Thatcher ressuscitada: la nova reforma educativa a Espanya

la LOMCE consolida la modernització conservadora de l'ensenyament: inclou un major protagonisme del mercat en la provisió de l'educació i en la planificació educativa

Xavier Bonal
 

Quan Margaret Thatcher es va convertir en Primera Ministra de Gran Bretanya l’any 1979, va consolidar pas a pas el que Roger Dale va encertar a anomenar la  “modernització conservadora” en educació. Margaret Thatcher va ser prèviament ministra d’Educació entre 1970 i 1974, però va ser sent Primera Ministra quan va consolidar una veritable revolució en la forma de dissenyar, implementar i gestionar les polítiques socials i la política educativa en particular. La modernització conservadora va combinar el back to basics (l’èmfasi en el coneixement instrumental) com a reacció a la “frivolitat” igualitarista dels governs laboristes, amb la construcció d’un sistema educatiu completament al servei del mercat de treball. El govern Thatcher va impulsar el Technical and Vocational Education Initiative (TVEI) com a mecanisme d’incentius perquè un major nombre d’escoles d’ensenyament secundari orientés la seva especialització cap a un currículum professional i regulat per les necessitats identificades des del sector empresarial .

D’altra banda, Thatcher va apostar clarament per polítiques de privatització exògena i endògena de l’educació. És a dir, afavorir polítiques que permetessin un major accés dels alumnes desfavorits a escoles privades -mitjançant el programa Assisted Places Scheme (APS)- i , sobretot , apostar per polítiques de liberalització tant de la demanda educativa (amb més llibertat d’elecció) com de l’oferta (a través del sistema Grant-mantained schools, escoles finançades públicament però amb total autonomia de gestió i rigorosos mecanismes de rendició de comptes.

La modernització conservadora es va caracteritzar doncs per una combinació d’ingredients ideològics neoconservadors i neoliberals, una combinació contra natura com ens recorda encertadament Michael Apple. Un model capaç de fer compatible simultàniament elevats nivells d’intervenció i control públic de l’ensenyament (en el currículum, en la regulació pedagògica, en l’avaluació docent i dels centres) amb sistemes altament liberalitzats de gestió escolar (elecció escolar, autonomia de gestió econòmica i pedagògica, externalització de serveis, etc.) .

En els anys en què Thatcher impulsava la modernització conservadora en l’educació britànica, els països del sud d’Europa, com Espanya o Portugal, estaven embarcats per primera vegada en la seva història a intentar construir una educació de masses, amb prou qualitat i obertura democràtica per escapar de l’obscurantisme de les seves llargues dictadures. A Espanya, la batalla de la política educativa se situava en la lluita entre sectors que pretenien consolidar o acabar amb els privilegis del sector privat de l’ensenyament, i en particular de l’Església catòlica. La política educativa es dirimia entre forces progressistes i conservadores, amb poc marge per als plantejaments liberals en la gestió educativa que no fossin el manteniment d’una suposada “llibertat d’elecció” (només disponible per a sectors acomodats) i, sobretot, la llibertat de creació d’escoles. Un model liberal, en definitiva, que no tenia res de neo en els seus plantejaments i dirigit a legitimar privilegis derivats del caràcter subsidiari de la intervenció pública. No hi havia tampoc en aquests anys cap obsessió perquè fos l’Estat el garant del currículum ni de cap back to basics . Els intents per construir un sistema educatiu més orientat al mercat de treball, definits en la Llei General d’Educació de 1970, van ser pura retòrica. Mai es va plantejar una veritable política de modernització de la formació professional ni es van establir els ponts necessaris amb el sector empresarial per a la reforma.

Modernització conservadora a Espanya

No ha estat fins a l’aprovació de la LOMCE quan es pot endevinar la definitiva arribada de la modernització conservadora a Espanya. La nova reforma és efectivament neoconservadora i neoliberal. La dreta sembla no acontentar-se amb simplement mantenir els privilegis de les elits, sinó que busca intervenir en el conjunt del sistema, imposant mecanismes de mercat en l’accés i la gestió de l’educació i reforçant el paper regulador i avaluador de l’Estat per assegurar la suposada qualitat de l’ensenyament.

Més enllà de la tensió territorial a Catalunya i dels intents per desmantellar un model d’immersió lingüística que ha funcionat amb èxit al llarg dels últims trenta anys, la LOMCE consolida sobretot la modernització conservadora de l’ensenyament. D’una banda, la llei inclou un major protagonisme del mercat no només en la provisió de l’educació sinó en la mateixa planificació educativa. Per primera vegada tindrem a Espanya una llei orgànica d’educació que manifestarà explícitament l’obligació dels poders públics de planificar sobre la base del comportament de la demanda. El canvi és substancial, ja que fins ara s’assumia que l’Estat planificava en base al principi de satisfacció de necessitats educatives i que el sistema de concert s’havia d’entendre com a mecanisme complementari i subsidiari a la provisió pública. Aquesta no és l’única mesura pro-mercat de la nova llei. La LOMCE fomentarà la competència entre escoles per la via de l’avaluació i la publicació dels resultats de proves estandarditzades, alhora que convida a repensar fórmules de finançament educatiu basades en resultats escolars. La mateixa OCDE ha recomanat no aplicar aquest tipus de polítiques perquè no hi ha evidències que afavoreixin l’efectivitat escolar i sí en canvi que incrementin la segregació i l’estigmatització de determinats centres.

El segon gran canvi que incorpora la llei és l‘intent de liquidar la comprensivitat del sistema. Un dels majors èxits de la LOGSE de 1990 va ser acabar amb el sistema de doble titulació en acabar l’educació bàsica, el qual donava accés a itineraris acadèmics i professionals diferenciats. La LOMCE, sense alterar l’estructura del sistema educatiu, sí modifica els objectius i funcions d’aquesta etapa, alhora que pretén “flexibilitzar” els itineraris d’aprenentatge per arribar a un quart curs d’ESO completament diferenciat en funció del accés a la formació professional o al batxillerat. A això cal afegir les nombroses proves que els alumnes patiran des de l’ensenyament primari i que sens dubte determinaran la ubicació dels alumnes en la jerarquia del coneixement. Per més que el ministre distorsioni la realitat assegurant que aquest és el model que funciona, el cert és que el que ens mostren les anàlisis basades en PISA dutes a terme per la pròpia OCDE és que els sistemes internament més diferenciats no són en absolut els de millor rendiment i sí en canvi els més desiguals. La segregació interna dels centres anul·la a més l’anomenat “efecte company”, és a dir, el benefici educatiu de barrejar a alumnes amb diferents condicions d’aprenentatge.

En definitiva, amb la Llei Wert arriba a tatcherisme a Espanya. Per a la dreta espanyola “nunca es tarde si la dicha es buena”.

Xavier Bonal
About Xavier Bonal

Professor de Sociologia de la UAB i catedràtic d'Educació. Coautor de 'L’agenda de la política educativa a Catalunya. Una anàlisi de les opcions de govern (2010-2013)' More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*