La veu dels pares en la configuració de la política educativa

És més fàcil veure les AMPA com a empreses de serveis o com a dinamitzadors culturals altruistes de les escoles que no com a agents polítics.

Isaac González Balletbò
 

Dins de l’àmbit educatiu, les mares i els pares juguen un paper d’allò més discret com a actors polítics, malgrat la rellevància que semblaria lògic que tinguessin. Les seves demandes i exigències sobre com aconseguir una millora col·lectiva de l’educació no aconsegueixen articular-se amb una veu sòlida i identificable.  Una primera raó té a veure amb l’existència de dues nocions contraposades sobre quin és el paper que han de tenir-hi. La primera seria la que reclama aquest rol polític que es troba a faltar; la segona, en canvi, és partidària d’una canalització de les reivindicacions propera a la de l’usuari d’un servei. Molts pares troben una acomodació satisfactòria en aquesta segona noció: són aquells que conceben el sector educatiu com un mercat. En aquest casos, es perceben com a consumidors d’educació, i és a través de l’elecció d’escoles i l’exigència que poden exercir com a demanda que s’erigeixen en agents actius del canvi educatiu –si més no, de l’educació que afecta els seus fills.

Lògicament, trobem més pares consumidors a l’escola de titularitat privada –finançada molt majoritàriament amb fons públics– que a la pública, però seria reduccionista pensar que la titularitat de les escoles els identifica. Hi ha escoles de titularitat privada que han acceptat el rol de proveïdores d’un servei públic transversal i obert a tothom, i hi ha escoles públiques que funcionen –intencionadament o no– amb criteris exclusivistes i distingits. Tampoc és un rol que confronti, sistemàticament  i inequívoca, els pares amb una sensibilitat ideològica més propera a la dreta o a l’esquerra. Hi ha pares conservadors que entenen que els seus fills han d’anar a l’escola del poble o del barri. En l’altre extrem, hi ha molts pares progressistes que són obertament hostils a una escola pública que perceben com a alienadora, i que prenen la decisió d’anar a escoles amb pedagogies tan transformadores i hiperhumanistes com elitistes, que no es caracteritzen, precisament, pel perfil interclassista de les famílies que hi accedeixen.

En qualsevol cas, hi ha un sector dels pares que no encaixa en el perfil del pare consumidor, ja sigui perquè no s’ho poden permetre –el finançament públic de les escoles privades no implica que siguin gratuïtes -, ja sigui perquè no ho volen. Hi ha raons de pes per no voler-ho. Reconvertir l’activisme polític en l’actitud del free ryder que ha de mirar només pel que és millor pels seus fills en la lluita per un bé escàs –les escoles desitjades– és estressant, insolidari i té efectes negatius sobre el conjunt del sistema educatiu.

Què passa, però, amb els pares que no adopten aquesta disposició mercantil envers l’educació? Hom podria suposar que en moments de crisi com l’actual els individus s’activen políticament, però el fet és que, tot sovint, les crisis ens fan més porucs quan creiem que tenim alguna cosa a perdre i més desesperançats quan ho perdem. Certament, moviments com la marea groga o somescola palesen que es pot articular una veu política en l’actual situació, però hem de tenir present els límits d’aquests exemples d’esclats reivindicatius.

D’una banda, somescola és un moviment que pivota sobre la qüestió lingüística, on la voluntat reivindicativa dels pares coincideix amb la del professorat, dels partits polítics d’obediència catalana i del govern català. No hi ha conflicte d’interessos entre la posició dels partits d’esquerra i de dreta, i tampoc entre els pares de les escoles públiques i concertades. És una reivindicació socialment transversal, amb cobertura governamental, basada en un consens nacional que només trenca la minoria amb posicions polititzades no catalanistes. Altra cosa seria si el conflicte problematitzés la segregació lingüística de les escoles catalanes, que fa que en unes el català sigui la llengua que parlen els professors, mentre que en d’altres sigui la llengua habitual de tots els usos escolars. Això té conseqüències igual de nocives per a la salut del català, però ni és objecte de qüestionament ni seria objecte del mateix consens reivindicatiu.

