Reflexions sobre 72 experiències innovadores

La innovació és a les antípodes de la recerca bàsica: ha d'adreçar-se a un problema ben identificat i ha de buscar-ne una solució, per a guanyar en eficàcia i eficiència, per a assolir millor els objectius i aprofitant millor els recursos.

Ismael Peña-López
 
 

A la Jornada dels Debats d’Educació en Acció, celebrada el 13 de maig passat, s’hi van presentar en viu una mostra de 9 experiències de col·laboració per a la innovació i el canvi educatiu, escollides d’entre les 72 experiències que s’havien presentat a la crida feta pels Debats d’Educació en Acció.

Més enllà de convidar tothom a veure — o a repassar — tant les 9 experiències seleccionades, com el total de 76 experiències presentades, voldríem reflexionar aquí sobre què hem après durant aquest procés. Molts d’aquests aprenentatges potser semblaran una obvietat o una qüestió de sentit comú. Ja pot ser: alguns necessitem fer pel nostre propi peu el camí fins i tot cap a allò que és evident.

Tanmateix, és en l’exercici de sistematitzar-ho on sovint prenem consciència d’allò que solem fer nosaltres, ho comparem amb allò que potser hauria de ser norma, i identifiquem els punts on hi ha divergències entre el que fem i el que hauríem de fer. Que ens serveixi, al menys, per a no haver de tornar a fer un camí cap allò que és evident.

La primera qüestió que volem emfatitzar és la rellevància de la innovació. És a dir, que aquesta tingui per objectiu un aspecte rellevant, cabdal, important o d’ampli consens dins la comunitat educativa. La recerca bàsica té per objectiu explorar allò desconegut i per cap motiu en particular més que la curiositat i el saber per saber. La innovació és a les antípodes de la recerca bàsica: ha d’adreçar-se a un problema ben identificat i ha de buscar-ne una solució, per a guanyar en eficàcia i eficiència, per a assolir millor els objectius i aprofitant millor els recursos. La innovació ha de perseguir el “moment eureka”, el moment “sí, era això!”.

Si la rellevància és una variable qualitativa, la seva contrapart quantitativa és el nivell d’innovació d’una acció determinada. O, millor dit, el grau de transformació de l’acció innovadora. No n’hi ha prou amb trobar quin és “el” problema i buscar-li una solució: li hem de “fer mal”. En aquest sentit, moltes vegades aquesta millora és una evolució incremental que, si bé ens soluciona el curt termini, pot ser que no suposi un canvi estructural. Si el que ens havia empès a la innovació no era un problema conjuntural, és possible que una resposta no estructural ens duri poc. Si bé és del tot legítim defensar la millora com a innovació, són només els projectes transformadors els que canvien una situació incidint directament sobre les causes, i no sobre els símptomes.

En un món interconnectat, interdependent, les causes rarament sónunidisciplinars o unifocals. I aquí entra en joc la col·laboració com a vector clau en una política d’innovació que persegueixi el canvi — educatiu en el nostre cas. La col·laboració de diferents actors és una forma única de fer entrar nous punts de vista sobre un vell problema. I quant més complex és el problema (en el sentit del concepte wicked problem) més necessària és una aproximació deliberativa que afavoreixi una bona concurrència d’actors, visions, aproximacions, recursos i possibles alternatives. De cara enfora, i ja estrictament dins l’àmbit educatiu, es fa difícil pensar que conceptes com aprenentatge no-formal i aprenentatge informal o aprenentatge al llarg de la vida no puguin tenir una anàlisi multidisciplinar i, per construcció, col·laborativa.

Per últim, una innovació és tant més interessant quant més fàcil — per no dir immediata — és la seva aplicació pràctica. Si abans comentàvem el vessant més filosòfic d’aquesta qüestió comparant-ho amb la recerca bàsica, aquí toca parlar-ne en termes de recursos: és del tot desitjable que una innovació sigui replicable i, en conseqüència, sostenible. Si bé segueix tenint molt de valor trobar unasolució a un problema, està clar que encara té més valor trobar una solució a múltiples encarnacions del mateix problema.

No obstant, totes aquestes apreciacions no serveixen de res si les coses no s’expliquen. A la innovació és fonamental explicar. No es pot saber què és rellevant sense explicar-se i escoltar aquells qui s’expliquen. No es pot transformar sense explicar el context i sense escoltar aquells que ja han innovat sobre els nostres problemes. Per descomptat, explicar-se, parlar-se, comunicar-se és el fonament de la col·laboració. Per últim… què hem de dir i explicar per a poder replicar?

Aquesta explicació, però, no pot limitar-se a una acumulació d’accions descriptives. Per a innovar cal compartir. Que no soni a un joc de paraules: si explicar-se és emetre, compartir és facilitar que l’altre rep i aprèn allò que li estem transmetent. La gran diferència entre explicar i compartir rau en obrir els protocols, els processos, els coms. No em diguis què has fet, sinó perquè i com. Només compartint la fórmula — i no el resultat — podrà altri retocar-la, ajustar-la i adaptar-la per a fer-la més rellevant, més transformadora, més col·laborativa, més replicable. I podrà, sobretot, tornar-la a compartir.

Ismael Peña-López
About Ismael Peña-López

Director Innovació Oberta de la Fundació Jaume Bofill Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*