David Castillo: “El caos forma part de la naturalitat del joc dels infants”

Entrevistem David Castillo, director de l’Escola Bressol Sant Nicolau de Sant Andreu de Llavaneres, un centre que s’ha vist immers en un procés d’observació i reflexió sobre com juguen els infants

Redacció - El Blog de l'educació local
 

Entrevistem David Castillo, director de l’Escola Bressol Sant Nicolau de Sant Andreu de Llavaneres, un centre que s’ha vist immers en un procés d’observació i reflexió sobre com juguen els infants

David, l’Escola Bressol Sant Nicolau va funcionar fins al curs 2015-2016 amb les dinàmiques tradicionals, oi?

Sí, vam obrir les portes com a escola bressol privada l’any 2004 fins que el 2008 la va adquirir l’Ajuntament de Sant Andreu de Llavaneres, que en va externalitzar el servei. En aquell moment, l’equip era molt heterogeni perquè hi havia gent que provenia del projecte privat anterior, professors que arribaven d’altres centres privats i alguns més que venien de les escoles públiques. El primer que vam intentar va ser reflexionar sobre els materials i els espais que oferíem dins l’escola. Després de rebre assessorament vam crear espais dignes, però volíem anar més enllà. A partir del 2013 vam començar a rebre l’assessorament de Gino Ferri i comencem a reflexionar sobre la pràctica real de l’aula i introduïm la documentació pedagògica com un procés propi. Tot plegat ens porta a iniciar processos de reflexió per millorar la realitat i adaptar-la a les necessitats dels infants.

Però aleshores expliqueu que vau detectar un cert “caos”, que els infants no jugaven, que hi havia alguna cosa que no funcionava. Com us n’adoneu?

A l’hora d’establir aquests processos de reflexió i investigació vam fer-ho a partir dels tres grups d’edat amb què treballem. Quant al grup de 2-3 anys es van observar les situacions de treball i de joc de petit grup (no tots els infants fan les mateixes activitats al mateix temps, sinó que es creen diversos espais on tenen experiències). En aquest cas volíem veure quines dinàmiques teníem i també analitzar el rol de l’adult per veure les situacions de reptes cognitius que portessin a l’aprenentatge. L’experiència d’investigació amb els més petits, de 0-1, ens va portar a analitzar de quina forma els espais i els materials possibilitaven que els infants poguessin desenvolupar el seu aspecte més motriu i, per exemple, un element decoratiu com eren els mòbils va esdevenir un material clau pels infants. Però amb el grup que vam desenvolupar una tasca més profunda va ser amb el grup d’1-2 anys, a qui oferíem una sèrie d’espais, els quals la mestra tenia la sensació que no funcionaven. L’opció fàcil hauria estat: “No funciona, canviem-ho”. Però vam voler analitzar quina era la realitat.

El procés per arribar a aquestes conclusions no va ser gens fàcil. El temps és una de les claus per entendre com ha anat tot plegat. Abans d’arribar al final del camí, l’escola bressol Sant Nicolau va haver de decidir quins infants volia observar, com s’havia de fer aquesta observació, qui havia de fer-la, quines eines s’havien d’utilitzar per fer anotacions. Entre el gener i el febrer del 2016 un equip de quatre persones va observar i enregistrar els moviments de dos infants del curs 1-2 anys i també va gravar el moment d’entrada del grup de 13 nens i nenes a l’aula, quan els materials i espais estaven preparats per rebre’ls. Un cop finalitzat aquest període, l’equip va visualitzar tot el material i va procedir a l’anàlisi de la informació que va portar a les conclusions del treball. Un procediment llarg i que ha demanat la implicació de l’equip del centre.

El primer que detecteu, segons comenteu, és que els espais estaven pensats pels adults i no pels infants.

La principal sensació de la mestra és que mentre els infants arribaven a l’aula i els acabava de rebre, la classe ja era un caos. Tot estava pensat per estar al seu lloc. Però no era un caos perquè sí. A l’aula hi havia molts materials diferents amb la idea que tinguessin moltes opcions per jugar. Ells les utilitzaven totes, però un cop les havien fet servir, abandonaven l’interès. Per exemple, hi havia una rampa petitona amb un cistell ple d’animals i cotxes perquè els llancessin per allà. Els nens i nenes els deixaven caure i quan els tenien tots a terra, s’acaba l’interès i marxaven a un altre punt. Evidentment, quan la mestra es girava, tot era a terra i tenia la sensació que hi havia un caos. A més, moltes coses havien estat traslladades. Això és el que feia, per exemple, la Martina, una de les nenes que vam observar: agafava un element, l’explorava, el feia servir per traslladar-se, el col·locava i tornava a començar el procés.

