El dret a l’educació des dels 0 anys

A l'etapa educativa de 0 a 3 anys se la reconeix molt més com a servei per a les famílies que no pas com una oportunitat educativa fonamental. Què és necessita perquè es reconegui, definitivament, el seu valor i el significat plenament educatiu per als infants de 0 a 3 anys?

Gino Ferri
 

Que l’educació sigui un dret universalment reconegut és un fet, ja que és exactament el que s’afirma en l’article 26 de la Declaració Universal de Drets Humans (ONU, 1948). Però malgrat aquesta evidència, seria interessant preguntar-se: quan començaria aquest dret? És a dir, a partir de quina edat se li reconeix a l’ésser humà el dret a l’educació? No és una pregunta retòrica, perquè cada possible resposta suposa moltes implicacions pel que fa als sistemes educatius dels diferents països. I segons la resposta canviarien, moltíssim, les polítiques educatives i socials que els països haurien de posar en marxa per complir amb l’obligació d’oferir oportunitats educatives als seus ciutadans.

Si s’intenta buscar la resposta en els textos oficials, ni la “Declaració dels Drets de l’Infant” (ONU, 1959) ni la posterior “Convenció sobre els Drets de l’Infant” (ONU, 1989), aclareixen definitivament el tema. Però, en parlar d’educació obligatòria i gratuïta en les etapes elementals, han deixat espai a les interpretacions més comunes. És a dir, que el dret a l’educació començaria als 6 anys. Tot el que ve abans és com si fos una “concessió”, quelcom que s’ofereix sense que necessàriament sigui a partir del reconeixement d’un dret fonamental de l’ésser humà.

Al meu entendre aquest és un dels grans problemes que afecten una etapa educativa importantíssima com és el cicle 0-3 a la qual se li reconeix molt més la identitat de servei per a les famílies que l’oportunitat educativa fonamental pels nens i nenes.

Quina identitat es reconeix a les institucions per a l’etapa 0-3?

El ple reconeixement de la identitat educativa de l’etapa 0-3 és un tema que encara queda pendent per resoldre, en tots els sentits:

A nivell polític: Perquè és un fet que la legislació deixa espai a interpretacions molt diferents entre si. Mirant, per exemple, a la situació de Catalunya, hi ha una diversitat impressionant entre les experiències que es poden trobar. No estic parlant de les diferències entre les escoles municipals i les que gestiona el Departament d’Educació, perquè seria una distinció extremadament simplista. Parlo d’una realitat en la qual entre les escoles dels diversos ajuntaments trobem un ventall de diferències que de vegades fa dubtar que totes estiguin en el mateix país. Perquè se m’entengui, posaré uns exemples:

◦ hi ha ajuntaments que gestionen directament les seves escoles bressol i d’altres que les externalitzen, en el millor dels casos a cooperatives de treballadors, en altres casos a empreses que tenen la finalitat de produir guanys per als propietaris;

◦ hi ha ajuntaments que aposten per la inclusió des dels 0 anys i altres que, de fet, neguen als lactants la possibilitat d’acudir a les escoles bressol, perquè no tenen previst acollir-los;

◦ hi ha escoles bressol on a cada grup de nens hi ha dues mestres (parella educativa), i altres on la quasi totalitat del temps les educadores estan soles amb el propi grup (sempre massa nombrós);

◦ hi ha ajuntaments que consideren que a les escoles tot el temps es considera educatiu i, per tant, no hi ha franges horàries gestionades per personal diferent de l’equip educatiu, mentre a les escoles d’altres ajuntaments on la franja del migdia la gestionen integralment equips de monitores contractades per empreses externes, sense cap control sobre la seva formació;

◦ hi ha ajuntaments que intenten facilitar que el menjar sigui una oportunitat accessible per a tothom i d’altres que semblen fer el possible per dificultar l’accés a aquest moment tan important (conec realitats en què el preu diari voreja els 10 euros, més que molts menús per a adults que s’ofereixen a les cafeteries de carretera…);

I si es surt de Catalunya, cal esmentar que altres comunitats d’Espanya (País Basc, Cantàbria i, més recentment, Comunitat Valenciana) que han apostat per incorporar els nens entre 2 i 3 anys a les escoles, la qual cosa per a mi és una “barbaritat” que no es pot ni comentar.

A nivell social: Tampoc es considera adequadament el valor educatiu d’aquesta etapa. La mateixa maleïda paraula que en el llenguatge comú s’utilitza per identificar aquestes institucions, guarderia, és el testimoni més evident del que estic comentant. I, pitjor encara, és una paraula que correspon a una idea tan arrelada que pot ser difícil qüestionar-la. Un exemple molt clar al respecte és el que citaré a continuació.

