Educació i proximitat. Què hi guanyem?

Entenent que l’educació és un bé comú essencial i que, com a tal, està patint pressions que emfatitzen aspectes com la competitivitat o l'esforç individual, calen alternatives de defensa del que és públic. La perspectiva comunitària és una resposta, des de la proximitat, que dona valor a persones implicades i compromeses en la defensa de l’educació des de la igualtat i la justícia, amb la complicitat de les institucions com a garants de les dinàmiques de canvi.

Joan Subirats
 
 

L’educació és un bé comú.

La crisi del model tradicional d’organització i finançament dels estats de benestar i de les polítiques públiques que els caracteritzaven està suposant una renovada pressió sobre el govern i la gestió d’aquestes polítiques. Sobretot les que més percentatge de la despesa pública suposen: sanitat i educació.

En educació el que observem és una tendència per part dels organismes internacionals i dels governs de molts països a modificar els continguts, augmentant els aspectes vinculats a relacionar excel·lència amb competitivitat i esforç individual. Però també pressions sobre els formats de gestió, reforçant les capacitats managerials dels equips de direcció, insistint en l’eficiència i en l’anàlisi d’impactes, buscant situar la comparació i les classificacions entre centres com a palanques de canvi i de pressió sobre el personal acadèmic. Es vol generalitzar una visió del que és públic com un espai burocratitzat, rígid, homogeneïtzador, incapaç de canviar, ofegat per reglaments i cotilles sindicals. Davant d’això es planteja la flexibilitat, adaptabilitat i capacitat de personalització de nous tipus d’escola.

Quines alternatives des de la defensa del que és públic es poden fer? No crec que simplement es pugui respondre defensant el que ara mateix tenim i que no funciona adequadament. Les perspectives d’innovació social que anem veient aparèixer en alguns centres públics parteixen de la forta implicació de grups de pares i mares i d’equips de professors especialment motivats, que busquen nous formats educatius i experiències renovadores aprofitant els reptes i oportunitats que ens planteja el canvi d’època que travessem. Però és evident que això es dóna en contextos en què els recursos cognitius, de temps i fins i tot de capacitat econòmica són suficients per plantejar aquest tipus de processos. La perspectiva comunitària sorgeix com una alternativa de govern del recurs escola, del valor educació, des d’una comunitat de persones implicades i compromeses amb la defensa de valors d’igualtat i justícia, que tenen a veure així mateix amb una concepció del que és públic que no s’esgota en l’estructura estrictament institucional.

El més complicat és imaginar que això es pugui estendre sense dinàmiques en què institucionalment es jugui a això. Tot procés d’innovació social del tipus aquí descrit hauria d’implicar un canvi en l’articulació de poders, en les palanques de govern de l’escola i dels seus programes educatius. El recurs escola, el recurs i el valor educació hauria d’estar més clarament en mans de la comunitat disposada a defensar-los amb i des de les institucions, disposada a generar dinàmiques de governança del que es consideri com a béns comuns essencials, i sens dubte l’educació n’és un de clar.

Necessitem un poder institucional menys formalitzat i més capaç d’adaptar-se a les circumstàncies d’una societat creixentment heterogènia i amb més desigualtats internes. Menys ritu i delegació. Aquesta més gran modèstia institucional, no implica forçosament una sortida individualista o merament subsidiària com la que es planteja per part de propostes neoliberals i mercantilitzadores. Podem trobar respostes que al mateix temps siguin capaces d’assegurar protecció i emancipació? Entenc que només es podrà fer des de la proximitat. Des del territori, des del municipi, des de la proximitat podem imaginar generar espais que facilitin un major protagonisme social i un reforçament de l’educació pública aprofitant les capacitats institucionals.

Cal adonar-se que les institucions no són l’única palanca de transformació. Però sí que ens asseguren dinàmiques de canvi universal que no generin nous formats de desigualtat. Anem veient sorgir coalicions democràtiques des de baix que es plantegen objectius bàsics de suport mutu, de propietat comuna, amb sistemes d’autogovern i arrels territorials profundes, molts cops en aliança amb les institucions. Són alternatives solidàries, no individualistes. La clau és no entendre aquestes experiències comunitàries com un mer substitut per satisfer de manera autònoma les pròpies necessitats davant la situació de feblesa o les rigideses dels poders públics, sinó com un mecanisme de reapropiació de recursos i de redistribució de poders, reforçant el concepte del que és públic. I això és més possible de fer des dels espais territorials i municipals que vegin aquest escenari com una gran oportunitat de construir aliances de defensa dels espais públics, dels espais comuns.

La política, en la seva capacitat de gestionar de manera pacífica i consensuada la presa de decisions que afecten a una comunitat, pateix de manera directa el gran impacte que genera el procés de canvi d’època en què estem immersos. Necessitem un canvi profund en la concepció de la democràcia. Vinculant-la a les dinàmiques econòmiques, ambientals i socials. Incorporant les potencialitats del nou escenari que genera el canvi tecnològic i incorporant a la ciutadania de manera directa, comunitària i autònoma a la tasca d’organitzar les noves coordenades vitals. I això ens obliga, evidentment a parlar, discutir i experimentar noves formes d’educació, de vida.

Joan Subirats
Sobre Joan Subirats

Catedràtic de Ciència Política a la UAB i Doctor en Ciències Econòmiques. Investigador especialista en gestió pública, governança i anàlisi de polítiques públiques així com en àmbits com exclusió social, innovació democràtica i societat civil. Contacte: Página web | Twitter | Més articles

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*