L’Ecosistema educatiu local

L’1-O ha fet que la realitat entrés en tromba a les escoles i amb la realitat ha entrat la comunitat local i les seves capacitats d’oferir oportunitats educatives a totes i cadascuna de les persones més enllà de la pròpia escola i de l’horari lectiu.

Jordi Plana
 
 

 

L’educació és cada cop més necessària. Aquesta podria ser una de les millors conclusions a extreure dels fets succeïts els darrers dies, que no repetiré aquí per no cansar ja que tots els coneixem abastament. Tanmateix, seria una conclusió que no serviria per concloure, entenent que concloure vol dir finalitzar, sinó que serviria més aviat per obrir el debat. Si l’educació és cada cop més necessària, què fem tots i cadascú per potenciar-la, què fem per situar-la al centre de les nostres vides i donar-li impuls, com identifiquem el què necessita per desenvolupar-se…? Les conclusions, quan són bones, ens omplen de preguntes. I aquest és sens dubte un dels grans valors del coneixement, sinó el més gran, la seva capacitat de nodrir-se d’ell mateix, de reproduir-se de manera infinita, de desdoblar-se en multitud de matisos que naveguen pels diferents contextos on l’educació i el coneixement miren d’obrir-se camí.

Ja fa molt de temps que els pedagogs saben que sense context l’educació no té sentit i que el coneixement aïllat tampoc acaba sent gaire útil. Els moviments de renovació pedagògica hi insisteixen sempre, també ho fa Rosa Sensat, l’administració educativa o les darreres iniciatives d’innovació educativa com Escolanova21. Tanmateix, quin és aquest context de l’Educació? Què ha de contemplar el coneixement per a poder-se expandir? Com s’interrelacionen l’un amb l’altre i amb l’entorn? Sense pretensió de voler donar resposta a tals preguntes, permeteu-me que, arrel del moment que vivim i ja que escric pel Blog de l’educació local, extregui algunes reflexions en clau de territori.

La primera és que educar és ajudar a comprendre i tot el què està passant el darrer mes, en la seva rellevància política, conté un munt d’elements que requereixen d’una comprensió profunda. Si m’ho miro com antropòleg, un dels móns on m’he format, crec que no podem analitzar els fets des d’una sola mètrica i, en conseqüència, entenc que el tractament educatiu dels fets necessita construir-se des d’un relat amb moltes veus, on docents i alumnes elaborin el seu propi significant. El món local conté totes aquestes veus, és el nostre entorn i el nostre context.

La segona, és que educar ha de comportar un respecte per les persones, per les opinions i clarament pel foment de la convivència. Tots i totes formem part d’una societat coral, que sempre defensem diversa i inclusiva, i en aquests moments el repte de fer-la així, en l’àmbit de les idees, de la llibertat d’expressió i de la democràcia com a principi fonamental del nostre sistema de governança, esdevé prioritari i es mostra amb tota la seva complexitat. Però no per això l’hem de defugir, ben al contrari. La complexitat hauria d’esperonar l’educació, empoderar el diàleg i enfortir la convivència.  És en el món local on es fa més abastable fer-ho real i on la inversió rendeix a més llarg termini.

La tercera és que aquests dies hem parlat molt de les escoles, de com tornaran a la normalitat, de com els docents explicaran als nois i noies el què ha passat, però no hem d’oblidar que l’educació va molt més enllà de les escoles i que el binomi educació i context sovint no és més que un joc de paraules perquè es tracta dos conceptes directament imbricats, teixits entre ells, com molt bé sap la gent que treballa per les comunitats locals.

En aquest sentit, crec que al segle XXI, aclaparats per la massiva informació i intoxicació que ens arriba per les xarxes, no pot haver-hi Educació sense context “local”. Penso, també que l’intent de precintar les escoles a les que van els nostres fills i filles perquè no s’hi voti serveix com una bona metàfora d’aquesta idea. Són les nostres escoles, les de tots i totes. Escoles que des del món local es volen obertes i que en molts cassos són de titularitat municipal, d’uns ajuntaments que sempre han tingut un compromís decidit amb l’Educació.

El curs ha començat així al món  local doncs, amb les dificultats de sempre però amb un context diferent que pot ser una oportunitat per desbrossar idees i anar destil·lant els sentits i les capacitats de l’ecosistema educatiu local. L’1-O ha fet que la realitat entrés en tromba a les escoles i amb la realitat ha entrat la comunitat local i les seves capacitats d’oferir oportunitats educatives a totes i cadascuna de les persones més enllà de la pròpia escola i de l’horari lectiu. Ara cal, com ja passa a molt llocs, que l’escola surti a la comunitat i que entre els dos construeixin ponts d’Educació a Temps Complet. És a dir, que es reconeguin mútuament les capacitats d’uns i altres i acordin treballar plegats per oferir més i millors oportunitats educatives, especialment a aquells que tenen menys capacitats assolir-les per compte pròpia.  També, que reconeguin la importància d’interrelacionar els aprenentatges formals i no formals en un continu educatiu on hi intervenen mestres i docents, per suposat, però també les famílies i els caus i grups d’esplai, les associacions esportives, els casals i centres cívics, les biblioteques, les múltiples associacions que existeixen a cada territori, el que anomenem la comunitat.

L’Ecosistema educatiu local parteix del que cadascú sap però la seva força per ser efectiu recau sobretot en la seva capacitat de relacionar el que cadascú pot aportar al conjunt. El temps educatiu ja no és un ni és unidireccional. Ben al contrari, al tombant del segle XXI, assistim a l’emergència de nous temps i espais educatius, reals o virtuals, de molts agents i de noves institucions educatives. L’educació és oberta, com la xarxa, però manté un ancoratge local fort  que hem de saber, entre tots i totes, aprofitar i desenvolupar.

 

Jordi Plana
Sobre Jordi Plana

Gerent de Serveis d'Educació de la Diputació de Barcelona. Contacte: Twitter | Més articles

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*