Pel que fa al moviment de la marea groga el cert és que l’espectacularitat de les seves accions està servint, a parer meu, per visibilitzar i reforçar l’agenda d’alguns actors amb qui es comparteixen punts de vista i que sí que tenen veu i posició en el camp polític (amb els sindicats de mestres i professors al capdavant), però no tant per expressar les particularitats dels interessos dels pares i mares de l’escola pública. És un paper important, però puntual i subordinat, que sembla diluir-se quan es vol adquirir major protagonisme. Alhora, hom pot palesar que, com passa amb somescola, és una mobilització política que sembla interpel·lar amb més facilitat els pares i centres escolars amb un cert estatus socioeconòmic (tot i que dins del sector públic) que no pas aquells en situacions més subalternes.

La marea groga ha desbordat els marcs formals de participació dels pares en el sistema educatiu (els consells escolars, cada vegada més testimonials, i les associacions de mares i pares), però no és clar que el pòsit que en quedi sigui un reforçament del seu paper polític. De fet, hom podria plantejar-se fins a quin punt la marea groga és un símptoma de la debilitat de les associacions de pares i mares a l’hora d’esdevenir actors polítics de primer ordre. Hi ha casos d’AMPA que han liderat el moviment a les seves escoles, però en d’altres no ha estat així. Alhora, hom pot considerar la marea groga com un cas d’èxit en la mobilització reivindicativa, però davant de la situació de retallades que s’ha viscut també es podria esperar una reacció més massiva, contundent, i amb més presència d’aquells pares i centres més desafavorits.

Que ho fa que les AMPA no capitalitzin el malestar dels pares de l’escola pública i esdevinguin un actor més influent? El desprestigi i desmobilització política dels nostres temps, i la deslegitimació de les organitzacions formals que poden jugar un rol d’intermediació representativa, ho explica en bona mesura. Ara bé, en el cas que ens ocupa, s’ha de tenir present a més que les AMPA desenvolupen tres funcions diferenciades, i que l’efecte de la crisi i, més genèricament, de les transformacions dels darrers quaranta anys, tenen efectes diferents, i a vegades contradictoris, sobre unes i altres funcions. La primera funció és la dinamització cultural de les escoles; la segona, exercir de gestors de les activitats escolars complementàries; finalment, la tercera, ser l’expressió dels interessos dels pares en l’educació.

En relació a la dinamització cultural de les escoles, jo diria que les AMPA no estan en un mal moment, malgrat que la vinculació dels pares amb aquestes organitzacions pot haver canviat de morfologia, tot adaptant-se al ritme dels temps. Si se’m permet una generalització una mica barroera, poden haver tendit a focalitzar-se en activitats de perfil lúdic, en actes on els pares adopten el rol de receptors, o en esdeveniments extraordinaris on s’exerceix puntualment de voluntari. Més enllà d’una minoria hiperactiva, és una tipus de participació que no exigeix una disposició al sacrifici elevada i on és fàcil trobar-hi un sentit directe i immediat. Això inclou des d’organitzar festes de final de curs fins a aprendre a tocar algun instrument o formar part a la colla gegantera de l’escola, passant per l’assistència a xerrades sobre com educar els fills.

La gestió de les activitats complementàries és la funció que ha anat prenent més rellevància en les AMPA. Moltes d’elles assumeixen la tasca de coordinació i gestió d’activitats com les extraescolars, el servei de menjador, el servei d’acollida previ a l’inici de la jornada lectiva, o la compra col·lectiva del material fungible per al curs. Sovint l’assumpció d’aquest rol de gestors de serveis és incentivat per les direccions de les escoles, que prefereixen delegar-los aquestes tasques. Fer-les sol comportar, d’una banda, la professionalització parcial de les AMPA (si més no la d’aquells que duen la intendència d’aquestes activitats econòmiques) i, de l’altra, passar a gestionar un volum important de diners per a contractar serveis.

