Ens ha de preocupar la reforma del govern de les universitats?

De com es governa la universitat es deriven conseqüències importants per a tota la ciutadania, fins i tot, per a les persones que mai no han estudiat ni estudiaran a una universitat.

Vera Sacristán
 
 

És difícil que una persona no vinculada directament a la universitat tingui una opinió formada sobre com s’ha de governar el sistema universitari. I, en canvi, convé tenir-la i defensar-la, perquè de com es governa la universitat es deriven conseqüències importants per a tota la ciutadania, fins i tot, per a les persones que mai no han estudiat ni estudiaran a una universitat. Intentaré explicar perquè.

Començaré per plantejar algunes preguntes. No tant amb la voluntat de contestar-les totes una per una, sinó amb la intenció de fer palès quantes coses estan directament relacionades amb la forma de governar el sistema universitari i fins a quin punt ens importen i ens haurien d’interessar com a societat.

Qui ha de garantir la igualtat d’oportunitats en l’accés als estudis universitaris? Com es fa això? Ha de ser cada universitat qui seleccioni els i les estudiants que admet o convé disposar d’un sistema conjunt per a totes elles? Es prou objectiva una selecció basada en les notes del batxillerat obtingudes als centres de secundària? Quines conseqüències pot tenir que cada universitat seleccioni el seus estudiantat mitjançant un sistema d’entrevistes personals?

Un altre conjunt de preguntes que també poden ser útils per abordar la qüestió del govern del sistema universitari fa referència a la planificació dels estudis, en funció de les necessitats socials. Qui i com ha de decidir el nombre d’arquitectes, biòlegs o mestres que necessita un país? La decisió de tenir una facultat de medicina en un municipi o un altre és millor deixar-la a la competència entre les universitats, o convé més fer una planificació racional del territori des de la col·laboració entre les diverses universitats? Un cop decidit que cal una facultat de matemàtiques a una determinada ciutat, qui té l’expertesa necessària per decidir-ne el pla d’estudis?

Preguntes semblants es poden aplicar a la investigació científica. Quina recerca convé impulsar? Qui ha de tenir la capacitat de decidir-ho? Si tota o la majoria de la recerca que es fa a una facultat de farmàcia depengués de finançament provenint de la industria química i farmacèutica, es faria recerca en medicaments no rendibles econòmicament? Què garanteix la independència de la investigació? Quin mecanisme permet assegurar que la recerca que es fa a les universitats públiques s’aplica en benefici de tota la ciutadania? Com impulsar que els resultats de la recerca serveixin per millorar les condicions de vida no sols al nostre país, sinó també als països amb més necessitats que el nostre? És saludable la competició entre grups de recerca que investiguen temes similars, o és més eficient la seva col·laboració? Qui i com pot vetllar millor per tot això?

Docència i recerca són les funcions de la universitat, per això he deixat per al final algunes preguntes sobre qüestions més instrumentals, com són les relatives al professorat universitari i a la gestió econòmica de les universitats. No es tracta, però, de preguntes menys importants que les anteriors. Quant professorat cal en una determinada universitat? Quant de jove, quant de sènior, quant personal expert investigador, quant amb experiència laboral no universitària? Qui té els coneixements necessaris per detectar quina serà la millor tria per a una plaça de professorat de química orgànica d’entre diverses persones candidates? Qui ha de decidir com retribuir el professorat seleccionat i amb quins criteris? A quines activitats d’una universitat cal destinar més fons i perquè? Quina expertesa cal per gestionar el pressupost d’una entitat que té milers de treballadors (personal docent i investigador i personal d’administració i serveis), i desenes de milers d’estudiants, i gestiona espais per a aules, biblioteques, laboratoris i despatxos per a tots? Qui i com exercir un control de l’ús dels diners públics d’una institució tan gran i tan complexa? Aquest control ha de ser ex-ante o ex-post?

