  projectes són els que acaben generant més demanda entre la població. Així doncs, els centres educatius no són agents passius en aquesta problemàtica. Si bé estan condicionats per un marc estructural més ampli, tenen marge de maniobra per crear, per desenvolupar, per modificar; per oferir, en definitiva, un model pedagògic i un projecte educatiu que engresqui a la població.

Però, què passa amb les famílies? Quin paper tenen en tot aquest procés? Ara que s’acosta el moment de preinscripció per al curs 2014-15 i les famílies han de fer les seves tries escolars per al curs vinent i es posen en joc múltiples pors, angoixes i il·lusions. Les famílies recorren escoles amunt i avall en jornades de portes obertes per decidir quina serà la “millor” escola pels seus fills i filles. Però sabem que aquest procés no funciona igual per a totes les famílies i que en funció del seu origen social, o per ser més exactes en funció de la seva classe social, es manifesten diferències significatives pel que fa a qüestions tan importants com els graus d’informació sobre el procés de tria i els canals d’accés a la mateixa, les raons per triar (i descartar) centres o les estratègies per “assegurar” l’elecció. En el cas de les classes mitges es diu sovint que el projecte de centre és el principal motiu de tria. Ara bé, la recerca recent en aquest camp  ens demostra que juntament amb el projecte de centre hi ha una altra poderosa variable explicativa que s’amaga sota les tries de les classes mitges: la composició social dels centres.

És a dir, si bé en els processos d’elecció escolar totes les famílies, independentment del seu origen social, tendeixen a buscar aquells centres que perceben com “els seus”, les famílies de classe mitja, en particular, mostren tendències de fugida d’aquells centres que concentren alumnat immigrat i de baix estatus socioeconòmic i cultural.

Ara bé, aquestes decisions –no sempre conscients- es tendeixen a basar en dos grans tòpics que cal desmentir:

En primer lloc, cal preguntar-nos fins a quin punt les famílies coneixen quina és la composició social real dels centres i quines són les vies d’accés a aquesta informació. Sovint el “boca a boca” i la rumorologia popular és més poderosa que la pròpia realitat. Així, hi ha nombrosos centres que tot i tenir una composició social heterogènia (és a dir, escolaritzen alumnat autòcton i immigrat, de classe mitja i treballadora, etc.) tenen la fama de ser “els centres dels “immigrants” i en base a aquesta etiqueta es fan les tries escolars. És més, aquest tòpic general es concreta en múltiples tòpics específics sobre determinats centres (vinculats amb les beques menjador, amb l’idioma en que s’ofereix informació a les famílies, etc.) que corren com la pólvora pels barris i entre les famílies.

En segon lloc, cal preguntar-nos quins són els efectes de la diversitat social sobre el conjunt dels estudiants. Sovint es pressuposa que aquelles escoles que escolaritzen a més alumnat immigrat són les que tenen pitjors resultats. Es diu que els immigrants fan baixar el nivell acadèmic i, en base a aquesta lògica, s’articulen les tries escolars. Però s’ha demostrat amb escreix  que aquest pressupòsit és un tòpic que, com tants altres careix de base real. Els estudis desenvolupats en aquest camp han demostrat que la concentració d’alumnat immigrat als centres no només no fa baixar els resultats escolars de l’alumnat autòcton sinó que, a més, la composició social heterogènia representa un guany important pel que fa a la “socialització per la diversitat”. És a dir, els nens i joves que aprenen a conviure amb la diferència en l’àmbit escolar traslladen aquest aprenentatge a la resta dels seus entorns vitals i, per tant, tenen més capacitat  per viure i treballar en entorns socialment i racialment diversos, com els que caracteritzen el nostre país.

En definitivala millor manera per combatre els tòpics, els estigmes i els rumors és la informació. Així que permeteu-me la llicència d’acabar amb una recomanació cap a les famílies que estan immerses en el procés de tria escolar per als seus fills i filles de cara a l’any que ve: mireu, pregunteu, visiteu, escolteu i, sobretot, contrasteu.

Aina Tarabini
About Aina Tarabini

Professora de sociologia de l’educació a la UAB i investigadora del grup de recerca en Globalització, Educació i Polítiques Socials (GEPS) Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*