A principis de 2017, en una transmissió televisiva, la diputada de Podem Irene Montero va afirmar davant Toni Cantó que “no es diu guarderia, es diu escola infantil!”. Pocs dies després, va sortir en un dels blocs del diari El Confidencial un article, signat per tal Alberto Olmos, el títol ja ho deia tot: «” No se dice guardería, se dice escuela infantil”: la última gilipollez lingüística». L’argument més fort del text, òbviament segons l’autor, era que després d’haver consultat el diccionari de la RAE s’havia adonat que uns significats associats a la paraula [ “(…) tenir cura d’alguna cosa, vigilar i defensar-lo (. ..) “] eren d’allò més encertat. Així escrivia: «¿Es pot reunir més èpica de la criança (cura, vigilar, defensar) en una sola paraula? O, dit d’una altra manera, ¿es pot encertar més que amb “guarderia”? »(Olmos, 2017)

La veritat és que guarderia és una paraula que marca les profundes diferències que existeixen a nivell de representacions socials del significat i funció de les institucions educatives de 0 a 3 anys:

◦ Si se les considera llocs de criança, llocs que han d’exercir una mena de forçosa suplència d’altres cuidadors (la mare, la família, etc.) temporalment impossibilitats (normalment per raons de treball), segurament té raó el senyor Olmos, i la paraula guarderia és la més adequada. En aquest cas es podria substituir amb altres, aparentment més “boniques”, però en el fons no canviaria res.

◦ Si, a canvi, se les considera (o se les intenta considerar) llocs educatius, llocs que haurien d’oferir moltes oportunitats en un sentit educatiu global, perquè això correspondria a un dret de l’infant, la «gilipollez lingüística» molt probablement és la que l’autor de l’article va intentar defensar…

A nivell cultural i pedagògic: No és en absolut cert que a les institucions pels nens de 0 a 3 anys se’ls reconegui tot el valor plenament educatiu que mereixerien. El tema de fons sempre és el mateix: molts plantejaments teòrics (la majoria dels quals fan referència a la medicina o a la psicoanàlisi) consideren que, sent possible, el millor per als nens d’aquestes edats seria quedar-se amb la seva mare i/o la seva família . Per tant, aquestes institucions no deixen de ser considerades llocs que han de suplir la impossibilitat maternal o familiar de cuidar l’infant a estones més o menys llarguess. Aquesta mirada cultural és bastant comú a Catalunya, com bé testifica un recent article al Diari de l’Educació de la professora Montse Benlloch (2018): «Avantatges i desavantatges de l’Escola Bressol per al desenvolupament dels infants».

En aquest sentit es pot també explicar l'”èxit” que tenen unes experiències alternatives a les institucions públiques, que en els últims anys han anat creixent en nombre i notorietat: les anomenades “mares de dia” i / o els “espais de criança” (dues denominacions que ja ho diuen tot …). En canvi, jo penso que caldria començar a comprendre que criança i educació són dos processos diversos, complementaris i relacionats però també diferents. I són processos que es viuen i es duen a terme en contextos diferents.

Unes necessitats de cara al reconeixement de la identitat educativa 0-3

Què faria falta perquè, per fi, es reconegués el valor i el significat plenament educatiu de les institucions per a nens de 0 a 3 anys? Des del meu punt de vista, el més necessari seria:

A nivell polític, primerament actualitzar la legislació vigent perquè no hi hagi tota aquesta diversitat (en sentit no molt positiu) que trobem actualment al país.

A nivell social, activar polítiques d’inversió massiva en aquesta etapa educativa, perquè, com bé relaten Ceba i Salazar (2018) «invertir un euro en educació en les primeres fases de la vida té un major retorn en termes d’equitat educativa que fer-ho en fases posteriors ». En aquest sentit és molt important llegir titulars de premsa com aquest: «Cent escoles bressol municipals per garantir els drets i  les oportunitats dels infants», en referència a un article que celebrava l’obertura de la centena escola bressol municipal a Barcelona (Oliveres , 2019).

A nivell cultural i pedagògic, fer referència a la millor cultura constructivista i sòcio-constructivista, la idea d’infant competent i capaç de desenvolupar-se a través del conjunt de les relacions que viu (i pot viure), podria ajudar a comprendre que el dret a l’educació des dels 0 anys només significa reconèixer el dret de cada nen a viure, des del començament de la vida, múltiples oportunitats en diferents contextos (família, escola, etc.), que no caldria considerar alternatius sinó que complementaris i recíprocament enriquidors.

Conclusions

Crec que la millor manera d’acabar aquest text és a través d’unes paraules de Loris Malaguzzi (1984), que en una única frase sintetitza òptimament, i molt més, el que he intentat argumentar: «(…) L’escola del nen comença (pot començar) quan deixa d’estar subjecte a les tasques assistencials i de suplència (de les mares, de les dones i de les famílies) ».