Relació entre govern i funció de la universitat

De com es responguin les preguntes anteriors en depèn l’orientació de la universitat i la seva funció al servei del conjunt de la societat. Que la recerca tingui una orientació o una altra afectarà tota la ciutadania. Que la selecció de l’estudiantat es faci en funció dels seus mèrits i en igualtat de condicions garantirà que s’aprofiti el talent d’un país. Que el mapa de centres universitaris i títols sigui adequat ajudarà al progrés col·lectiu. La correcta gestió del professorat i dels fons econòmics és fonamental per a un ús eficient dels recursos.

Així, doncs, la pregunta de com governar les universitats, com prendre les decisions que les regeixen, no és una qüestió per als tècnics i els “experts”, és una pregunta amb fortes conseqüències socials, una pregunta que ens afecta i ens pertoca contestar col·lectivament.

Així ho han percebut diverses organitzacions empresarials, les quals han pres acords i emès informes sobre el govern de les universitats públiques (de les privades no n’han dit res, malgrat els seus magres resultats) perquè el consideren crucial per als seus interessos i així ho expliciten (Círculo de Empresarios el 2007, Fundación Conocimiento y Desarrollo els anys 2006, 2008 i 2010, PIMEC 2011 i 2012, Foment del Treball Nacional 2014).

De fet, el debat ve de lluny, però s’ha intensificat des de la darrera modificació legislativa de 2007. A més de les organitzacions empresarials abans esmentades, hi han participat grups d’opinió, associacions de rectors universitaris (per exemple, l’Associació Catalana d’Universitats Públiques el 2008 i el 2011), presidents de consells socials, a més d’un bon nombre de persones a títol individual (en destaquem Corominas et al., Grau i Salaburu). I les inevitables comissions d’“experts” nomenades pels governs autonòmic o estatal. En aquestes s’ha posat de manifest recentment les profundes discrepàncies sobre el tema. Els treballs de la Comisión de expertos para la reforma del sistema universitario español, nomenada pel Ministeri d’Educació, van acabar amb la publicació d’un document que contenia el vot particular discrepant dels dos juristes membres de la comissió, els quals, per cert, van coincidir malgrat la seva filiació política contraposada. Per la seva banda, la Comissió per a l’estudi de la governança del sistema universitari de Catalunya, creada per la Generalitat de Catalunya, va ser incapaç d’assolir un mínim consens, i ens ha deixat com a llegat el document de la ponència i un corpus nombrós de documents més o menys crítics amb el text de la ponència, redactats per membres de la comissió en representació oficial d’universitats (UPC, URV), el Consell de l’Estudiantat de les Universitats Catalanes, partits (CiU, ERC, EUiA i ICV, PSC) i sindicats (CCOO, UGT), a més de declaracions dels òrgans de govern d’algunes universitats (UAB, UPC). Tot això mostra que la qüestió del govern universitari és considerada rellevant per molts sectors, i que està lluny de suscitar consens (vegeu l’informe de l’Observatori del Sistema Universitari).

Quins són els termes del debat?

Actualment, en el govern de les universitats públiques hi intervenen tres actors. La administració pública autonòmica i estatal dicta les normes de caràcter més general, aprova la implantació de noves universitats, facultats i estudis, i aporta una bona part del finançament de la docència i la recerca. Els consells socials de les universitats, amb hegemonia de membres del món empresarial, tenen la funció de vetllar la gestió econòmica i ajudar a la vinculació de la universitat amb el seu entorn social. Els membres de la universitat elegeixen el rector i una bona part del Consell de Govern de la universitat (que és el seu òrgan de govern), i formen part d’òrgans col·legiats (Claustre, juntes i consells) on es prenen les decisions de caràcter intern.

Aquest sistema, tot i que amb variacions derivades de dos canvis legislatius de 2001 i 2007, és el que regeix el sistema universitari des de la primera llei d’universitats posterior al franquisme, aprovada el 1983. Amb aquest sistema, doncs, s’ha produït la modernització de la universitat a Espanya, la seva incorporació a la recerca, la seva internacionalització, la seva extensió a capes molt més àmplies de la població, en fi, la seva equiparació amb les universitats dels països del nostre entorn. Amb aquest sistema, però, també s’han produït una planificació de centres i titulacions globalment deficient, una configuració de les plantilles poc eficient i una gestió econòmica que en alguns casos poc qualificar-se com a mínim de poc rigorosa. I com que alguns d’aquests problemes tenen a veure amb el sistema de govern, està clar que aquest té defectes que cal corregir. Però això no vol dir ni que totes les deficiències del sistema universitari derivin del sistema de govern intern de les universitats ni que aquest sigui el seu problema principal, ni molt menys.

