Ocupar-se de la mortalitat escolar

Una de les preocupacions principals de la comunitat educativa recau sobre l’alumnat que acaba l’escolaritat obligatòria amb uns resultats inadequats que fan difícil la continuació del seu itinerari formatiu. L’article reflexiona sobre aquest aspecte fent esment a la importància de l’acompanyament en les transicions educatives.

Jaume Funes
 
 

iStock

Tot just en un curs acabat de néixer, tot just quan estem començant les classes, potser val la pena parar-se ja a pensar, intuir i planificar, com valorarem al juny els resultats, per què li haurà servit a cada nen, a cada adolescent haver passat un curs més a l’escola. Concretem-ho en els adolescents i, singularment, en els que dintre de nou mesos sortiran (abandonaran, seran expulsats) de l’escolarització obligatòria. ¿Quants adolescents continuaran educativament vius i quants passaran a buscar-se la vida de manera diferent, o a ressuscitar en un altre entorn? Està predeterminat el resultat o és planificable?

Periòdicament, els responsables de l’administració educativa, tornen a expressar una certa preocupació sobre el nombre de nois i noies que acaben l’obligatorietat escolar amb resultats inadequats. Ara preocupa l’abandonament escolar precoç, ara la manca de titulació, ara el fracàs escolar, ara els que no fan res (em nego a posar l’etiqueta de les dues NN), ara… A més, es discuteix sobre xifres que suposadament pugen o baixen de manera autònoma (com si, per exemple, l’abandonament no estigués relacionat amb l’oferta d’ocupació precària sense qualificació), de la mateixa manera que consideren la no continuïtat escolar sense tenir en compte, per exemple, l’impacte de l’academicisme en les repeticions.

Com que tinc la voluntat de seguir escrivint algun article més en aquest Blog sobre el tema, avui voldria tant sols fer un apunt sobre la lectura de dades, un altre sobre qui són els nois i les noies dels que ens hauríem de preocupar i un final començant a parlar d’una acció bàsica, el “consell orientador”. Anem primer amb la lectura de les dades.

Desconeixem la foto real dels nois i noies que, a partir dels 18 anys, ja no estan connectats amb el sistema educatiu. La xifra d’abandonament precoç que fem servir prové, bàsicament, de les enquestes de població activa (EPA). Però no tenim cap coneixement del veritable seguiment. És a dir, no podem definir les trajectòries que ha seguit cada adolescent mentre era a l’escola i en acabar-la. No sabem quan i quins alumnes de cada generació escolar que entrava en el sistema han “mort” educativament. A la xifra (d’estimació per enquesta) estan contats d’igual manera la noia bona estudiant que no ha acabat el batxillerat perquè ha tingut que posar-se a treballar i el noi rebotat que ha rodat per diversos cursets d’ocupació i no troba feina. A més, són estadístiques de moments i situacions escolars diferents posades juntes. No es possible treballar les transicions sense tenir un sistema local de seguiment que ens permeti conèixer com van transitant, per l’escola i fora, el membres de cada generació escolar.

El fracàs acadèmic, sovint definit per la no obtenció del títol de graduat, no indica més que la possessió o no d’un certificat d’haver arribat al sòcol educatiu bàsic. Però, no és una dada que identifiqui les condicions subjectives i de grup envers la continuació formativa. Quan revises les dades de comarques amb graduacions en ESO per sobre del 80% descobreixes que tenen més d’un 30% (el 40% en el cas dels nois) que tindran transicions molt singulars i finals abruptes. Un de cada tres nois o noies està fora de promoció, és repetidor, acabarà en permanent bronca amb l’escola. Un panorama en el que continuar el procés formatiu serà altament improbable per molt que obtinguin o no el títol (pitjor encara si no el tenen).

Tampoc analitzem mai els efectes del batxillerocentrisme, ni del fet de tenir batxillers pensats tant sols per anar a la universitat (més d’un 15 % dels que comencen no acaben el batxillerat i queden perduts), ni la desigualtat d’accés segons els orígens familiars. Podríem continuar, per exemple, relacionant els informes de necessitats educatives específiques i la situació educativa i escolar final o, dit d’una altra manera, les possibilitats familiars de tenir i imaginar un futur diferent. Ja seguirem.

Quan des de l’espai local es treballa per aconseguir que l’escola formi part de la comunitat i la comunitat sigui escola, una de les preocupacions a compartir és com acompanyar, també, les transicions escolars. Per això, més enllà de les dades, el que hem de conèixer i analitzar de manera compartida és la composició del multiforme grup escolar que podríem definir de la següent manera:

Adolescents que surten farts d’escola i no volen tornar a cap aula, que acaben l’escolarització sense cap desig de saber, que desapareixen del mapa convençuts de la pròpia inutilitat i de la seva incapacitat per aprendre. Adolescents que passen a ser joves havent llançat la tovallola de l’aprenentatge al llarg de la vida, quan han perdut tot interès per entendre el món, la vida personal i col·lectiva.

Es tracta de construir transicions diverses, havent treballat per evitar la construcció de les ruptures, en mig de multiformes complexitats educatives. Ens toca repensar el conjunt d’accions educatives destinades a orientar adequadament i activament la transició entre l’educació secundària obligatòria i la continuació de la formació, les experiències d’incorporació parcial a l’ocupació, les experiències de socialització juvenil integradores. I a això li podem dir “consell orientador” (per cobrir l’expedient acadèmic que ens obliga a fer-ho) o “acompanyament en les transicions” per convertir en útils els recursos socioeducatius i laborals locals.

Jaume Funes
About Jaume Funes

Psicòleg, educador i periodista. Contact: Facebook | Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*