El gest petit en el cine

Vull reivindicar l’educació de l’observació i, sobretot, de l’observació del gest més imperceptible, però que té una gran significat, d’aquell gest que pot passar desapercebut si la mirada està sotmesa a la velocitat imperant.

Jaume Cela
 
 

Afortunadament el cine ja forma part de la vida de l’escola. Cada dia hi ha més centres que aprofiten el setè art amb finalitats diferents. Una és per donar les claus que constitueixen el seu llenguatge, la fusió dels seus llenguatges. Una altra, perquè les pel·lícules il·lustrin temes relacionats amb totes les àrees del saber. Una tercera, i  molt important, és perquè el cine sempre ens retorna una determinada mirada sobre el món, sobre nosaltres mateixos, i aquesta mirada, que com a espectadors recollim i reflexionem sobre allò que hem vist, sempre té un resultat enriquidor. Encara hi ha una altra finalitat: veure cine des de la perspectiva dels gèneres que l’integren –ficció, documentals, experimentals…- i que inscriuen aquest treball en la història de la cultura, com passa amb les altres belles arts –ara comença a iniciar-se amb seriositat la inclusió del món del còmic i de la imatge fent servir les tecnologies de la informació i del coneixement. I encara en podem citar una de més recent: donar la possibilitat que els nens, les nenes, les noies i els nois puguin convertir-se en creadors d’històries a partir del món de la imatge. Convertir-los en narradors d’històries on es fa servir un llenguatge, com hem dit abans, que és una síntesi de  molts altres.

Ara bé, en aquest breu article i per contrastar el món que vivim, sempre sotmès a canvis on el valor principal és la velocitat voldria, doncs, reivindicar l’educació de l’observació i, sobretot, de l’observació del gest més imperceptible, però que té una gran significat, d’aquell gest que pot passar desapercebut si la mirada està sotmesa a la velocitat imperant.

Parteixo de la base que una obra artística es pot abordar des de la seva globalitat, com des de l’aproximació als petits elements que la componen.

En aquest article i partint d’alguns exemples, em centraré en la segona possibilitat.

El primer prové de la pel·lícula de John FordCentaures del desert”. Al final, quan el personatge que interpreta John Wayne torna la nena que va ser raptada pels indis a la seva família la trobada té lloc al porxo de la casa. El porxo és un espai interessant perquè no és ni dins ni fora de res. Separa l’espai de la intimitat –la casa- de l’espai de l’aventura. Marca una frontera i una frontera sempre delimita alguna cosa exterior i interior alhora. Wayne lliura la noia a la seva família. Alguna cosa ens diu que no entrarà a la casa, perquè ell és el personatge central del món exterior, representa l’aventura com la representa Ulisses, tot i que ell retorna a Ítaca i és acollit pels seus no sense haver de ser reconegut i superar diverses proves. Abans de donar l’esquena a l’espectador torça el braç dret i s’agafa el colze esquerre. No sé si aquest gest va ser una creació espontània o reflexionada de l’actor o un consell del director, però dóna un sentit profund a l’escena, perquè ens evidencia la fragilitat de l’heroi, la necessitat de ser acollit tot i saber que ell pertany a un altre món.

Un altre cas. Si em preguntessin quines escenes de la història del cine contenen una càrrega eròtica més elevada no dubtaria a citar el moment que la criada principal de la mansió de “Lo que queda del día”, dirigida per James Ivory i magníficament interpretada per Emma Thompson, s’acosta perillosament al criat que interpreta Anthony Hopkins per veure què està llegint. L’arracona de tal manera que l’home ha d’actuar i com que viu un amor absolutament reprimit i és un criat perfecte que mai  no  trencarà cap regla i la passió l’ha deixada abandonada a la cuneta de la seva vida, només sabrà mirar-la amb el llibre entre les mans com un escut protector.

O l’escena on un enamorat Daniel Day-Lewis baixa uns milímetres el guant de l’actriu  Michelle Pfeiffer per fer-li un petó al canell per la part de dins, escena que podeu veure a “La edad de la inocencia”, dirigida per Martin Scorsese. Si prenguéssim la temperatura d’aquestes escenes petarien els termòmetres molt més aviat que si anessin del tot despullats i convertissin l’acció directa en metàfores gastades com és rebregar el llençol quan arriba l’orgasme.

I per acabar d’il·lustrar això que vull dir em referiré a tres pel·lícules més. La primera és “Primavera tardía” del director japonès Yasujiro Ozu. Al final de la pel·lícula, el protagonista torna a casa i se sap sol. Agafa una poma i un ganivet i comença a pelar-la. La tira de la pell va allargant-se fins que es trenca. Poques vegades trobarem una imatge tan eloqüent de la soledat humana com la que ens mostra aquest home en aquesta escena.

David Lynch, a “Una història de debò”, ens mostra el viatge que fa un home vell per reconciliar-se amb el seu germà que viu molt lluny. La novetat del viatge és el vehicle que fa servir: una vella màquina de tallar herba. La trobada dels dos germans només necessita un porxo, els dos vells asseguts un al costat de l’altre, una pregunta retòrica perquè tots en coneixem la resposta i les dues mirades cap al cel dels dos protagonistes mentre la música emfatitza aquest gest. Passa el temps en un instant i els germans no diuen res més. Aquesta és la conversa més magnífica de tota la història del cine. Una conversa que s’ha expressat sense paraules i que ho deixa tot a les mans de l’espectador.

Si voleu un exemple  molt més recent aneu a veure la pel·lícula “10.000 Km”, del director Carlos Marqués-Marcet. Explica la història d’una parella que veu compromesa la seva relació perquè ella marxa a l’altra punta de món per qüestions laborals. Les tecnologies miraran de suprimir distàncies i permetre el contacte. Ara bé,  triomfarà l’amor en aquestes circumstàncies o fracassarà? La distància serà l’oblit, com anuncia la cançó o l’amor superarà totes les barreres? Al final es retroben però el director no ens diu res de com continuarà la història. Ara bé, observeu les cames dels dos amants quan després d’haver fet l’amor seuen al sofà. És en aquesta posició on trobarem la resposta.

Després de la reivindicació que he fet del gest petit i humil i de la importància de les belles arts perquè són els vehicles idonis per descobrir la importància de la globalitat i del detall –us heu preguntat mai perquè a les pel·lícules de Hollywood els personatges que se senten sols mengen a cullerades un bons gelats asseguts als porxos de casa?, em surt la mirada política: tot això és el que ens vol prendre el ministre Wert i la seva maleïda llei.

Jaume Cela
About Jaume Cela

Mestre, director de l'escola Bellaterra i escriptor. Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*