Tanmateix, els sectors abans esmentats refusen la idea de transformar el sistema actual per millorar-lo i promouen un canvi radical. D’una banda, es tractaria d’instaurar a cada universitat (pública) un sistema de govern jeràrquic, la màxima autoritat del qual (el rector) seria nomenada per un òrgan de govern de caràcter no universitari amb participació hegemònica empresarial i parcialment governamental. Això es complementaria amb una autonomia pràcticament total de les universitats, en un sistema de competència entre elles.

Com resoldria aquest nou model de govern les preguntes amb què començava aquest text? Deixo al lector l’exercici de donar-se una resposta per passar a plantejar alguna idea alternativa.

Principis per a una alternativa

Al meu entendre, els elements de millora del sistema de govern de les universitats s’han de basar en tres principis fonamentals.

El primer és el de concebre la universitat com a servei públic. D’aquest se deriven els altres dos.

El segon és que la natura de les decisions a prendre és la que ha de condicionar qui i com ha de prendre cada decisió. La planificació del títols al territori, el finançament universitari, i tot allò que fa referència a la garantia d’igualtat d’oportunitats i d’ús social de la tasca universitària han de correspondre a les administracions estatal i autonòmica. En canvi, les decisions sobre qüestions de caràcter acadèmic, els continguts i les metodologies de la docència i de la recerca han de correspondre a la comunitat universitària, que té les competències i l’expertesa en aquests temes. Finalment, el control de la gestió i, particularment, de la gestió econòmica, ha de correspondre als òrgans fiscalitzadors i a uns consells socials renovats, que representin realment la societat de forma plural i en totes les seves facetes: cultural, social, econòmica, etc.

El tercer és el principi de la transparència. La millor garantia que les decisions es prenen correctament és que tota la societat pugui saber, en tot moment, qui pren una decisió, i quina qualificació li dóna base  per prendre-la, amb quins criteris la pren, i quins resultats se’n deriven.

Aquestes idees i la seva concreció es desenvolupen més abastament a Albert Corominas, Sergi Filet, Antoni Ras, Vera Sacristán, Sobre el gobierno de las universidades públicas, a Construir el futuro de la universidad pública, Ed. Icaria, 2009.

El govern de la universitat afecta tota la societat

Espero amb aquest text haver contribuït mínimament a suscitar l’interès per aquest tema. Es tracta d’una qüestió fonamental per a totes les persones que estudien i estudiaran a la universitat i llurs famílies, per a totes les persones que treballem a la universitat, per a les empreses que volen ser competitives a termini mitjà i llarg, i no només pensen a maximitzar els seus beneficis més immediats però, sobretot, per a tota la societat, perquè tota ella es beneficia de manera directa o indirecta d’una institució que crea i transmet coneixement tot contribuint al progrés cultural, econòmic i social del país.

Vera Sacristán
About Vera Sacristán

Professora de Matemàtica Aplicada de la UPC, i la seva especialitat és la geometria computacional. Ha estat vicerectora de Personal de la UPC (2002-2006) i membre del grup de treball sobre Personal Docent e Investigador de la Comisión Académica Sectorial de las Universidades Españolas, organisme de la Conferencia de Rectores de las Universidades Españolas. Ha publicat diversos articles sobre política universitària i ha coordinat un llibre sobre el mateix tema. Ha estat presidenta de l’associació UpiC, associació que promou la reflexió el debat i la intervenció sobre política universitària a la UPC, i actualment ho és de l’Observatori del Sistema Universitari (OSU), que té per objectiu l’anàlisi documentada i crítica per la millora del sistema universitari a Catalunya y, en general, a Espanya. Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*