El futur de les biblioteques, si és que en tenen

El seu futur, especialment de les públiques, dependrà en gran mesura de com integra les funcions de la “competència” o estableix estratègies compartides amb ella.

Ismael Peña-López
 
 

Idescat publicava, a finals de 2013, l’actualització per a 2012 de la seva Estadística de biblioteques on s’hi afirmava, entre d’altres coses, que al 2012, “el nombre d’usuaris, s’ha situat en 4,5 milions, un 18,3% més que fa dos anys”. Gairebé un mes després, el professor Xavier Sala-i-Martín afirmava a TV3: “Quan arriba Internet, les bibliotecàries perden la feina”. Una afirmació que després va elaborar amb més profunditat al seu apunt Internet, els Bibliotecaris i les Bibliotecàries.

Són compatibles ambdues afirmacions? O algú no s’hi ha fixat prou bé?

Segurament, la millor explicació que, a més, fa compatibles afirmacions aparentment oposades, té a veure amb el present i el futur de les biblioteques.

En els últims anys hem estat veient com les Tecnologies de la Informació i la Comunicació ho capgiraven tot, especialment (tot i que no només) les activitats intensives en coneixement. I de totes les institucions intensives en coneixement, les biblioteques sense cap mena de dubte formen part del grup capdavanter. Ho explica la Public Library Association: increment de demanda, increment d’ús de la xarxa WiFi, increment d’ús dels ordinadors, increment de formació en competències digitals. En resum, més usuaris que vénen a la biblioteca no demanant llibres — que també — sinó accés a la Societat de la Informació.

Però no un accés merament físic, sinó un accés qualitatiu: el que en el món de la inclusió digital s’ha acabat anomenant la segona divisòria digital. És a dir, “superat” l’accés físic a la tecnologia, el que fa falta és formació en competències digitals, orientació en l’ús. Utilitzant un símil extemporani, un cop hom té el cotxe, ara cal treure’s el carnet.

Bé, tenim més demanda. Però i la reducció de plantilla?

Resulta que, a diferència de moltes de les funcions tradicionals de la biblioteca, en la superació de la primera (accés) i segona (competències) divisòria digitals s’hi han aplegat molts actors. Tant dins com fora de les bilioteques. Aquests nous actors responen, simplement, a aquest canvi (o amplicació) de funcions que ara fan les biblioteques però que han trobat competidors tant en el mercat com en altres serveis públics. Un recent estudi de la Comissió Europea, Measuring the Impact of eInclusion Actors ens mostra com, a més de les bilioteques, treballen per la e-inclusió (cadascun a la seva manera) també els telecentres, els cibercafès, alguns centres educatius, els punts WiFi gratuïts, algunes llibreries, bars i cafès, etc.

Aquests nous actors, a més, sovint operen dins les biblioteques: aquestes subcontracte els serveis sovint del mateix personal dels telecentres o altres “cibercentres” o bé per a què gestionin la xarxa d’ordinadors públics o perquè impartexin la formació relacionada amb les competències digitals.

Ja ho tenim, doncs: la creixent necessitat de la competència digital fa incrementar la demanda per ús i formació en aspectes de gestió de la informació (i per tant omple les biblioteques) però la diversitat de funcions i actors fa que, a cap de carrer, facin falta menys “bibliotecaris” i més “experts en gestió de la informació i competència digital”.

Deixo aquests conceptes entre cometes perquè, segurament, són o seran la mateixa cosa a curt termini. I aquí entrem a parlar del futur de les biblioteques.

L’evidència empírica ens diu que la informació, Internet, cada cop més està deixant de ser una finalitat en ella mateixa, factors diferenciadors, per a passar a ser tecnologies d’utilitat general. Si aconseguir la informació deixa de ser una finalitat és perquè és una eina, sovint ad-hoc, que es farà servir “de passada” en la consecució d’una altra tasca. Sigui la que sigui: és avui en dia pràcticament impossible no trobar una tasca, per trivial que sigui, que no incorpori un major o menor grau d’informació, de comunicació entre parells.

Més enllà d’aconseguir la informació, s’imposa també l’aprendre a aprendre i la gestió del coneixement: no es tracta, de nou, d’accedir a la informació, sinó d’apropiar-se del procés d’aconseguir-la, de saber com s’ha arribat a la informació per a poder-ho replicar en el futur.

Per últim, i relacionat amb els dos punts anteriors, l’accés a la informació deixa de ser punt d’arribada per ser punt de partida. Així, la biblioteca i altres e-intermediaris es converteixen en portes obertes vers l’Administració electrònica, la salut electrònica, l’aprenentatge en línia… i pràcticament tot allò que siguem capaços d’afegir-hi una “e-” al davant.

És a dir: la informació com a instrument, la cerca d’informació com a competència, i l’assoliment de la informació per a seguir buscant informació i realitzar altres tasques també riques en informació. I tornem a començar.

Tàcitament o explícita, les biblioteques ja s’estan movent en aquest sentit. Si ens oblidem per un moment del tacte i la correcció política, podem dir que les biblioteques i el sistema que treballa en el mateix terreny estan abandonant l’amuntegament de paper per a centrar-se a transferir les competències perquè d’altres amunteguin la seva informació, que segurament, a més, no serà en paper. Menys bibliotecaris, però més usuaris.

Val la pena fer un últim apunt en aquest “sistema que treballa en el mateix terreny” perquè el futur formal de les biblioteques, especialment les públiques, dependrà en gran mesura de (a) com integra les funcions de la “competència” o (b) estableix estratègies compartides amb ella.

Si abans llistàvem com de passada telecentres, cibercafès, centres educatius, punts WiFi gratuïts, llibreries, bars i cafès, hi hauríem d’afegir hubs d’innovació, espais de co-working, fab labs, centres cívics i tot un nombrós reguitzell de centres, espais i organitzacions que han incorporat les TIC en el seu dia a dia i les obren al ciutadà.

Tot aquest sistema — biblioteques incloses — treballa no per a l’accés, sinó per a l’apropiació de la tecnologia i la gestió de la informació; han convertit el centre en un lloc de trobada on l’accés a la informació és una eina més; i s’han convertit en espais de co-creació on el resultat que s’espera és una informació enriquida fruit de la interacció entre iguals.

El futur de la biblioteca serà real si és capaç d’afrontar aquestes noves tasques i establir un diàleg estratègic amb la resta d’actors. Segurament caldrà una nova institució -no necessàriament amb un nom nou-  que permeti parlar a la biblioteca, cuinar, imprimir objectes en 3D o muntar una xarxa de microordinadors Raspberry Pi connectats a una sèrie d’Arduinos. O potser caldrà que la biblioteca — especialment si és pública — lideri una xarxa d’organitzacions amb una estratègia compartida per a què ningú quedi fora d’aquest nou sistema d’e-intermediació, d’accés (real, qualitatiu) a la gestió del coneixement.

Personalment, considero que les biblioteques ja estan en aquest escenari. No ho tinc tan clar qui impulsa mil-i-una iniciatives d’e-inclusió, modernització de l’administració, tecnologia educativa, smart cities i un llarg etcètera de projectes, tots els quals tenen, en el fons, el mateix diagnòstic… que volen curar cadascun per la seva banda.

Ismael Peña-López
About Ismael Peña-López

Director Innovació Oberta de la Fundació Jaume Bofill Contact: Twitter | More Posts

1 Trackbacks & Pingbacks

  1. ICTlogy » ICT4D Blog » The future of libraries, if they have any

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*