Abraçar les relacions

Tenir cura de les famílies, vetllar per la qualitat de les relacions i el benestar emocional de totes les persones, és també tenir cura dels infants i tindrà un efecte positiu sobre el seu benestar i la seva educació. Per tant, cal tenir una visió global que posi èmfasi en les relacions entre les famílies, dins les famílies i amb altres microsistemes per tal d’acompanyar, prevenir i fer participar activament les famílies en el procés de cerca de solucions i de canvi.

Miquel Àngel Alabart
 
 

iStock

El primer que em ve al cap quan penso què pot fer un ajuntament per les famílies és la paraula “cura”. Si ens imaginem la vida d’un infant i la xarxa de vincles i relacions que anirà establint i que li proporcionaran la solidesa emocional que tindrà en el futur, podem fer-ho a la manera dels ja clàssics anells de sistemes de Bronfenbrenner (del micro al macro). I en aquesta estructura, imagino els microsistemes, els petits espais de relacions directes com la família, l’escola, els centres de lleure, etcètera, per una banda, i l’ajuntament per una altra com una anella que els abraça, en el sentit afectiu del terme, protegint-los, potenciant-los, generant-ne de nous… i que abraça, sobre tot, les relacions entre ells.

Des d’aquesta perspectiva ecosistèmica, entenem que totes les polítiques que fa una administració, no exclusivament la política educativa, són de fet educatives. L’administració que té cura de les persones i de les famílies n’està tenint cura per partida doble: afavoreix que els infants disposin dels recursos necessaris per desenvolupar-se i, alhora, els transmet una sèrie de missatges (“la societat creu en la feina de la teva família i hi dona suport”; “la cura és una cosa que val la pena”…) que reforcen la seva pertinença, la seva autoestima i els seus valors. En definitiva, missatges que eduquen. No es tracta de paternalisme, sinó de protecció dels més vulnerables i d’igualtat d’oportunitats per a tothom. Pensar els serveis o l’espai públic des de la perspectiva dels infants i les seves famílies és enviar un missatge també a la ciutadania en el seu conjunt: “les persones són importants”. I segurament al final seran uns serveis i uns espais millors per a tothom.

Tenir cura de les famílies és tenir-ne dels infants, però sobre tot dels pares i mares, que són els que sostenen material i psicològicament els seus fills i filles. Tot allò que es pugui fer per reforçar les potencialitats de sosteniment econòmic i emocional dels progenitors tindrà un efecte positiu evident en el benestar i l’educació dels infants.

El sosteniment material em sembla rellevant en un moment i en un país on la taxa de risc de pobresa dels menors de 16 anys és del 28,5%, 4,5 punts més que l’any anterior i en un Estat on els ajuts a les famílies segueixen essent els més baixos d’Europa. Per això diria que la primera manera com un ajuntament pot i ha de tenir cura de les famílies és procurant ser molt eficaç a l’hora de garantir la satisfacció de les necessitats bàsiques materials per a tothom. A més de les polítiques econòmiques, laborals i l’atenció a necessitats extremes, cal recordar que els municipis també poden fer coses a favor de la conciliació: regular els horaris del seu propi personal, promoure iniciatives de conciliació a les empreses locals, introduir bonificacions fiscals per a les que en posin en marxa, crear o donar suport a tota la tipologia de serveis d’atenció i cura dels infants i a la seva qualitat (escoles bressol, mares de dia, etc.), potenciar xarxes de suport mutu o ajuts a domicili que puguin resoldre situacions puntuals (malaltia d’un fill o filla, etc.). Tot això a hores d’ara ja se sap que té un impacte econòmic positiu sobre les famílies i també sobre el propi municipi, només cal posar-ho en marxa.

Ara bé, el sosteniment psicològic que fan els pares i mares és d’un valor incalculable, perquè posa les bases de la construcció sana de la personalitat dels infants. Si dèiem que l’ajuntament pot abraçar les xarxes de relacions, no cal dir que les relacions entre els adults de la família i els infants és la primera de les relacions de les que tenir cura. I que el que passa al llarg del període dels 0 als 3 anys, a nivell emocional i també d’aprenentatges, és fonamental per a la vida futura, entre altres coses perquè s’hi estableixen els vincles afectius inicials que són el fonament de la vida emocional. Per això Françoise Dolto deia que és l’etapa en què l’administració s’hauria d’ocupar més dels seus ciutadans. Es tracta d’invertir en donar suport al vincle, i invertir en acompanyar la sortida al món d’aquests infants de la forma més acollidora possible. De fet també econòmicament se sap que una de les millors inversions que es pot fer en educació és en aquesta etapa, però això sí, sempre que sigui inversió en una cura i educació de qualitat: professionals ben remunerades, ben tractades i ben formades i assessorades; espais familiars de primera infància de qualitat, en horaris diversos i molt incentivats, per promoure els vincles i la parentalitat positiva en la infància; cura de l’espai públic per tal que sigui adequat a aquesta etapa.