Això pot tenir conseqüències no desitjades per a les AMPA. En primer lloc, les decisions sobre el perfil d’empreses i activitats que oferiran aquests serveis complementaris pot seguir criteris de qualitat i distinció que allunyen les famílies més desavantatjades d’aquestes activitats i, de retruc, d’aquestes escoles. És un dels exemples de com l’autonomia escolar, també dels pares, pot derivar en processos de segregació escolar. En segon lloc, sembla raonable pensar que el creixement en la dedicació a la gestió tendirà a afectar les altres funcions de les AMPA, ja sigui perquè en canvia la imatge que se’n té, ja sigui, més senzillament, perquè el temps que es dedica a una cosa no es pot dedicar a una altra. A més, la professionalització de les organitzacions de voluntariat comporta nous equilibris en les formes d’activisme i, en el cas de les AMPA, una major disposició dels pares a establir-hi una relació d’exigència clientelar. Finalment, les AMPA tenen la capacitat de contractar persones, i en un moment de crisi com l’actual això esdevé una font potencial de conflictes i malentesos, en el cas que es consideri que actuen discrecionalment en favor de certes empreses o professionals (especialment si són pares de l’escola).

Tot plegat afecta, sobretot, a la tercera dimensió de les AMPA, la que té a veure amb el seu rol d’agent polític, que tendeix a empetitir-se. És més fàcil veure les AMPA com a empreses de serveis o com a dinamitzadors culturals altruistes de les escoles que no com a agents polítics. La funció política no desapareix completament, però en la major part dels casos s’activa puntualment, com a reacció a un problema específic que afecta l’escola, i que tant pot ser la defensa legítima davant d’una situació d’injustícia com una reacció més qüestionable per blindar una situació de privilegi de la qual es gaudeix. De fet, aquest tipus de situacions explica la forta implicació d’alguns centres en el moviment de la marea groga. Poques vegades, però, els esdeveniments que generen aquestes reaccions acaben consolidant mecanismes d’interlocució política formals que perdurin en el temps i que puguin anar més enllà de la pròpia escola.

Sigui com sigui, el fet és que aquelles problemàtiques estructurals que afecten els pares en general, els de l’escola pública en particular, i sobretot els de les escoles que més perden en una lògica de competència interescolar, tenen una presència molt petita en l’agenda política de governs i partits. En posaré dos exemples. El primer fa referència a aquelles qüestions on els interessos del professorat i del pares no és coincident. Reivindicacions com ara que les escoles públiques funcionin en models 3 a 16 anys anàlegs a l’escola concertada, que s’incorpori ràpidament l’anglès com a llengua vehicular en l’ensenyament primari i secundari, que no hi hagi compactació horària als instituts de secundària, que no desaparegui la sisena hora de les escoles o que es modifiquin els processos d’enrolament del professorat, solen topar amb la poca fermesa, la indiferència o l’hostilitat dels sindicats. El que és una legítima contraposició d’interessos acaba comportant que aquestes qüestions difícilment s’integrin (o ho facin de forma massa tímida) a l’agenda política dels partits d’esquerra, i en els casos en què ho fan en els de centredreta (com passa amb el decret de plantilles, sigui de forma esbiaixada i contraproduent.

El segon exemple fa referència a la segregació escolar. Malgrat la rellevància política de la qüestió i els efectes tan nocius que té la segregació escolar sobre la igualtat d’oportunitats i la cohesió social, els pares que s’hi veuen més perjudicats no poden construir una posició política ferma i influent sobre un tema que és totalment prioritari per a l’èxit escolar dels seus fills, i no esdevé un tema objecte de controvèrsia en l’escenari educatiu.

Tot plegat evidencia la manca de veu política dels pares. Val a dir que la FAPAC, la Federació de Pares i Mares de Catalunya, fa una feina molt destacable per mirar d’articular aquesta posició política col·lectiva dins de l’escola pública. És un esforç que es veu reflectit en iniciatives tan potents com ara l’edició del manual de resistència activa a la implementació de la LOCME. Però és possible (si més no és la hipòtesi que aquí defenso) que hi hagi elements estructurals que empenyen els pares i mares, en general, i les AMPA, en particular, a no poder entomar aquest repte amb el vigor que seria desitjable.

Isaac González Balletbò
About Isaac González Balletbò

Sociòleg i Professor dels estudis d'Arts i Humanitats de la UOC, és membre del GRECS, grup de recerca en Cultura i Societat. Ha estat coordinador del grup d'educació de l'Institut de Govern i Polítiques Públiques. Ha publicat diferents recerques sobre desigualtats educatives. More Posts

1 Trackbacks & Pingbacks

  1. AMPAs: Empreses de serveis, dinamitzadors culturals o agents polítics? Com ens veieu? | AMPA La Muntanyeta

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*