Nens programadors, professors friquis, humans robotitzats

Aprendre a programar no és una competència, sinó que és una qüestió que va molt més enllà del desenvolupament i el desplegament d'una sèrie d'habilitats que ens faran millors o pitjors professionals o persones.

Ismael Peña-López
 
 

D’un temps ençà s’ha revifat el debat sobre si els nanos havien d’aprendre a programarIniciatives centrades en Scratch — l’entorn de programació del MIT — o el foment de la programació per a mòbils. I el debat ha girat, sobre tot, al voltant de si calien aquestes competències i habilitats — és a dir, ser capaç d’escriure línies de codi que al final fan alguna cosa — i si tothom haurà d’acabar essent programador o no. O si de tothom acabarà interactuant amb les màquines a través de la línia de codi o no.

En paral·lel, roman latent el no debat — no debat perquè personalment crec que no és tal, que el diàleg és inexistent — en si els professors han de ser uns friquis de la tecnologia, si han d’estar a totes, si l’aula és com un embut on hi hem d’abocar l’última tableta, l’últim Twitter, l’últim entorn de realitat augmentada. I tot això de la mà de professors mig terminatoritzats amb implants a mans, peus, ulls i cervell.

Tot i que comparteixo molts dels arguments a favor d’estudiants programadors i professors friquis, m’agradaria aportar un punt de vista lleugerament divergent de l’habitual. Considero que aprendre a programar i ser un friqui de la tecnologia no és una competència, o no és per motius competencials, sinó que és una qüestió que va molt més enllà del desenvolupament i el desplegament d’una sèrie d’habilitats que ens faran millors o pitjors professionals o persones.

Durant la segona meitat del segle XX succeeixen, al menys, dos fets extraordinaris en la història de la Humanitat: per una banda, la invenció del transistor i el circuït integrat, que donen el tret de sortida a l’electrònica i a la digitalització de la informació; per una altra, el desenvolupament de bases de dades — o, més pròpiament, de sistemes gestors de bases de dades. Ambdues coses donen peu a un fet insòlit fins llavors: la separació del continent i del contingut. Per primera vegada podem emmagatzemar dades i informació sense dependre de la tirania de la categorització, podem filtrar, podem cercar, podrem accedir, reproduir, enviar, compartir, remesclar sense que per a tot això ni l’original sigui modificat (ni destruït), o sense que l’original canviï de lloc o se’n vegi afectat l’accés (o propietat…) de tercers.

Les bases de dades han canviat com ens comuniquem: diaris digitals, blogs, xarxes socials.

Les bases de dades han canviat com gaudim del lleure: xarxes socials, cerca d’avions i hotels (i taxis i habitacions particulars), portals per a compartir avaluacions i impressions de llocs i proveïdors.

Les bases de dades han canviat la manera de fer política o acció ciutadana: sensibilització i propaganda, reclutament, voluntariat, aportació de fons.

Les bases de dades han canviat com ens relacionem amb el nostre cos, en la salut i en la malaltia: comunitats de malalts i cuidadors, portals de medicaments i aliments i compatibilitats, aplicacions de salut.

Les bases de dades ho han canviat tot. Absolutament tot.

Aprendre a programar no hauria de perseguir fer de la majoria de la població grans programadors, com ensenyar llengua o física no persegueixen una societat curulla d’escriptors i enginyers de camins.

Aprendre a programar hauria de perseguir una societat que comprèn no només què està passant, sinó perquè. Què comprèn, què hi ha darrera, per exemple, de la fallida del concepte de propietat intel·lectual i de la posada en dubte del dret a la intimitat (una subversió de molts conceptes deguts a la digitalització i la separació de continent i contingut), de la fallida de les institucions democràtiques (entre d’altres coses per una subversió dels conceptes de comunicació, gestió de la informació, creació d’alternatives, articulació d’espais de deliberació), de l’existència de nous espais de creació artística i cultural, de la pèrdua d’autoritat del metge i el professor.

Evgeny Morozov ens alerta de la ingerència del sector informàtic en les decisions col·lectives i en el seu “solucionisme” màgic que sempre troba una apli per a qualsevol problema. Comparteixo els seus dubtes sobre el fet que tots els problemes puguin solucionar-se a base d’algorismes. Però crec que és ben cert que aquestes ingerències han estat degudes a què (sobretot) els humanistes han renunciat a entendre la realitat, una realitat que (condició necessària, però no suficient… però necessària) només pot explicar-se amb un profund coneixement de la tecnologia. Diguem-li aprendre a programar, diguem-li informàtica, diguem-li fonaments tecnològics de la Societat de la Informació.

I els professors?

Si amb l’explicació anterior no n’hi ha prou, renuncien els educadors a comprendre la societat? Renuncien els educadors a comprendre allò que han d’explicar? Renuncien els educadors a co-construir ciutadans lliures i emancipats? Podem afegir-hi, aquí sí, la qüestió competencial.

Els professors — tots — bàsicament es limiten a gestionar informació i a comunicar-la: localitzen informació, en creen de nova, la categoritzen i emmagatzemen, l’editen, l’expliquen o la transmeten, contextualitzen, adapten, personalitzen, ressituen, etc.

Les tecnologies de la informació i la comunicació, a més d’haver transformat el món de forma pregona i irreversible, són també eines que estan explícitament dissenyades per… informar(-se) i comunicar(-se). És a dir, la feina que fan els professors.

Dir-li a un professor “friqui“, a aquestes alçades de la pel·lícula, és com dir-li “rata de biblioteca” o “intel·lectual” o “comunicador”. Com a pare, o com a contribuent (o el seu equivalent a concertada i privada), espero realment que els meus professors siguin uns friquis. Sabré que estan ensenyant als meus/nostres fills com funciona el món. I que ho fan amb les millors eines al seu abast.

La definició original de “freak” al diccionari Collins és la persona que és anormal, deformada, monstruosa. Que hi ha de més anormal, deformat i monstruós que ensenyar una societat que ja no existeix amb unes eines del passat? Qui és el freak?

Ismael Peña-López
About Ismael Peña-López

Director Innovació Oberta de la Fundació Jaume Bofill Contact: Twitter | More Posts

1 Comment on Nens programadors, professors friquis, humans robotitzats

  1. Si tots els professors bàsicament es limiten a gestionar informació i a comunicar-la, jo tinc un problema. Porto 25 anys fent un frau a l’educació pública, creant condicions per a l’aprenentatge de les persones en lloc de gestionar informació… Hi pensaré.

2 Trackbacks & Pingbacks

  1. Nens programadors, professors friquis, humans r...
  2. Nens programadors, professors friquis, humans r...

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*