Més enllà de l’inici de la vida, la cura de les relacions dins les famílies haurà de tenir lloc al llarg de tot el cicle vital de les famílies, perquè cada etapa és un món i requereix de noves eines… mentre als pares i mares també els passen coses. Els espais educatius per a pares i mares, en el format que siguin i organitzades conjuntament amb les AMPA, segueixen sent un bon recurs. Si aconseguim convertir aquests en espais estables (i no només xerrades puntuals), on s’estableixen vincles entre diversos progenitors, aquests vincles també ajuden a contenir emocionalment les famílies, es converteixen en potenciadors dels bons vincles interns dins les famílies i afavoreixen, per tant, el benestar emocional dels infants. Com hem pogut comprovar en els grups d’aquestes característiques que hem conduït, que una mare o un pare puguin expressar en un moment donat la seva impotència o la seva frustració en un espai de confiança i puguin rebre el suport d’un grup i d’un/a professional, els ajuda a prendre consciència dels propis recursos i recuperar la confiança en si mateixos. Aquests espais poden incloure (o es poden promoure a banda) espais més lúdics on les famílies puguin sortir del seu aïllament i trobar-se, que també són necessaris perquè fan també una funció de sosteniment mutu i atrauen sovint famílies que no participen en els espais de caire més educatiu.

Menció a banda mereixen els espais d’atenció personalitzada, els famosos SAFs (serveis d’atenció a famílies) d’èxit irregular, que mai s’han acabat d’implementar de forma efectiva per part de la Generalitat i dels quals els ajuntaments podrien ser impulsors (per exemple si els educadors socials es formen en atenció a famílies, i col·laboren amb professionals o entitats locals). Són sens dubte un espai ideal per a la cura de les relacions dins la família, sobre tot quan aquestes són difícils. Un espai d’orientació, terapèutic i fins i tot de mediació, amb un criteri ecosistèmic, que en cas necessari pugui treballar de bracet amb l’escola i altres microsistemes i des d’on es treballi amb les potencialitats de les famílies perquè aquestes puguin formar part activa de la solució.

Per desenvolupar tot això cal tenir una visió ecosistèmica, global, que posi èmfasi en les relacions entre les famílies, els seus membres i la resta d’elements dels seus microsistemes. Cal algú que tingui aquesta mirada, si pot ser a nivell polític i a nivell tècnic, i que abasti alhora l’àmbit de l’educació i dels serveis socials. Un “algú” que tingui clar que cal conèixer a fons, dialogar, reconèixer la feina que es fa, crear espais on “fer circular la informació”, com diria Guy Ausloos.

Una visió així permet desenvolupar projectes que posen èmfasi, precisament, en les relacions. La nostra experiència, per exemple, amb un ajuntament concret on hem pogut anar construint aquesta visió de forma conjunta, ens ha permès posar en marxa un servei que treballa amb infants amb problemes emocionals i de conducta dins els espais escolars, col·laborant per tant amb els mateixos mestres en el desenvolupament de noves maneres d’acompanyar i de prevenir, i alhora far participar activament les famílies en el procés de cerca de solucions i de canvi.

Estar al servei de les famílies, en el segle XXI, implica vetllar per la qualitat de les relacions i el benestar emocional de cadascuna de les persones, donar suport als que sostenen, abraçar als que abracen…

 

[ Miquel àngel Alabart intervindrà al XXIXè Fòrum Local d’Educació “El treball amb les famílies des del món local” que es durà a terme el proper 26 de novembre.  Aquí podeu trobar més informació i la butlleta d’inscripció. ]

 

Miquel Àngel Alabart
About Miquel Àngel Alabart

Psicopedagog i terapeuta familiar. Director de l’Associació Arae. Contact: Lloc web | Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*