Fernando Hernández: “El millor de l’art és que ens pot fer canviar tot allò que entenem per educació”

Entrevistem Fernando Hernández, catedràtic de la facultat de Belles Arts de la UB. Una suggerent conversa on ens parla sobre la necessitat de fer entrar l’art a les aules, no tant com a matèria, sinó com a mètode d’aprenentatge

Redacció - Blog de l'educació local
 

 

En un món on el valor de les coses varia constantment i la comunicació és tan fugaç, la dita ‘una imatge val més que mil paraules’ pren una dimensió major. La imatge, el missatge més immediat per a transmetre una idea, es mercantilitza amb un valor més alt que anys enrere. Això s’aplica al màrqueting, als intercanvis d’informació i, per descomptat, a l’art.

La concepció de l’art ha canviat; es dóna molt més valor a la creativitat que abans, però no com a disciplina sinó des del punt de vista del “capitalisme estètic”. Així ho afirma Fernando Hernández, catedràtic de la Facultat de Belles Arts de la UB, doctorat en psicologia i formador de docents. I és que per a ell, aquesta nova concepció de la imatge és quelcom que no pot deixar enrere les aules: “L’art, entesa com la música, la plàstica, etc., no pot ser només una matèria, sinó que ha d’incidir en les diverses assignatures com a mode d’aprenentatge”, assegura.

La seva filosofia respecte a l’art i l’educació va quedar palesa a la conferència Hibridar i transformar l’educació a través de les arts, que va oferir a la Jornada d’educació artística i municipi del passat 14 de novembre organitzada per la Diputació de Barcelona. La nostra companya Sandra Vicente va aprofitar la seva presència per tenir una interessant conversa amb ell.

Així, ara ens trobem en un moment en què l’art té una importància econòmica i capitalitzada però en el que no es valora el seu potencial educatiu, social i moral?

El primer problema és que, d’entrada, l’escola no és conscient que està dins del que anomenem capitalisme estètic: hi ha aspectes de la realitat que sí que entren a l’escola, però la noció del capitalisme estètic, que és relativament nova, es queda fora.

El llibre que comença a posar en rellevància aquest concepte és de fa tres anys i jo, per exemple, sóc l’únic encara que parla d’aquest tipus de qüestions en tota la facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona.

Per començar, hem de ser conscients que aquest concepte existeix i que suposa un gran canvi en les dinàmiques d’estimulació del consum; el nucli principal és que la indústria s’ha adonat que ha d’oferir una experiència estètica. Ja no t’ofereixen una experiència relacionada amb el producte directament, sinó amb la imatge que tu n’obtens. Per exemple, a l’hora de vendre un cotxe, el que destaca és la imatge idíl·lica de família, el cotxe no apareix fins al final.

En tots els mitjans es dona una estatització de la presència en tots els àmbits de la vida. I aquí juga un gran paper l’art. Però el problema de l’escola és que encara no ha entès el paper de l’estatització en la pràctica pedagògica. Hi ha una sèrie d’escoles a Barcelona que ja comencen a comprendre aquesta nova realitat, que realitzen unes tasques ben interessants i que intenten veure la relació del que està passant amb la vida dels nens i les nenes.

En aquest sentit, un tema molt interessant és veure la relació amb el propi cos, que es vincula amb la idea de bellesa i d’externalitat. Però la consciència del concepte i de les seves conseqüències econòmiques és una cosa que encara s’ha d’acabar d’aclarir. Hem de ser conscients que la imatge s’ha convertit en indústria. Això no és ni bo ni dolent, però hem de prendre una decisió; saber si ens hi mantenim al marge o si hi participem. I en cas de què en vulguem prendre partit, hem de veure com reivindiquem el paper de l’escola i de l’educació en arts en aquest nou paradigma.

L’art es troba en una situació binòmica: per una banda, el mercat el capitalitza moltíssim i n’explota el potencial a nivell social i, per l’altra, a nivell acadèmic es tendeix a mantenir-ne la visió més pura i academicista?

Penso que hi ha diverses concepcions sobre la pràctica artística. La primera és aquella que l’entén com l’exercici de fer art, que és una visió que encara continua molt present, sobretot a l’escola infantil i primària. Després, durant l’educació secundària, es passa a entendre l’art com l’obligació de complir amb una matèria escolar curricular, d’acord amb unes idees que es van dissenyar fa vint anys i que encara no s’han modificat.

