Quin rol tenen els agents de canvi educatiu en la transformació de l’aprenentatge?

Oferir la possibilitat d’una educació excel·lent per a tots els ciutadans és el repte del nostre temps.

Neus Lorenzo Galés
 
 

Una frase dubtosament atribuïda a l’Albert Einstein diu: “Si us sembla cara l’educació, penseu en la ignorància!”. En el moment actual, hauríem de prendre consciència de la transcendència que té l’aprenentatge i l’impacte que les decisions polítiques en educació tenen pel futur de la humanitat. Ens hi juguem molt!
Aprendre?… per a què, tot aquest esforç? Des de sempre,  l’aprenentatge ha estat l’estratègia més eficient de la vida per adaptar-se al context, sobreviure, reproduir-se  i modificar l’entorn. Com diu en Jorge Wagensberg, aprendre és a la base  de la supervivència individual i de l’espècie.  Els organismes unicel·lulars del mar primigeni van aprendre a fugir dels bàsics, de les temperatures inadequades i de les concentracions perilloses d’oxigen, i  van cercar la simbiosi amb altres cèl·lules en entorns més acollidors i benèfics. Els animals complexos com ara els dofins, els gats o els elefants  han anat aprenent per instint i per imitació com explorar l’entorn per a trobar aliment, com comportar-se amb els altres congèneres i com ensinistrar les cries per a garantir la transmissió de conductes que afavoreixen el seu futur.

Les primeres societats humanes, a la recerca d’una estratègia que compensés les febleses físiques de la nostra espècie, van desenvolupar hàbits culturals que establien què, quan i com  s’havia d’aprendre sobre el món,  la seva representació mental i la forma de comunicar-lo. Amb el temps, la institucionalització de l’ensenyament i aprenentatge en centres socialment controlats (temples, monestirs, universitats) va reforçar la línia dominant de pensament en cada període de la història. L’objectiu final era, bàsicament, que el relleu generacional disposés de la informació necessària per a sobreviure, conviure i canviar l’entorn, per a  fer-lo més confortable, abastable o productiu sense amenaçar l’estructura cultural.

La funció dels educadors

L’educació sovint ha estat definida en funció dels estils de control social i cultural que la gestionen.  D’una banda,  educar es pot interpretar com l’acció explícita i garantista d’adoctrinament.  S’orienta al manteniment de coneixements acceptats, estratègies validades, valors compartits i significats culturals dominants: e-ducare, del llatí  instruir o formar, posa l’èmfasi en el paper de lideratge que tindria l’agent educador per tenir cura del procés de transmissió, i per assegurar-ne els resultats esperats. En aquest paradigma, aprendre s’identifica amb l’adquisició de les eines conductuals  i culturals que la societat requereix per a la seva pròpia reproducció. La transformació de l’aprenentatge esdevé una amenaça al status-quo i una alternativa disruptiva, i difícilment es valoren iniciatives innovadores o canvis en les expectatives existents: el fill ha de fer el que diu el pare, l’aprenent ha de repetir el que el professor vol,  el ciutadà ha de complir el que la societat espera d’ell… (Us porta records d’infància?)

D’altre banda, l’educació també es pot entendre com l’acció implícita i provocadora que cerca la reacció i la presa de consciència de l’aprenent: ex-ducere, també del llatí, amb el significat de “conduir cap a fora”,  o “extreure”, faria referència  a l’objectiu de fer treure el millor de si mateix a cada estudiant, fer-lo créixer i conduir a l’exterior tot el seu potencial i les seves millors qualitats. En aquest cas,  la responsabilitat de l’agent educador seria majoritàriament dinamitzadora, engrescadora i relacionada amb la creació de situacions òptimes d’aprenentatge, on l’alumne seria el principal protagonista. És el paradigma que vol capacitar l’alumne a partir de la seva pròpia construcció de significats, vol potenciar el seu poder de canvi i estimular la seva adaptació a les noves situacions. Els agents educatius tenen, aquí, la responsabilitat d’afavorir el procés de descoberta personal i d’autonomia de l’aprenentatge, vers el desenvolupament de les competències bàsiques i essencials de l’alumnat per a la integració la participació social plena.  Tot un repte!

En les darrers dècades, l’aprenentatge centrat en l’alumne s’ha promogut en la formació universitària dels docents amb diferents fonamentacions teòriques, s’ha defensat com a model institucionals d’ensenyament i d’aprenentatge als països occidentals i s’ha integrat en la de la formació de formadors de totes les àrees. En la pràctica, la resistència és encara molt forta;  els veritables agents del canvi educatiu són aquells que han pres consciència de la necessitat i la urgència de transformació social a la que estem abocats i lideren projectes d’implicació col·lectiva vers horitzons de millora, construïts des del debat compartit.

Quins canvis necessita avui l’educació?

En els darrers trenta anys, la societat humana han iniciat un procés de creixement exponencial i de canvis estructurals que no s’havien donat mai abans. Per primera vegada en la història de la nostra espècie, la longevitat permet la convivència de quatre generacions simultànies i exigeix la planificació de projectes de vida seqüenciats, més enllà del termini de reproducció natural. La mercat laboral, els principis d’autoritat, els models de família o els conceptes de salut són alguns dels àmbits on s’ha instal·lat la incertesa, i on hi veiem canvis cada dia.

