Com fer escoles més inclusives?

L’ús del personal de suport a l’aprenentatge és una bona estratègia d’inclusió a les aules. Els alumnes reben una atenció més especialitzada i, per tant, més adequada a les seves necessitats.

Cesc Masdeu
 
 

En la darrera dècada, el percentatge de professionals dedicats al suport de l’alumnat i el personal docent ha crescut de manera important en diversos països. A Austràlia, Finlàndia, els Estats Units, Nova Zelanda, el Regne Unit o Suècia, aquest creixement ha estat degut sobretot a la introducció de polítiques per a una educació inclusiva (llegiu Takala 2007; Bourke 2009; Burton and Goodman 2011; Ward 2011, per saber-ne més d’aquests països). Al Regne Unit i als Estats Units, per exemple, la ràtio de personal de suport s’ha doblat en els darrers deu anys, i actualment és de 15.5 professionals de suport per cada 1000 alumnes (per a més informació podeu llegir Education at a Glance).

Tradicionalment, el personal de suport a les escoles s’ha orientat a l’atenció especialitzada d’alumnes amb alguna necessitat especial física o intel·lectual. Així, l’ús de professionals amb una preparació específica ha estat l’estratègia preferida en molts països per a la inclusió de la diversitat funcional i intel·lectual als centres educatius ordinaris. Nombrosos estudis avalen aquesta pràctica, que permet que els alumnes amb necessitats especials se sentin part de l’aula i puguin participar de l’experiència col·lectiva que és l’aprenentatge. En comptes de ser separats i estigmatitzats, aquests estudiants esdevenen part activa del procés educatiu, fet que afavoreix la seva autoestima i seguretat, i que beneficia el seu progrés.

La legislació catalana preveu l’educació inclusiva, i estableix que “els centres educatius poden disposar de professionals d’atenció socioeducativa, que tenen titulació i formació adequada i que treballen coordinadament amb l’equip docent en l’atenció educativa als alumnes” (Llei 12/2009 d’educació, article 108). Així, els centres poden comptar amb el suport de tècnics especialistes en educació infantil (TEI), auxiliars d’educació especial (vetlladors/es), educadors d’educació especial o fisioterapeutes. No obstant, en un informe recent el Síndic de Greuges de Catalunya alertava que les retallades en el pressupost destinat a Educació ha comportat reduccions en les hores de personal vetllador assignat a molts centres públics, mentre que la xifra d’alumnes amb necessitats especials atesos en centres educatius ordinaris ha disminuït un 3.1% entre els cursos 2011/2012 i 2012/2013, i assenyala les dificultats perquè els nadons de fins a tres anys que pateixin algun tipus de discapacitat severa puguin ser atesos en escoles bressol públiques.

Contràriament, recentment s’ha incrementat l’ús del personal de suport d’una manera àmplia en molts països, atorgant a aquests professionals rols multifacètics, de manera que duen a terme tot tipus de responsabilitats i activitats de suport i contribueixen d’una manera global a l’aprenentatge de tots els alumnes. En aquests països, el personal de suport no només s’encarrega de la inclusió de l’alumnat amb discapacitats, sinó que es dedica a l’atenció de tots els infants. Alguns exemples són Dinamarca, el Regne Unit, Noruega i Suècia, on s’aplica la progressió automàtica. En aquests països, la repetició de curs no s’utilitza com a resposta al baix rendiment acadèmic dels alumnes, sinó que aquests, sigui quina sigui la seva dificultat, reben suport continu i individualitzat per tal d’assolir les competències necessàries.

Aquesta pràctica té importants beneficis. En primer lloc, els alumnes reben una atenció més especialitzada, i per tant més adequada a les seves necessitats. A més, la presència d’un altre adult a classe afavoreix un millor comportament de l‘alumnat, així com la seva concentració i participació. En resultat, l’aprenentatge dels alumnes millora, i es redueix el fracàs escolar i l’abandonament prematur.

En segon lloc, en aquests països el personal de suport està format per professionals especialitzats que passen molt temps interactuant amb els alumnes i tenen un major coneixement de la seva realitat familiar. A la vegada, els infants i joves senten que es tracta d’una figura més propera, en qui es pot confiar per parlar dels seus problemes. Això permet que el personal de suport sigui capaç d’adequar l’atenció que dispensen a les necessitats reals de l’alumnat i a la situació familiar que viuen, fet que possibilita la detecció de problemes de tot tipus, com per exemple trastorns mentals o de comportament, i l’adequada intervenció per part de professionals.

En aquest sentit, en Valtencir Mendes alertava la setmana passada de l’elevat percentatge de joves que patirà alguna forma de malaltia mental (20%), i dels possibles vincles entre aquestes dades i, per una banda, l’alta taxa de suïcidi que afecta els nostres joves, i que ja és la primera causa de mort en aquest col·lectiu; i, per altra banda, els elevats índex d’abandonament escolar prematur (24%) i atur juvenil (50%) que patim a Catalunya.

Tenint en compte que les persones que pateixen un trastorn mental mostren els primers símptomes als primers anys de l’adolescència (entorn als 14 anys), i la majoria s’originen abans de l’edat adulta, l’ús de personal de suport especialitzat a les escoles podria contribuir, entre moltes altres coses, a detectar-ne els primers indicis i alertar els professionals pertinents per tal de prevenir-ne les possibles conseqüències (fracàs escolar, increment de les desigualtats, atur, suïcidis etc.).

La presència de professionals preparats i reconeguts a les aules, capaços de donar suport continu a tots els estudiants, amb coneixement de les seves dificultats i necessitats, i amb capacitat per detectar tot tipus de problemàtiques, és clau per l’educació comprehensiva i inclusiva que volem.

Cesc Masdeu
About Cesc Masdeu

Llicenciat en Ciències Polítiques i màster d’Anàlisi Econòmica especialitzatda en desenvolupament, becari de la Fundació Jaume Bofill a l’OCDE. Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*