Aquest hauria de ser el punt de partida fonamental per començar a crear un sistema educatiu 0-3 realment capaç de correspondre al dret universal a l’educació de tots i cadascun dels nens i les nenes des dels 0 anys.

 

Referències bibliogràfiques

– Benlloch, M., (2018), Avantatges i desavantatges de l’Escola Bressol per al desenvolupament dels infants (http://diarieducacio.cat/blogs/rella/2018/11/30/avantatges-i-desavantatges-de-lescola-bressol-per-al-desenvolupament-dels-infants/)

– Cebolla, H., Salazar, L., (2018), ¿Dónde estamos con la educación infantil? (https://elpais.com/elpais/2018/11/06/opinion/1541520033_676607.html)

– Malaguzzi, L., (1984), L’occhio se salta il muro, Comune di Reggio Emilia, Reggio Emilia (la traducció al castellà es troba a: Los cien lenguajes de la infancia, Rosa Sensat, Barcelona, 2005)

– Oliveres, V., (2019), Cent escoles bressol municipals per garantir el drets i les oportunitats dels infants (http://educa.barcelona/2019/02/27/cent-escoles-bressol-municipals-per-garantir-els-drets-i-les-oportunitats-dels-infants/)

– Olmos, A., (2017),“No se dice guardería, se dice escuela infantil”: la última gilipollez lingüística (https://blogs.elconfidencial.com/cultura/mala-fama/2017-02-24/guarderia-escuela-infantil-irene-montero-toni-canto_1338209/)

– ONU, (1948), Declaración Universal de Derechos Humanos (https://dudh.es/26/)

– ONU, (1959), Declaración de los Derechos del Niño (https://www.humanium.org/es/declaracion-de-los-derechos-del-nino-texto-completo/)

– ONU, (1989), Convención sobre los Derechos del Niño (https://www.un.org/es/events/childrenday/pdf/derechos.pdf)

Gino Ferri
About Gino Ferri

Llicenciat en Ciències de l'Educació a la Universidad de Modena e Reggio (Itàlia), porta més de trenta anys treballant en l'àmbit educatiu. Ha treballat com a mestre a escoles infantils públiques de Reggio Emilia i també al Centre de Documentació i Recerca de la mateixa ciutat com a formador i investigador. En l'actualitat exerceix de formador i assessor educatiu. More Posts

2 Comentaris on El dret a l’educació des dels 0 anys

  1. Parlant fa força anys amb E. Torras, psiquiatra, em deia que si els infants estiguessin més a casa, aprenent de la mare/pare, de la família, dels qui té al seu entorn, no caldria portar-los a l’escola/guarderia/llar d’infants i meys necessitat hi hauria de donar-los fàrmacs que ara estan inundant el mercat. El més important en aquesta primera etapa de la vida que és quan encara s’estan acabant de madurar i interconnectar moltes neurones, hi hagi un adult que faci de guia: mostri, comuniqui, expliqui, canti, conti, enumeri, observi, jugui, mengi, vesteixi i desvesteixi, s’ocupi de l’higiene i dormi.

  2. NÚRIA RAJADELL PUIGGRÒS // 17 de Maig de 2019 a les 17:59 // Respon

    Totalment d’acord amb la importància de l’etapa educativa dels 0-3, però tenint molt clar que educar no vol dir escolaritzar… compte !!!.
    I aprofito per comentar-vos que des del curs 2010-2011, a la Universitat de Barcelona estem portant a terme un Màster de Criança 0-3 i acompanyament a les famílies en xarxa, configurat per dos Postgraus autònoms però complementaris, des d’un posicionament ètic, conceptual i sociopolític que situa:
    – L’interès superior de l’infant en tots aquells àmbits i situacions que afecten el seu benestar,
    – El paper crucial dels 0-3 anys com a etapa determinant en el desenvolupament de les habilitats cognitives i socials de l’infant,
    – El reconeixement social de la criança i del paper dels progenitors com a principals agents socialitzadors i de cura
    -L’impacte positiu i reductor de les desigualtats socials i de gènere de les polítiques de suport a la criança 0-3

    Una formació portada per una cinquantena de professionals amb gran expertesa en els àmbits de les ciències socials i de la salut, i que ofereix aquest acompanyament a les famílies en la criança 0-3 des d’una mirada holística, contextualitzada, professionalitzadora i participativa.
    Considerem que la criança en el 0-3 ha de ser un tema prioritari tant per a la família com per a la mateixa la societat.
    Si teniu interès només cal que el busqueu a l’oferta dels màsters i postgraus http://www.ub.edu

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*