Ciutat educadora i compromís municipal amb l’educació

Els ajuntaments compromesos amb els principis de la Carta de Ciutats Educadores no exerceixen aquest lideratge en solitari: és el conjunt de la ciutat la que activa la seva capacitat educadora múltiple i heterogènia, des de la més formal fins a la més informal o allunyada de les pautes escolars establertes.

Joan Manuel del Pozo
 

En un moment de desconfiança legislativa en la capacitat municipal per desplegar polítiques educatives formals és oportú reivindicar, amb la idea de ciutat educadora com a marc, que la Llei d’Educació de Catalunya va recollir -bé que amb modèstia- els acords del Pacte Nacional per l’Educació. Aquests s’orientaven cap a la implicació municipal amb el sistema educatiu formal.

Tot això s’ha volgut limitar des de diverses instàncies, la més important de les quals ve de la legislació estatal, la LRSAL. Qui sap si, molts anys abans de la seva trista aparició i tot intuint-ne la possibilitat, els redactors de la Carta de Ciutats Educadores s’hi varen anticipar i van proposar dues maneres de pensar en la implicació educativa dels ajuntaments: d’una banda, amb el seu principi núm. 4: “Les polítiques municipals de caràcter educatiu s’entendran sempre referides a un context més ampli inspirat en els principis de la justícia social, el civisme democràtic, la qualitat de vida i la promoció dels seus habitants”. En aquest principi es dóna per descomptat que hi ha –i hi ha d’haver- polítiques municipals educatives, tot convidant que, a partir d’elles, es tingui sentit del context i s’inspirin en els valors d’ampli abast que s’hi esmenten. Aquest sentit del context es desprèn del fet avui assumit per tothom que l’educació formal, que un ajuntament de ciutat educadora estima de forma especial, necessita l’acompanyament, la implicació, la referència i la coherència d’un context implicat familiar, barrial, urbà.

Però, a més, en el principi següent, el núm. 5, llegim: “Els ajuntaments exerciran amb eficàcia les competències que els corresponguin en matèria d’educació. Sigui quin sigui l’abast d’aquestes competències, hauran de plantejar una política educativa àmplia i de caràcter transversal i innovador i incloure totes les modalitats d’educació formal, no formal i informal (…). El paper de l’administració municipal és establir les polítiques locals que es considerin possibles i avaluar-ne l’eficàcia i, a més, obtenir els pronunciaments legislatius oportuns d’altres administracions, estatals o regionals.” Cal destacar-ne la invitació a un exercici competencial eficaç en el terreny educatiu, la seva transversalitat –en línia amb l’anterior principi-, la seva multimodalitat i, finalment, l’obtenció dels pronunciaments legislatius oportuns; això darrer és el més estantís i negatiu en la situació actual nostra.

Amb tot, el compromís amb la idea de ciutat educadora conté una potència interpretativa generosa per estimular totes les formes d’implicació en polítiques educatives. A més, és bo de recordar que el primer principi proposa entendre el dret a la ciutat educadora com una extensió del dret fonamental a l’educació. El vincle entre educació i ciutat no pot ser més fort. I ningú com l’ajuntament que la representa per mantenir-lo i reforçar-lo cada dia més en els diversos registres possibles.

Joan Manuel del Pozo
Sobre Joan Manuel del Pozo

Professor de Filosofia de la Universitat de Girona. Contacte: Página web | Més articles

1 Comentario en Ciutat educadora i compromís municipal amb l’educació

  1. Maria Dolors Bonal i de Falgàs // 3 de desembre de 2016 en 14:22 // Respon

    Fins que a les escoles no tinguin un equip estable i ben coordinat ,no hi ha res a fer . El llibre de Joan Manuel del Pozo ” EDUCACIONARI ” CONTÉ TOT EL NECESSARI PER UNA BONA EDUCACIÓ a l´escola ,els pares i mestres. Estic segura que els responsables d´educació ,tan d´eSPANYA COM DE cATALUNYA no llegeixen els mestres que els podrien ensenyar alguna cosa.

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*