A partir d’aquí inicieu un procés de reflexió. On us porta?

Primer de tot ens va empoderar. Ens va permetre donar-nos compte que només veiem el final de les coses: la sensació de caos i desastre que veia la mestra era el final d’un procés. Els nens havien estat jugant, però la professora no sabia quina havia estat el procés de joc que els infants havien seguit i, per tant, es generava una sensació negativa. Aquell caos, en realitat, formava part de la naturalitat del joc dels nens i nenes a aquesta edat i fins aleshores no ho sabíem. Igual que tampoc sabíem que podíem conèixer a fons cada infant i no quedar-nos només amb impressions.

També descobriu quines necessitats tenen els infants.

Encara que els infants puguin jugar d’una forma lliure i autònoma, demanen interacció amb els adults, amb els mestres, perquè busquen i reclamen límits. Veiem, amb l’observació, que alguns nens i nenes tenen necessitats motrius molt grans perquè agafaven elements i relacionar-s’hi amb el cos (agafar una cadira i passar-hi per sobre, girar-la, etc.) i per tant havíem d’incorporar quelcom que ho permetés.

Un cop feta l’anàlisi i superades les dificultats, parleu de “tornar a crear interès”. Com ho aconseguiu?

Amb tres elements: l’espai, el professorat i l’escola. Després de l’anàlisi vam tenir clar que sí que calia fer canvis en l’espai perquè hi havia nens que necessitaven interrelacionar-se amb els mobles, d’altres que necessitaven tenir elements petits que els plantegessin reptes a nivell motriu fi. A grans trets, vam reduir la quantitat de material que hi havia als espais i ens vam centrar més en els tipus d’elements i en la seva qualitat. No hem fet una classe nova, hem mantingut la mateixa estructura d’espais, però sí que hem canviat les propostes.

S’havien de fer canvis en l’espai, interrelacionar-se amb els mobles, relacionar-se amb elements petits que els plantegessin reptes a nivell fi, vam reduir la quantitat de material i això ens ha ajudat a saber. Ara valorem quins materials i el tipus de material.

 

 

L’altre element per tornar a crear interès és l’adult. Canvia el seu paper dins del nou ambient?

Sí. No podíem mantenir el paper d’observador, sense intervenir en la situació. Els infants reclamaven interacció i així es fa ara. Crec que hem seguit un procés natural: veníem d’una escola privada en la qual tot era dirigit i la mestra deia el que s’havia de fer a cada moment. Després vam passar a crear espais de joc lliure en què el paper de l’adult era el d’observar. Considero que ara estem treballant perquè la interacció entre l’infant i l’adult sigui generadora de coneixement i d’aprenentatge per l’infant. La part d’acompanyament emocional la tenim tots molt clara, però també s’ha de produir aprenentatge i, en aquest sentit, volem ser més conscients de com ho podem fer.

I en l’àmbit de l’escola?

Hem valorat positivament els canvis. Al veure el valor i la riquesa de les observacions d’un procés d’aquest tipus t’adones que s’ha de fer una reorganització dels recursos. Per poder fer observacions necessites dos adults dins l’aula, un que formi part de la dinàmica i un que observi. I així hem pogut incorporar-ho a altres grups. També hem canviat la fórmula per fer reunions, ja que mirem de trobar-nos més habitualment i hem abandonat els tradicionals claustres.

Expliqueu que s’ha reubicat el material i que s’han canviat dinàmiques de funcionament i de distribució de joguines i elements. Com interactuen ara els infants amb aquest nou funcionament?

Els infants fan el mateix. Els trasllats es continuen donant, segueixen llançant els elements per la rampa i interactuant amb ells. El que veritablement ha canviat és la visió que té l’adult de tot això. Ara valorem el joc, la idea que el caos té un sentit ens ha portat a entendre el joc com una part molt important. I sabem que els canvis funcionen perquè s’ha reduït el percentatge de conflictivitat entre els infants d’1-2 anys. En aquesta edat, és molt freqüent que es barallin perquè estan descobrint els altres, però ens ha quedat demostrat que quan els infants estan ocupats fent una altra cosa que els genera interès, el conflicte disminueix.

 

[ El projecte “El sentit del caos” es va presentar a la XV Jornada de Bones Pràctiques: Innovació educativa a les escoles municipals (programa de la Jornada) ]

 

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*