En l’àmbit educatiu, l’esclat de l’educació universal institucionalitzada, que es va generalitzat a Europa des del segle XIX, s’ha vist desbordada per l’aparició d’Internet i les seves oportunitats d’ensenyament i aprenentatge, altament autogestionat i deslocalitzat. Un canvi educatiu inesperat té lloc ara mateix, i no hi ha camí de tornada. L’ocupació generalitzada d’espais virtuals híper-connectats  és a l’abast dels adults, dels joves i dels infants, que guanyen en autonomia i decisió personal. El seu protagonisme en el procés d’aprenentatge al llarg de la vida és inevitable.

A mida que l’escola s’integra en els entorns digitals de la xarxa, es fa evident que l’esquema  d’ensenyament i aprenentatge ha d’anar abandonant el model educatiu instructiu de reproducció i ha d’aprofundir en la gestió global de la realitat complexa, la seva interpretació plural i la recerca d’alternatives adaptades a les noves realitats. L’escola s’ha d’obrir a l’entorn proper i l’entorn llunyà, físic i virtual, per a reinventar-se i garantir la transformació de l’educació per a tothom. Les pràctiques en empresa, el voluntariat de l’alumnat, el servei a la comunitat o l’aprenentatge servei, son exemples d’escenaris d’aprenentatge eficaços, integrats i integradors,  que trenquen els models tradicionals.

El rol dels agents de canvi educatiu

Actualment s’han obert expectatives d’educació en àmbits que abans només eren reductes exclusius  d’elits alfabetitzades (que es connectaven per codis lecto-escriptors que només coneixien una minoria), d’intel·lectuals iniciats (que compartien circuits secrets d’informació privilegiada) o de governants il·lustrats (que dominaven els espais de presa de decisions a escala nacional). Oferir la possibilitat d’una educació excel·lent per a tots els ciutadans és el repte del nostre temps. Per això, els agents del canvi educatiu han de liderar el projecte a partir de la identificació d’objectius transformadors, de l’organització d’actuacions estratègiques per a implicar tots els membres de la comunitat educativa i de la gestió innovadora dels recursos disponibles amb eficàcia, eficiència, i equitat.  En paraules de Màrius Martínez, el lideratge educatiu requereix consciència, actituds innovadores, empoderament col·lectiu, acceptació de l’error i percepció del risc com a oportunitat, per tal d’inspirar i generar complicitats: les paraules claus són missió, visió, lema i acció.

El canvi educatiu esdevé un procés de transformació estructural en el centre, orientat a generar espais dinàmics i entorns educatius eficaços. Els escenaris d’aprenentatge es produeixen des de el lideratge distribuït, on cada membre de la comunicat educativa té un rol transformador quan assumeix la seva responsabilitat: l’alumne s’implica i aprèn, el professorat estimula els processos d’aula i gestiona els fluxos de coneixement, i l’equip directiu alterna les responsabilitats d’organització docent, la relació amb l’entorn i la comunicació amb les famílies. Les organitzacions que aprenen s’adapten  al canvi amb aquest engranatge innovador, tot afavorint processos eficients d’ensenyament i aprenentatge per a tots els seus membres (alumnat, professorat i famílies). A l’escola, tots hi tenim un rol essencial!

Transformar l’educació: a què esperem?

Algunes de les experiències més exitoses d’assessorament  dutes a terme en altres països per a la transformació de l’aprenentatge parteixen de la formació docent dels directors dels centres educatius.  En Per Tronsmo i la Lone Lønne Christiansen, del Norwegian Directorate for Education and Training de Noruega, varen tenir ocasió de presentar en Barcelona, en el Congrés Internacional de Lideratge per a l’Aprenentatge (2013) els seus programes d’innovació educativa, generada des de la formació continuada i l’assessorament en cursos per els equips directors. La formació proposada partia de la presa de consciència i implicava el compromís de plantejar i desenvolupar un projecte educatiu contextualitzat; promovia la incorporació de l’equip docent i el debat per afavorir la implicació en el disseny de les activitats planificades; ajudava a aprofundir en la pràctica reflexiva per a prendre consciència de les necessitats reals de l’educació en el món actual. Proposava, en suma, un treball de formació en profunditat, amb visió de futur.

Les xarxes de formació mútua i d’acompanyament personalitzat van demostrar ser molt útils i beneficioses per a la sostenibilitat de l’experiència i per a la transferència a d’altres participants. Tot plegat, un viatge que be podria partir de les preguntes inicial i final d’aquest document: Aprendre? Per a què tot aquest esforç? Transformar l’educació: a què esperem?

 

Neus Lorenzo Galés
Sobre Neus Lorenzo Galés

Cap del Servei de Llengües Estrangeres. Subdirecció General de Llengua i Plurilingüisme. Secretaria de Polítiques Educatives del Departament d'Ensenyament. Contacte: Página web | Twitter | Més articles