Ciutats educadores, ciutats transformadores

Davant d’una visió instrumental i individualista de l’educació (que ens situa com a simples gestors d’un món donat), les ciutats educadores propicien una doble dimensió transformadora i col·lectiva. Reflexionar sobre possibles alternatives de millora esdevé, doncs, un inmillorable motor d’aprenentatge per transformar la comunitat.

Quim Brugué
 
 

Massa sovint observem l’educació des d’una perspectiva exclusivament instrumental. Com si d’una palanca es tractés, l’educació seria l’eina que ens hauria de permetre trobar feina i tenir èxit en el nostre desenvolupament individual. L’educació seria el camí cap el progrés, aquella condició sense la qual no podríem avançar. Adquirir l’educació adequada és un esforç, però aquest es justificaria per la recompensa que trobem al final del camí.

Aquesta aproximació instrumental i individualista s’expressa en les expectatives dels pares i les mares respecte el sistema escolar, mentre que els professors universitaris la constatem en el nostre dia a dia. Potser la pregunta més recurrent que em formulen els meus alumnes és aquella que  –sovint amb un to acusatori- m’interpel·la sobre la utilitat concreta i immediata d’allò que els ensenyo. De res serveix invocar la importància del pensament i la reflexió crítica. S’imposen les expectatives personals del curt termini i s’entoma l’educació universitària pensant més en la primera entrevista de feina que no pas en els coneixements adquirits.

De l’educació n’esperem certeses útils, mentre que la seva darrera finalitat seria, des del meu punt de vista, estimular els dubtes que ens condueixen cap a nous coneixements. Els estudiants esperen escoltar dels professors respostes inequívoques, quan haurien de maldar per identificar amb ells aquells interrogants que faciliten el diàleg i l’aprenentatge. Una educació que ens diu allò que hem de fer enlloc d’ajudar-nos a reflexionar sobre possibles alternatives ens converteix en gestors d’un món donat, però desactiva la nostra capacitat per transformar-lo. I una educació que no pretengui transformar el món, limitant-se a formar operaris que convisquin amb allò que ens ve donat, és, no en tinc cap dubte, una educació empobrida.

En aquest context, les Ciutats Educadores representen una alternativa a aquesta mirada excessivament instrumental i individualista. Les intervencions que articula un projecte de Ciutat Educadora no obliden la importància de capacitar a les persones, però, sobretot, entenen l’educació com una oportunitat de transformació col·lectiva. No obliden la necessitat de superar entrevistes de feina, però desborden aquest objectiu i utilitzen l’educació com un motor per transformar la comunitat. Aquesta doble dimensió transformadora i col·lectiva seria, doncs, segons el meu parer, la principal aportació d’una Ciutat Educadora.

No és aquest l’espai per entrar en el com d’aquests projectes, però sí que voldria subratllar-ne dos aspectes. En primer lloc, un projecte de Ciutat Educadora, en tant que projecte col·lectiu, s’articula com un espai de relacions marcades per la interdependència. És a dir, no és un projecte que els educadors transmeten a una xarxa d’actors locals (institucionals i no institucionals) sinó un projecte que es construeix des d’aquesta xarxa. No és un projecte que es comunica transversalment sinó un projecte que es construeix col·lectivament. Aquesta no és una condició fàcil d’aconseguir en el curt termini, però resulta imprescindible en el llarg termini.

En segon lloc, per identificar l’èxit d’un projecte de Ciutat Educadora caldrà saber posar en valor aspectes de naturalesa intangible. En contextos eminentment instrumentals, dominats per l’assoliment d’indicadors concrets i immediats (número d’estudiants que ha superat el curs, número d’hores impartides o número d’entrevistes de feina realitzades), aquesta no és una tasca senzilla. Els resultats d’un projecte de Ciutat Educadora no es mesuren només a través d’indicadors com els esmentats sinó que tenen a veure amb la capacitat de propiciar una comunitat capaç de reflexionar sobre ella mateixa i, per tant, de poder transformar-se a partir de l’aprenentatge. Aquest és un valor intangible, certament; però un valor ineludible en contextos de complexitat i incertesa com els que avui vivim. Una Ciutat Educadora no ens serveix per fer millor allò que tots sabem què hem de fer sinó per descobrir allò que encara no sabem que caldria fer. Una Ciutat Educadora, en definitiva, desborda l’aprenentatge instrumental per propiciar un cada cop més imprescindible aprenentatge transformador.

 

Quim Brugué
About Quim Brugué

Catedràtic de Ciència Política i de l'Administració al Departament de Ciència Política i Dret públic de la UAB, membre de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) i professor a l'Àrea de Treball Social i Serveis Socials de la Universitat de Girona. Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*