L’educació fa perdre o guanyar llibertat?

Moltes persones han cregut de bona fe  -però també moltes de mala fe- que l’educació tenia com a principal objectiu ‘encaminar’, ‘encarrilar’ o ‘fer pujar ben dreta’ la mainada. Se suposa que parteixen d’una vaga idea del nen com a ‘bon salvatge’ –o simplement ‘salvatge’-, és a dir, predisposat de manera natural a un comportament arbitrari, desordenat, fins i tot caòtic, que posaria en risc la convivència social i l’estabilitat institucional; l’educació seria, doncs, el sistema pensat per sotmetre aquesta desordenada impulsivitat espontània, que faria saltar el jovent fora dels camins i carrils socialment preestablerts. La llibertat, gràcies a l’educació, seria sotmesa a totes les pautes, tradicions, costums i maneres pròpies de la gent ‘d’ordre’, ‘ben educada’, degudament ‘encarrilada’.  L’educació seria, doncs, com a mínim restrictiva, per no dir contrària a la llibertat. (“Autoritat i poder en l’educació”, Conferència Inaugural de l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat 2012). Malauradament, molta gent de diferents èpoques, també l’actual, s’ha sentit identificada amb aquesta concepció. La llibertat seria el principi del mal –o com a mínim de grans riscos- i l’educació la rèplica institucional del bé –o com a mínim una certa garantia de seguretat- (Fromm, Erich, La por a la llibertat, Ed. 62, [...]

Joan Manuel del Pozo
 

Moltes persones han cregut de bona fe  -però també moltes de mala fe- que l’educació tenia com a principal objectiu ‘encaminar’, ‘encarrilar’ o ‘fer pujar ben dreta’ la mainada. Se suposa que parteixen d’una vaga idea del nen com a ‘bon salvatge’ –o simplement ‘salvatge’-, és a dir, predisposat de manera natural a un comportament arbitrari, desordenat, fins i tot caòtic, que posaria en risc la convivència social i l’estabilitat institucional; l’educació seria, doncs, el sistema pensat per sotmetre aquesta desordenada impulsivitat espontània, que faria saltar el jovent fora dels camins i carrils socialment preestablerts. La llibertat, gràcies a l’educació, seria sotmesa a totes les pautes, tradicions, costums i maneres pròpies de la gent ‘d’ordre’, ‘ben educada’, degudament ‘encarrilada’.  L’educació seria, doncs, com a mínim restrictiva, per no dir contrària a la llibertat. (“Autoritat i poder en l’educació”, Conferència Inaugural de l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat 2012).

Malauradament, molta gent de diferents èpoques, també l’actual, s’ha sentit identificada amb aquesta concepció. La llibertat seria el principi del mal –o com a mínim de grans riscos- i l’educació la rèplica institucional del bé –o com a mínim una certa garantia de seguretat- (Fromm, Erich, La por a la llibertat, Ed. 62, Barcelona, 1979). Més enllà de la duresa de la formulació, la qüestió es planteja cruament en aquests termes: educar per controlar o educar per alliberar?

Com sol passar davant de les grans preguntes entorn de la condició humana, cal reflexionar abans de respondre precipitadament de manera simple i directa.  La reflexió ens convida a buscar un punt de referència clàssic: podem trobar-lo en la doble arrel etimològica del mot “ètica” –que sabem que ens importa com a humans-, la qual ens dóna unes pistes interessants; per una banda, el mot ‘ètica’ ve d’un êthos que significa ‘niu’, ‘llar’, ‘espai segur de convivència’ i, per l’altra, d’un éthos que significa ‘tarannà’ o ‘caràcter propi’. Aquesta dualitat purament etimològica ens obre una porta interessant a la consideració dialèctica, o doble, del joc entre educació i llibertat.

Per una banda, la nostra situació natural infantil de llarga immaduresa biopsicològica ens faria dependents de manera absoluta del ‘niu’ o de la ‘llar’ que representa el dipòsit de llenguatge, costums, tradicions, valors i formes organitzades de convivència sense el qual la nostra humanització seria literalment impossible, fins i tot per raons de pura supervivència; per altra banda, el nostre procés de creixement, de manera aparentment paradoxal, ens estaria dotant d’unes qualitats, competències o capacitats d’autonomia, principalment a través del llenguatge –i amb ell del joc simbòlic, la imaginació, la creativitat- que ens estimularien de manera intensa cap a la construcció d’un perfil propi, d’una singularitat, d’una ‘personalitat’ irreductible a qualsevol altra; fins i tot, d’una personalitat feta contra les personalitats que fins a un cert moment ens ho havien donat tot per a la nostra creixença i supervivència. És a dir l’êthos-llar seria condició indispensable  per a  l’aparició de l’éthos-tarannà, que almenys en un primer moment s’afirmaria contra el seu punt de partida per evitar quedar atrapat en el seu sistema de control, que inicialment ens hauria protegit però que, a partir d’un cert moment, frenaria el nostre caràcter propi, tarannà singular o personalitat.