Però després hi ha una nova corrent de gent que ha entès que l’art contemporani està oferint un altre tipus de llenguatge, de pràctiques i de conceptes que permeten reflexionar estèticament sobre la realitat. Produir i generar espais de conversa i discussió crítica sobre l’entorn.

I aquestes dues concepcions estan en convivència amb una tercera que és aquella que genera la gent que pensa que les disciplines artístiques són una pèrdua de temps, que l’important és allò que avaluen les competències. Res que no serveixi per a preparar les proves de les PAU no és important i, per tant, se li dóna un valor residual.

Però ara comencem a veure, sobretot a la secundària, que s’estan creant vincles i espais de participació i compartició amb altra gent i això ja comença a obrir-nos les portes.

A la teva conferència parlaves de l’art com a manera de potenciar altres competències i de docents que expliquen que l’estudi de la música afavoreix l’estudi de les matemàtiques. Però quins usos té l’art per ell mateix a nivell acadèmic?

Un dels millors aspectes de les arts és que pot comportar canviar tota la idea que tenim de l’educació perquè tot es pot aprendre artísticament. I podria ser una millor manera d’aprendre perquè passem de les tècniques mnemotècniques a tècniques més vivencials.

És el que defensa la teoria multimodal: una cosa és aprendre la formulació i una altra cosa és participar-hi i veure-la. Així s’aprèn millor. Conec el cas d’un professor d’una universitat brasilera que ensenya física mitjançant performances. I clar, els seus estudiants flipen, aprenen… Aquest potencial fa que tot es pugui ensenyar a través de l’art contemporani. Els professors es transformen i els estudiants ja no aprenen per a oblidar. Es produeix un aprenentatge real.

Són permeables les escoles i les institucions acadèmiques per a introduir tot això?

Bé, ara mateix estem vivint un rebombori educatiu que encara no sabem del cert cap a on anirà. He comptabilitzat 26 xarxes educatives ara mateix a Catalunya que van en direccions diferents però sempre mirant cap a la innovació i crec que aquesta iniciativa i energia s’ha d’aprofitar. Ja hi ha casos interessants d’escoles, com una de Barcelona que està treballant en un projecte amb nens i nenes de sisè que fan de documentalistes del seu propi aprenentatge: filmen, munten i editen. Això canviarà absolutament la seva manera de relacionar-se.

Quin paper és el que han de jugar les institucions per a possibilitat que aquest canvi s’expandeixi?

És cert que aquestes accions a nivell individual no tenen molt efecte per sí soles, però comença a sonar una nova música i això té una repercussió: encetem nous debats que s’han d’afrontar. El que és important és que el debat no s’enquisti, que segueixi viu i que s’aconsegueixi que això que ara és extraordinari arribi a la quotidianitat. En aquests moments es parla molt d’educació però la transformació és molt lenta i necessita un acompanyament.

Molta gent em demana que vagi als seus centres per a assessorar-los en la introducció de l’art en les seves tècniques pedagògiques: els centres necessiten compartir el que estan fent. Ara parlem de com fer una formació per a que hi hagi més acompanyaments i persones que puguin dialogar amb els docents. Es necessita una devolució que ens faci avançar cap a la mateixa direcció, en comú.

Els mestres, doncs, són els primers que s’han de formar. Parlaves a la conferència de programes com el 10×10, en el que deu artistes convivien amb deu professors de diferents disciplines per a ajudar-los a pensar les seves matèries des de l’art.

Clar, que els professors interioritzin aquest canvi és imprescindible: hem de deixar enrere que un professor de ciències ens digui que no vol afrontar la seva matèria des de la plàstica perquè ell “no en sap”. Estem en un moment molt ric i una de les reflexions que tenim ara sobre la taula és que l’educació importa. Jo rebo reculls de premsa que mostren que cada dia hi ha vint noticies als diaris relacionades amb educació, cosa que no havia passat mai.

El que falta ara és algú que tingui una bona visió política agafi aquesta força, gent que faci ressò per a que se sistematitzi tot això que ja comença a succeir.

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*