Famílies i educació avui

Mai com ara les famílies han dedicat més temps, més diners, més atenció i més angoixa a l'educació dels fills

Jordi Collet- Antoni Tort
 

És força habitual en el món educatiu començar els debats i fonamentar les propostes en elements normatius, en allò que “s’hauria de fer”. Com diuen Resnick i Goldman: “L’educació és plena de prescripcions sovint basades en poques descripcions.” Creiem que aquest diagnòstic és plenament vigent quan parlem del procés de socialització que duen a terme les famílies a Catalunya.

Així, en contra de molts llocs comuns fins i tot en ambients acadèmics, nombroses recerques a Catalunya i al món, constaten que avui les famílies dediquen més temps, més diners, més atenció i més angoixa a l’educació dels fills i filles que en generacions precedents. En especial, aquelles famílies de classe alta i mitjana. Així, si els progenitors volen educar “per a la felicitat”, només poden fer-ho redoblant dedicació, atenció i tensió al voltant del fet educatiu.

Però no només això. Els processos i els resultats d’aquesta educació familiar són vistos i viscuts per part de les mares i pares com una responsabilitat absoluta. El nivell d’exigència sobre els resultats socialitzadors no ha parat de créixer en el nostre estadi de civilització. Avui demandem als infants i joves bons resultats acadèmics, bon caràcter, bones habilitats socials i relacionals, competències en molts àmbits… Però, com deia C.C.Harris, és als progenitors a qui carreguem tota la responsabilitat dels resultats de l’educació dels seus fills/es. Davant qualsevol problema, dificultat o error d’un infant o jove a l’escola, al carrer, etc. la primera paraula és, en força ocasions: és culpa dels seus pares.

A més, moltes famílies tenen la sensació de no fer mai prou. Així, i en contra de propostes ben intencionades que intenten donar pautes miraculoses, receptes senzilles i consells pràctics per educar, creiem que allò que genera les tensions en la socialització familiar no és “que no saben què fer”, o no tenen prou informació. Sinó que avui, “cal” educar per uns objectius i “s’ha de socialitzar” des d’unes maneres que ja no corresponen a una etapa de “pedagogia visible” (rols clars, normes fixes, valors socials compartits a inculcar…). Els objectius, les metodologies i les estratègies de l’educació que ens van donar les nostres mares i pares a les persones de 40 o 50 anys no pot ser la resposta a les famílies del XXI. Si les regles del joc educatiu han canviat, les respostes no poden ser les mateixes. Així, donat aquest context, models i exigències, com es pot educar avui a les famílies?

D’alguna manera, enfront d’aquest joc de socialització familiar actual, es demanda a les famílies que esdevinguin autèntics coach dels seus fills i filles: gestors, acompanyants, encoratjadors, estrategues… Uns coach que han d’acomplir un nou manament educatiu: convertir tot moment, espai, relació, objecte… en un context d’aprenentatge agradable i útil, lúdic i estratègic, instrumental i expressiu, que aporti “valor afegit” al seu fill o filla. D’alguna manera, l’actual tauler social on el mercat i l’empresa han esdevingut la “clau de lectura” o el principi d’inintel·ligibilitat de tot, el joc educatiu empeny a les famílies a esdevenir autèntiques “gestores” de la socialització dels seus infants. Amb tota la càrrega de complexitat, atenció, angoixa i tensió que implica ser, a ulls socials, els únics responsables dels resultats d’aquestes decisions educatives.

És evident que aquestes lògiques socials que marquen les normes sobre el què i el com educar familiarment, tenen implicacions a diferents nivells. Una de les més importants és sobre les desigualtats socials i educatives. La nostra hipòtesi basada en les nostres i altres recerques és que, com més grans siguin les apostes educatives de les famílies de classe alta i mitjana, majors seran les desigualtats que es (re)produiran en relació a les classes treballadores, famílies nouvingudes, etc. No estem dient, en cap moment, que les pràctiques socialitzadores d’unes o altres famílies siguin millors en termes morals o pedagògics. Sinó que les dinàmiques i els models socials vigents, pressionen i condicionen els pares i mares, de mil petites maneres a la vida quotidiana, a actuar d’una o altra manera. I aquestes actuacions (o no actuacions) tenen conseqüències significatives sobre les oportunitats vitals del conjunt d’infants del país.

En síntesi, creiem que cal canviar aquelles perspectives que analitzen les famílies actuals com a espais desimplicats o desinteressats de l’educació i l’escolaritat. Són precisament els progenitors, l’agent educatiu que destina més temps, diners, atenció i angoixa a l’educació i l’escolarització dels fills i filles. També les de classes populars encara que ho facin des d’expressions d’interès diferents a les classes mitjanes i altes. Així, proposem tornar a veure totes les famílies des d’aquesta mirada. Eradicant qualsevol referència al mantra de la “dimissió educativa parental”, essent conscients que educar és la tasca més complexa del món per a tots els agents, i que les mares i pares viuen i exerceixen aquesta responsabilitat a fons. I d’aquesta idea se’n deriva la segona, sobre les relacions entre famílies i docents. Precisament en un context tant complex com l’actual per a tothom qui intenta educar, és més important que mai que els i les docents i totes les famílies, en la seva ampla diversitat de formes, orígens, capitals, estils educatius… puguin treballar junts per l’èxit acadèmic de tot l’alumnat. Les potencialitats d’aquesta relació són molt grans en molts àmbits. Però per tal que aquestes potencialitats puguin aprofitar-se, cal modificar la mirada sobre les famílies entenent que, no educar igual que l’escola, no implica educar “malament”. Famílies i escola eduquen diferent per moltes raons. Però això no hauria de ser cap problema. Només el punt de partida realista d’un vincle amb unes potencialitats educatives, inclusives i d’equitat molt grans que cal anar construint.

Jordi Collet. Professor titular de sociologia de l’educació. Universitat de Vic-UCC. Autor de ¿Cómo y para qué educan las familias hoy? Los nuevos procesos de socialización familiar “ (Icaria 2013)
Antoni Tort. Professor titular de pedagogia. Universitat de Vic-UCC. Junts han escrit     “Famílies, escola i èxit. Millorar els vincles per millorar els resultats” (F. Jaume Bofill) i coordinat el Monogràfic “Familias y escuela: Repensar los vínculos para mejorar la Escuela para todo el alumnado” a la Revista Profesorado

 

 

Jordi Collet- Antoni Tort
Sobre Jordi Collet- Antoni Tort

Antoni Tort. Professor de Pedagogia a la Universitat de Vic (esq.) / Jordi Collet Sabé. Prof. de Sociologia de l'Educació. FECHT. Universitat de Vic - UCC (dreta) Contacte: Página web | Més articles