On se situa l’educació? A l’espai protector de la llar o a l’espai obert de la lliure construcció de la singularitat? La resposta és necessàriament doble: l’educació no pot deixar de reconèixer el valor com a punt de partida d’una ‘llar’, un sistema de valors, un espai d’acolliment, una base convivencial que són indispensables per iniciar el procés d’humanització; però l’educació no pot ser només això, si no vol caure en el risc de fer impossible, de frustrar o com a mínim de frenar l’assoliment de la plenitud personal, del tarannà propi, de la personalitat plena. L’educació té com a punt de partida un sistema social d’acolliment però també té com a punt d’arribada, com a finalitat màxima o última la construcció de persones singulars, independents, autònomes, simplement lliures. Per què? Perquè altrament estaríem en un procés de fabricació de robots, de clons, no pas de persones; el que ens caracteritza és sobretot la singularitat i l’autonomia, sense les quals ens sentim presoners d’altri, anul·lats del tot, peces d’una maquinària que ens desborda alhora que ens oprimeix. La llibertat no és un invent ni una joguina prescindible, la llibertat és una condició essencial de la vida humana, fins al punt que molta gent ha preferit perdre la vida si no la podia desplegar en llibertat.

La pregunta inicial –“L’educació fa perdre o guanyar llibertat?”-, doncs, tindria aquesta resposta, sempre en la hipòtesi d’una educació ben feta: l’educació fa guanyar llibertat. L’educació que, sense renunciar al llenguatge i els valors que ens dóna la comunitat –i a partir d’ells-, té clar que l’objectiu és la personalització autònoma, la llibertat dels nens i nenes, proposarà un aprenentatge de caràcter obert, crític, imaginatiu i creatiu que faciliti la singularitat i la plena autonomia de cada infant. I això cal fer-ho amb una subtil dialèctica, que conjugui el caràcter orientador de molts valors –dignitat, respecte, bondat, bellesa, justícia, pau, etc.- amb el seu caràcter creatiu: els valors no estan mai acabats, són sempre millorables, reinterpretables i, sobretot, ens demanen un compromís actiu que només podem exercir des de la plena autonomia i capacitat de decisió: altrament no seria un ‘compromís’, sinó una ‘submissió’.

Aquesta forma d’educació, única que mereix aquest nom –més enllà del simple ensenyament, de la pura instrucció-, és educació en llibertat, perquè no es pot educar per a la llibertat si no és en llibertat, com no es pot educar per a la natació si no és nedant; evidentment, assumint el risc d’error, que forma part del procés d’aprenentatge íntimament assumit, responsablement autoexigent. Sense risc no hi ha llibertat: la protecció excessiva és paternalisme, que és una forma tova però intolerable d’autoritarisme, contrari a la llibertat. (“Sense risc no hi ha llibertat”, Entrevista a l’Ara-Criatures 8.3.14 )

Un dels instruments principals d’aquest aprenentatge és el pensament crític, que hauria de constituir la columna vertebral del procés educatiu formal –i informal-: és a dir, el pensament que no es conforma amb l’acumulació de dades i informacions, sinó que elabora criteris i claus interpretatives per a afrontar qualsevol qüestió, elaboració feta en diàleg i debat constant amb tothom; el pensament que no es resigna al presentisme simple, sinó que té consciència que tota cosa humana, individual o col·lectiva, és filla d’un procés gradual, d’una història, d’una evolució i que sense aquest coneixement no s’assoleix una aproximació mínimament vàlida a cap fenomen humà o social; un pensament que, a més de la perspectiva històrica, adopta sempre una perspectiva contextual, convençut que tota cosa humana té molt a veure amb el context en què es troba, que la condiciona en molts diversos sentits o que, com a mínim, l’emmarca i proporciona perspectives d’interès, de contrast, de semblances i diferències; i finalment, un pensament que és autocorrectiu, que no es refia del tot d’ell mateix i es pregunta permanentment si ho està fent bé, si aplica el mètode adequat a cada objectiu, si ha de variar o no l’instrumental d’estudi de qualsevol fenomen, si ha de relativitzar –i per què- qualsevol resultat d’una o altra font d’informació o anàlisi, etc.; naturalment, amb la disposició de readaptar el seu camí o mètode en funció del resultat de la seva autoanàlisi.

Una educació en llibertat, amb la pràctica i l’aprenentatge permanent del pensament crític, és la millor garantia d’un creixement de la capacitat autònoma, d’un reforçament del sentit del valor màxim de la vida humana que n’és el seu sentit: la llibertat. No podia ser d’altra manera: si el nostre bé màxim és una vida en llibertat, l’educació té la seva finalitat màxima en l’aprenentatge de la llibertat. La seva dificultat no ha d’espantar, sinó estimular, perquè qualsevol alternativa és humanament inacceptable. Però sobretot, seria buida de valor, molt menys estimulant i finalment menys humana i vital.

Joan Manuel del Pozo
Sobre Joan Manuel del Pozo

http://joanmanueldelpozo.blogspot.com Contacte: Página web | Més articles