Es pot gamificar l’educació?

Perquè es doni un procés d’ensenyament-aprenentate significatiu en general, i la gamificació a l’aula en particular, el professorat ha de poder fer un recorregut previ i essencial.

Imma Marín
 
 

En un moment en què les tendències pedagògiques donen un paper central a l’alumnat, començo aquesta reflexió sobre gamificació (un terme adaptat de l’anglès Gamification, i també anomenat “ludificació”), aplicada a l’educació, amb una afirmació complementària: perquè es doni un procés d’ensenyament-aprenentate significatiu en general, i la gamificació a l’aula en particular, el professorat ha de poder fer un recorregut previ i essencial. I això per vàries raons. En primer lloc, perquè no té sentit parlar de construir l’aprenentatge a través del joc, sense que les dues parts “juguin”, és a dir una de les parts fent “jugar” a l’altre, sense implicar-se en el joc. En segon lloc, perquè només es transmet el que es conté i ningú no pot comunicar i aprofitar la potencialitat de l’actitud lúdica si no l’ha desenvolupat i alimentat primer. I en tercer lloc, perquè així com la principal activitat dels infants és el joc, malauradament en els adults no és així. I potser cal posar una atenció especial en recuperar aquesta essència que ens connecta amb la creativitat, la descoberta, la curiositat, la passió… amb pures ganes de viure.

La vida infantil no es pot concebre sense joc. Però tampoc la dels adults, la nostra. Jugar respon a la necessitat de mirar, tocar, descobrir, experimentar, saber, imaginar, expressar, crear, somiar. És una de les fonts més importants de progrés i aprenentatge al llarg de la vida. Una actitud lliure i espontània, una font inesgotable de plaer i satisfacció. Una actitud davant la vida que promou en la persona les ganes de saber, sentir, esforçar-se, acceptar reptes… El joc actua com a estimulant de la superació personal, a partir de l’experimentació del l’èxit, base de la pròpia confiança.  I, a més, amb el joc connectem amb l’emoció, la complicitat, el vincle i, fins i tot, amb el compromís.

Així, el primer que faré és convidar el col·lectiu de professors i professores a reflexionar sobre l’actitud lúdica. Perquè jugar transcendeix els jocs. I no ens podem quedar atrapats amb elements de la gamificació com són els punts, el progrés o el reconeixement, doncs perdríem l’essència del joc i la seva capacitat transformadora de l’individu. Aquesta mirada oberta és que fa de la gamificació quelcom realment potent en educació.

D’altra banda, vosaltres coneixeu molt bé com són els infants, adolescents, i joves que ens trobem a les aules. I us heu adonat que, entre moltes altres coses, són hàbils en la multitasca, molt socials, però sovint necessiten que despertem o estimulem la seva motivació i predisposició per a l’aprenentatge. Acostumats a reptes a curt termini, i a gratificacions immediates, l’estimulació de la curiositat, la sensació de progrés, el reconeixement dels seus avenços i esforços, l’ambient creatiu on el marge d’error és reconegut i acceptat, la confiança i la força del grup, són claus per a ells i elles, per la qual cosa l’aproximació mitjançant la gamificació té, d’entrada, una molt bona perspectiva.

Perquè la gamificació parteix del coneixement dels elements que fan atractius els jocs i identifica, dins d’una activitat, tasca o missatge específic, (és a dir, en un entorn de no joc), aquells aspectes susceptibles de convertir-se en joc. Tot això per aconseguir una vinculació especial, fomentar un canvi en el comportament o transmetre un missatge o contingut. És a dir, sempre creant una experiència significativa i motivadora.

Així, no és el mateix aplicar la gamificació en l’educació com a tècnica, dissenyant tasques i activitats utilitzant els principis de jugabilitat i tot donant punts o reconeixements per a assolir millors resultats en la matèria, que utilitzar-la per a motivar l’aprenentatge, és a dir com estratègia i metodologia de tot el procés d’ensenyament-aprenentatge, on pot ser una magnífica aliada amb, per exemple, en el treball per projectes.

Aquesta seria doncs la primera pregunta a fer-se: quins objectius vull assolir tot gamificant? Per a mi és molt més engrescador pensar en la gamificació com una forma d’activar la motivació intrínseca dels infants, despertant la curiositat, animant l’afany de superació i les “ganes de” que animin i sostinguin l’esforç, convertit en passió, i en aquest context, reconèixer els èxits i assoliments. O sigui, no es tracta només de fer jocs, o utilitzar el joc com a recurs o eina educativa per fer més agradable l’estudi, sinó de posar el joc en el centre del procés educatiu com una manera d’obrir els infants al misteri i la bellesa, a la vida.

També haurem de pensar i escollir molt bé els elements de joc més adients per provocar allò que volem. Perquè no oblidem que la gamificació persegueix en la seva aplicació uns objectius fora del propi joc. És molt probable que quan descobrim una finalitat fora del joc (ensenyar, educar, avaluar), la nostra actitud lúdica desaparegui, i  el joc es converteixi en avorrit o prescindible, o bé en un deure o una obligació a acabar el més aviat possible.

Un altre aspecte a tenir en compte és l’espai, tecnològic o analògic i físic, on es porta a terme. Tenint en compte que moltes experiències de gamificació són eminentment tecnològiques, el fet d’estar presents a l’aula durant la gamificació dóna lloc a possibilitats molt interessants. De la mateixa manera que no podem oblidar el pati, l’espai per excel·lència d’intervenció educativa a través del joc què en projectes de aprendre fent (learnig by doing) i d’aprendre jugant (“playing to learn”) ha de tenir un lloc privilegiat.

És cert que la gamificació en educació no és quelcom nou. Potser sí que ho és el concepte i el nom, però no la utilització del joc com a recurs, ni l’aplicació d’elements de joc. Tanmateix, suposa una nova perspectiva que pot arribar a ser molt més global i transformadora: I si fos possible recollir tot el potencial de temps i experiència que l’alumnat dedica al joc, cap a l’aprenentatge? I si a més aconseguíssim transcendir el disseny de tasques i activitats per posar el joc en el cor del procés d’ensenyament i aprenentatge? Al que crec que ens ha de convidar doncs aquesta tendència, amb la quantitat de recursos, informació, experiències i bones pràctiques que estan emergint, és a connectar amb aquesta potencialitat que, més enllà de tècniques, ens obre la capacitat lúdica de les persones. Tant del professorat, com de l’alumnat. Tot deixant que el poder transformador del joc ens faci a tots plegats més savis, més forts i més feliços.

Per acabar, un animo a participar i a compartir les vostres reflexions i experiències al voltant del joc i l’educació a través del projecte de la Fundació Jaume Bofill Debats d’Educació en Acció, espai web de construcció de coneixement col·lectiu a favor del canvi per la millora de l’educació.

Els jocs superen la “cadena del fracàs” al permetre, com a part del seu disseny, múltiples oportunitats per dur a terme una tasca fins al seu domini.  KARL M. KAPP (The Gamification of Learning and Instruction, 2012)

Imma Marín
About Imma Marín

Presidenta de IPA Espanya i Directora de Marinva Contact: Twitter | More Posts

2 Trackbacks & Pingbacks

  1. Es pot gamificar l'educació? | Blog de l...
  2. Joc i aprenentatge

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*