Les regidories d’educació i les entitats educatives locals

La col·laboració entre els ajuntaments i les entitats locals permet impulsar una millor educació en l’àmbit municipal a partir de la premisa compartida de que, més enllà de l’educació formal, existeixen moltes organitzacions i institucions amb capacitat educativa que cal tenir present.

Joan Manuel del Pozo
 

Joan Manuel del Pozo /Carles Palacio

El títol d’aquest escrit, si no és només llegit en la seva literalitat o només per sobre, conté per sota un implícit sintètic fàcilment perceptible: “la política educativa local”. En efecte, les relacions entre la regidoria d’Educació i les entitats educatives locals tenen un nucli compartit: col·laborar en la millor educació possible en l’àmbit municipal, és a dir, intentar conjutament la millor política educativa local. La primera responsable és la regidoria d’Educació, per la seva representativitat democràtica, però també sabem que no és l’única responsable: primer, perquè té pel damunt una legislació restrictiva de la seva capacitat d’actuació –la LRSAL- i dues estructures institucionals, una d’àmbit nacional –la conselleria d’Ensenyament- i l’altra d’àmbit estatal – el Ministerio-, geloses de les seves competències; i segon, i molt important, perquè té la sort que existeix un acord social i pedagògic cada cop més explícit i potent en el sentit de reconèixer com a educadores la més extensa gamma d’instàncies: des de les institucions educatives formals –escoles, instituts, universitats-, òbviament, fins a associacions cíviques, culturals, esportives o altres, empreses, sindicats, oenegés, centres de lleure o esplais, biblioteques, museus, grups musicals, corals, grups teatrals o de dansa, centres d’arts plàstiques, etc.

Aquesta diversitat, que sempre és vista o reconeguda com un valor de riquesa cívica general, s’ha de redescobrir com una riquesa educativa específica per a cada poble o ciutat, més ben dit, per a tots els habitants de cada municipi. Cada un d’aquests agents, a més del valor de la seva activitat ‘ordinària’ ben feta –practicar l’esport, interpretar teatre, generar i compartir acció solidària, etc., etc.- porta un valor afegit sovint desconegut per ells mateixos i pels altres, que es diu capacitat educadora. És tasca de l’ajuntament, específicament però no exclusivament de la seva regidoria d’Educació, despertar la consciència d’aquesta capacitat de cada agent, que és alhora una responsabilitat.

Un cas ben clar és el de l’esport; es pot fer esport –i fer-lo bé tant si  no és competitiu com si es juguen i guanyen campionats- de dues maneres: amb sentit educador o no; no n’hi ha, o fins i tot és deseducador, quan l’esport es fa només per pura voluntat de competir i guanyar sense més contemplacions, acceptant joc brut o violències més o menys explícites, quan es menysprea el perdedor, quan s’exhibeix obscenament una victòria per reivindicar una suposada superioritat personal o de grup o de poble o de país; és educador quan hi ha compromís amb el joc net, es felicita el qui guanya i es saluda i respecta el qui perd, s’eviten actituds exhibicionistes i mensypreadores dels altres, etc.

És a dir, el valor educatiu està associat al foment de valors ètics, socials, estètics, simplement valors humans, valors que fomenten el creixement personal i la convivència social. A més de l’exemple de l’esport, podem pensar en infinitat de possibilitats o instàncies on és aplicable el mateix esquema: des del treball a l’activitat artística, passant per associacions o institucions de la més variada naturalesa; a tot arreu es pot generar aquell “valor afegit educador” que, a més, té l’interès d’adreçar-se i de ser útil no solament a l’espai clàssicament educatiu, el d’infants i joves, sinó a tota la població, de tota edat i condició.

Aquest plantejament, que és prou conegut com a propi de les Ciutats Educadores, va trobant també noves fórmules d’organització i dinamització, que interpel·len directament les regidories d’Educació dels ajuntaments. Tothom parteix, òbviament, d’un requisit previ: comprendre que l’educació és molt més que l’ensenyament, o que la instrucció, i que s’adreça la personalitat íntegra, en totes les seves dimensions – física, emocional, ètica, social, a més d’intel·lectual-. La Carta de Ciutats Educadores ofereix el que podríem anomenar el fonament o els principis d’aquesta orientació, a més d’una associació internacional de ciutats amb els seus recursos, xarxes, trobades i congressos, que fomenta l’aplicació i l’intercanvi d’experiències múltiples.

En un sentit més explícitament operatiu, però compartint el mateix esperit, s’ha posat en marxa també, i pot ser un excel·lent complement aplicatiu d’aquells principis, el programa “Educació 360. Educació a temps complet”, que parteix d’una aliança entre ajuntaments i diversos agents, amb l’impuls de la Diputació de Barcelona, la Fundació Jaume Bofill i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica, que busca l’objectiu de la integralitat educadora, l’aprofitament de recursos a través de l’entesa o connexió entre ajuntaments i tota mena d’entitats i que està en fase d’elaboració de polítiques educatives locals amb l’ambició de fer de tot temps un temps educador, de tot espai un espai educador, de tota activitat una activitat educadora.  Els 360 graus del cercle representen aquesta positiva ambició de totalitat implícita en la noció d’“educació a temps complet”.

En el seu document “Connectant la comunitat per generar més i millors oportunitats educatives – Propostes de política municipal (2019-23)” es despleguen propostes de la més variada naturalesa, de les quals són només un petit exemple les següents: Redisseny d’espais públics, Programa municipal d’activitats extraescolars 360, Programes d’Aprenentatge Servei (APS), Pla d’igualtat de gènere de l’Educació 360, Programa de segones oportunitats, Programa de parentalitat positiva, Programa per a la petita infància i família; són només alguns dels trenta-sis punts als quals s’orienta l’elaboració d’aquelles propostes de polítiques educatives locals.

Tot això, esclar, sens perjudici del compromís ferm que s’espera de cada regidoria d’Educació en l’exercici de les seves responsabilitats legals específiques, no pas insignificants per a l’interès de la ciutadania, com per exemple l’educació infantil o les oficines d’escolarització. Una política educativa local completa, com l’ “educació a temps complet” en l’esperit de la “ciutat educadora”, té molt camp per córrer al servei educador i integral de totes les persones.

[ El professor Joan Manuel del Pozo dirigirà la sessió “Les regidories d’educació i les entitats educatives locals; com gestionar les relacions i com coordinar projectes comuns” a l’edició de les Tardes de regidors/es d’educació que es durà a terme el proper 18 de setembre. Les Tardes de Regidors/es són espais de formació, reflexió i intercanvi d’opinions organitzades per la Diputació de Barcelona. ]

Joan Manuel del Pozo
About Joan Manuel del Pozo

Professor de Filosofia de la Universitat de Girona. Contact: Lloc web | More Posts

1 Comment on Les regidories d’educació i les entitats educatives locals

  1. Pense que per tal de poder lluitar contra la violència masclista calen mesures preventives centrades en l’educació i dutes a terme en els centres educatius.
    Cal destacar que és molt important la coordinació entre les regidories d’educació i les entitats educatives locals.
    Estic totalment d’acord

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*